Manuel Marchena Gómez (Las Palmas de Gran Canaria, 1959) és probablement ara mateix el membre de la judicatura més conegut d’Espanya. El judici oral del cas 1-O l’ha col·locat en les pantalles de televisió a tothora. Primer, perquè per mor de la transparència, i en un intent de demostrar que la justícia espanyola no és autoritària sinó tan garantista com la de qualsevol país amb democràcia consolidada, la vista es transmet en directe a través de diverses pàgines web, entre les quals la del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La presidència d’aquesta institució Marchena només la va arribar a tocar amb la punta dels dits, i hi hauria accedit si no fos per un imprudent i impúdic whatsapp on se’l presentava com un magistrat que podria actuar a favor dels interessos del PP en el Tribunal Suprem.

Aquest episodi va succeir tot just a l’avantsala del judici de l’1-O, frustrant les expectatives de qui actualment presideix la Sala Penal de l’Alt Tribunal i en paral·lel el judici contra els dirigents independentistes acusats per la Fiscalia dels delictes de rebel·lió, malversació i desobediència, segons els casos, i per l’Advocacia de l’Estat de sedició, en no estimar en els fets la concurrència de l’ús de mètodes violents per a aconseguir la desconnexió de Catalunya amb l’Estat. Un judici que serà llarg —va començar al febrer i no sembla que pugui acabar abans del juny—, per al qual han estat proposats i admesos gairebé 600 testimonis i que en bona mesura marcarà el futur polític d’Espanya en general i, és clar, de Catalunya molt en particular.

Aquest judici és també molt important per a la judicatura espanyola i ocuparà un lloc destacat en la història del Tribunal Suprem. Marchena està aconseguint que discorri sense sobresalts, malgrat la tensió d’algunes sessions. Algun dels juristes que assisteixen regularment a la vista ja li ha posat un sobrenom al president del tribunal, l’anomena «el jutge del jeroglífic». El creador de l’expressió ho justifica explicant que tot el cas 1-O, amb les seves diferents fases i escenaris, és en si mateix un complex trencaclosques. Però a més a més afegeix que com que en aquest assumpte hi han predominat fins ara les explicacions elusives, que presenten el procés independentista com un «anar de farol» com va dir l’exconsellera Ponsatí, ningú millor que «el jutge del jeroglífic» per a resoldre un cas «en què tothom s’hi posa de perfil».

Marchena, no n’hi ha dubte, és una persona indicada per a dirigir una vista d’aquesta rellevància i complexitat. Se’l respecta per la seva formació i vàlua com a jurista, sobretot en la seva especialitat, la del dret penal, que ha aplicat vestint diferents togues. La primera va ser la d’advocat, encara que aquesta etapa va durar poc temps. Marchena va exercir l’advocacia poc més d’un any, i poc després de llicenciar-se en dret per la Universitat de Deusto ja va començar a preparar les oposicions per a accedir a la carrera fiscal.

Ningú millor que ‘el jutge del jeroglífic’ per a resoldre un cas en què tothom s’hi posa de perfil.

Eren uns anys d’afició a la música, que Marchena va conduir cap a un conjunt de rock, combinant aquestes actuacions amb d’altres a la tuna de la facultat de Dret. Aquestes segones actuacions van ser segurament més productives, perque es tractava de guanyar un duro. La vida, en suma, no li va venir a aquest magistrat costa avall des del principi. El seu no és dels cognoms més freqüents i sonors que es repeteixen en diferents estrats entre els alts funcionaris de les institucions de l’Estat. No ha fet carrera per pertànyer a una família de soca-rel, amb lligams i tradició en els òrgans judicials. La seva trajectòria professional posa de manifest que ha hagut de picar molta pedra per a pujar en l’escala social i jurídica. Com després es veurà, en aquesta obstinació el van ajudar amb especial èxit els jesuïtes.

 

Fill de capità de la Legió a Al-Aaiun

Però abans d’aquesta etapa decisiva n’hi va haver una altra a Al-Aaiun, on Manuel Marchena va viure fins als 16 anys. El seu pare era capità de la Legió, i com a membre del Tercio Sahariano Don Juan de Austria va viure amb la seva família a Al-Aaiun fins al 1975, any en què la Marxa Verda va desembocar en la fi de la presència espanyola en aquest territori. Bella Emilia, la mare, que era mestra, i Joaquín, el capità legionari i jutge instructor militar, van viure des de llavors a Fuerteventura, a Puerto del Rosario, i més tard de nou a Las Palmas. La intervenció dels jesuïtes va arribar en aquesta fase, en el col·legi San Ignacio de Loyola, on Marchena va demostrar ser un alumne molt notable, que podia orientar-se fàcilment cap al cultiu de les humanitats, en concret al camp del dret.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

D’aquí passem al capítol següent, l’esmentat abans de la Universitat de Deusto, que d’una banda va comportar un important salt geogràfic i vital —de les Canàries al País Basc, amb la llarga etapa precedent del Sàhara— i de l’altra va confirmar la tenaç inclinació de Marchena per les ciències jurídiques. En aquest període va conèixer la seva dona, Sofia Perea, biscaïna, avui funcionària del cos d’administradors civils de l’Estat, amb qui té dos fills.

