Maria Aurèlia Capmany, abans que res, va ser una dona independent, desimbolta, en una època en què no s’estilava gens, en plena restauració de «la feminitat» més sotmesa. Els benpensants, del règim o no, se la miraven de reüll, escandalitzats, i en malparlaven o li dedicaven acudits masclistes. Aquesta remor de fons sempre la va acompanyar. Deia Eulàlia Lledó, feminista de la primera hora, referint-se a l’impacte que li va produir la Capmany quan ella encara era una noieta: «Recordo el teu caminar segur i majestuós, impressionant. L’abric negre, folgat, no semblava empresonar-te el gest, sempre al teu servei i no tu al seu. Em vas ser posada com a exemple del que no s’ha de fer. Sense saber-ho, vas ser prehistòria de moltes revoltes. La teva imatge i la teva mirada sense por, en un món que la prohibia, ens va començar a ensenyar el camí que havíem de gosar trepitjar i ens va fer sospitar que potser no calia renunciar a res».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.