 

Tres antics companys d’estudis

Després de la carrera va venir l’any d’exercici de l’advocacia i les oposicions, una època en la qual Marchena va compartir esforços amb altres dos membres de les carreres judicial i fiscal que ara també ocupen llocs rellevants. Un d’ells és Francisco Bañeres, fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que acaba d’interposar la querella instada per la Junta Electoral Central contra el president Quim Torra per desoir l’ordre de retirar de la façana principal del Palau de la Generalitat la pancarta amb el llaç groc. Un altre dels seus antics companys és José de la Mata, titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, que porta entre d’altres assumptes la investigació del cas 3%, així com la que vol esbrinar l’origen de la fortuna dels Pujol i els seu negocis.

Ha estat ponent de centenars de resolucions d’alta qualitat jurídica i bona ploma, amb ensopegades davant de la justícia europea.

Els tres antics companys d’estudis, que en el seu moment van pertànyer al mateix equip aficionat de futbol a les Canàries, han mantingut al llarg dels anys una estreta amistat que perviu. I encara que poguéssim pensar que les matèries de què s’ocupen tenen algun punt de connexió —si no estrictament temàtica, almenys sí en la dimensió espaciotemporal—, s’assegura en els seus respectius entorns que Marchena, Bañeres i De la Mata van per carrils diferenciats i no intercanvien confidències, perquè cadascun d’ells és molt gelós de la seva independència. Tot això sense perjudici de les seves diferències de perfil, que n’hi ha. A Marchena se’l situa sempre clarament en una òrbita conservadora, mentre que a de la Mata, per exemple, el PP el va rebre amb advertiments quan va accedir a l’Audiència Nacional on s’havia d’ocupar, entre d’altres, del cas Gürtel. Aquells recels derivaven del fet que aquest jutge va ser director general de Modernització de la Justícia durant l’etapa del president Zapatero.

Durant la fase en què Marchena va cursar la carrera de Dret a Deusto, el terrorisme colpejava molt fort. De fet, la seva etapa universitària al País Basc, entre finals dels anys 70 i principis dels 80, va coincidir amb alguna de les pitjors fases del terrorisme etarra, i amb les tensions socials i polítiques derivades d’aquella situació. Ara, durant la declaració d’alguns dels testimonis del cas 1-O al Suprem, és probable que el jutge que presideix la vista hagi pogut recordar alguna experiència personal a l’Euskadi que va conèixer. Òbviament, les situacions resulten radicalment incomparables, perquè és evident que mentre a l’actual judici es discuteix sobre la concurrència o no de violència en els fets ocorreguts a Catalunya els mesos de setembre i octubre del 2017, i sobre la seva suposada utilització per a facilitar els projectes de secessió, el que va existir al País Basc durant anys va ser un fenomen ben diferent, el del terrorisme més cruel i atroç.

Però és el cas que Marchena ha explicat alguna vegada en el Suprem que durant els anys d’universitari, quan sortia amb els companys de carrera, el seu deix en parlar i el seu particular accent —que ningú no identificaria amb el basc— provocava que aquests mateixos col·legues li demanessin prudència i, a vegades, fins i tot silenci. Eren anys durs, en els quals es produïen atemptats dels comandos etarres amb freqüència, i en circumstàncies d’especial tensió social al País Basc. I el que no volien els companys de Marchena era que algú pogués confondre el grup, compost per gent jove, amb membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, en moments de greu divisió en els quals qualsevol malentès podia acabar generant un incident.

 

Nova toga de fiscal

Una vegada obtinguda la llicenciatura en Dret el 1981, i acabat el període d’exercici de l’advocacia, Manuel Marchena va reaparèixer a les sales de justícia amb una toga nova, la de membre de la Fiscalia. Reincorporat a la vida civil i de tornada a les Canàries, Marchena va actuar fins al 1992 com a fiscal de l’Audiència Territorial de Las Palmas. L’arribada de Manuel Marchena a Madrid es va produir de la mà del llavors fiscal general de l’Estat Eligio Hernández, magistrat també d’origen canari que havia estat nomenat prèviament pel Senat vocal del CGPJ, amb el suport del PSOE. Eligio Hernández, conegut com a expert practicant de la lluita canària amb el sobrenom de El pollo del Pinar, va romandre dos anys en aquest càrrec, fins al 1994, període en què Marchena va estar destinat a la Secretaria Tècnica, el laboratori jurídic de la Fiscalia General. Va ser a la Secretaria Tècnica, per exemple, on en data molt més recent, entre setembre i octubre del 2017, es va preparar la querella presentada contra l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els exmembres del seu Govern.

Ara li queda el més difícil, que la sentència es percebi com un veritable acte d’independència judicial.

En aquella etapa a la Secretaria Tècnica el va acompanyar un altre fiscal amb el qual compartiria una llarga amistat, Manuel Moix, qui anys més tard, en l’última legislatura del PP, el 2017, accediria a la direcció de la Fiscalia Anticorrupció, promogut pel llavors ministre de Justícia, Rafael Catalá, i es creu que també amb la col·laboració de Marchena. I el mateix hauria fet per a promoure el nomenament de dos fiscals generals successius, José Manuel Maza —sota el mandat del qual es va presentar l’esmentada querella contra Puigdemont i el seu Govern—, i el seu successor, Julián Sánchez Melgar, procedents tots dos de la Sala Penal del Suprem.

Eligio Hernández va cessar com a fiscal general el 1994 i Marchena va passar llavors a ocupar una plaça a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), per a tornar el 1996 a la Secretaria Tècnica, de la qual va ser nomenat fiscal en cap el 2003. Si Marchena havia arribat a l’Estat Major de la Fiscalia de la mà d’un fiscal general situat en l’òrbita socialista, com Eligio Hernández, va ser amb un altre màxim responsable de Fiscalia de signe molt diferent, com Jesús Cardenal, un jurista molt conservador, quan va aconseguir encapçalar la Secretaria Tècnica. No és una dada irrellevant, que pot donar idea de la versatilitat de Marchena i de la seva capacitat per a guanyar-se amb professionalitat la confiança de fiscals generals de procedència i de tendència ideològica molt diferents.

 

El més jove de la Sala Penal del Suprem

Però el salt qualitatiu de més rellevància donat per Marchena en la seva trajectòria és el que el va portar a ser designat magistrat de la Sala Penal del Suprem el 2007. Va ser el membre més jove d’aquesta instància, a la qual va arribar amb 48 anys, en substitució d’un altre jutge que es jubilava, José Antonio Martín Pallín, un jurista progressista que s’ha pronunciat en termes crítics respecte a la instrucció del cas 1-O i la llarga presó provisional dels processats. La labor de Marchena al Suprem, a través de les sentències que ha elaborat, és força coneguda. Ha estat ponent de centenars de resolucions, d’una alta qualitat jurídica i amb bona ploma. Però en algun d’aquests casos, d’especial rellevància, va tenir ensopegades davant la justícia europea, com per exemple el que va condemnar per desobediència l’expresident del Parlament basc, Juan Mari Atutxa, que finalment va aconseguir l’empara del Tribunal Europeu de Drets Humans en considerar que en el Suprem no havia tingut un judici just.

Una vegada al Suprem, el salt a la presidència de la Sala Penal es va produir el 2014. Els suports rebuts per Marchena ajuden a explicar per què se’l considera un magistrat conservador. La seva candidatura va tenir el suport dels deu vocals del CGPJ nomenats a proposta del PP, de la vocal designada a proposta de CiU i de Carlos Lesmes, president del mateix òrgan de govern de la magistratura i del Suprem. Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general de l’Estat durant el mandat de Zapatero, que era el membre més antic de la Sala Penal, va obtenir els set vots dels vocals progressistes.

Ara, en la resolució del cas de l’1-O, Marchena té un gran repte. A la carrera judicial hi va haver un elogi unànime quan Marchena va renunciar a presidir el Suprem —nomenament que ja havia estat pactat pel PP i el PSOE— després de la difusió del whatsapp en el qual el portaveu popular al Senat presentava aquest acord com la fórmula segura perquè el seu partit controlés la Sala Penal «des del darrere». La renúncia, en aquesta situació, era pràcticament obligada.

Marchena serà el ponent de la sentència sobre l’1-O. Per bé que la Fiscalia sempre ha sostingut la tesi que els processats van cometre un delicte de rebel·lió —que requereix un alçament violent—, el fet és que la resolució d’admissió de la querella ja va deixar molt obert el debat. Aquell text, també redactat aleshores per Marchena, plantejava la possibilitat que, efectivament, els fets fossin constitutius de rebel·lió, però també contemplava la hipòtesi que es consideressin com a delicte de sedició o de conspiració per a la rebel·lió, amb penes menys elevades. Caldrà veure fins a quin punt el Suprem aconsegueix romandre unit, i no esquerdar-se, quan deliberi i decideixi sobre la sentència, en un assumpte que passarà després amb tota probabilitat pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Amb la seva renúncia a presidir el Suprem, Marchena va aconseguir concitar un ampli suport a la dignitat del seu gest. Ara li queda el més difícil, que la sentència es percebi com un veritable acte d’independència judicial, sabent que en cap cas no podrà obtenir el mateix grau de consens.