Maria Aurèlia Capmany, abans que res, va ser una dona independent, desimbolta, en una època en què no s’estilava gens, en plena restauració de «la feminitat» més sotmesa. Els benpensants, del règim o no, se la miraven de reüll, escandalitzats, i en malparlaven o li dedicaven acudits masclistes. Aquesta remor de fons sempre la va acompanyar. Deia Eulàlia Lledó, feminista de la primera hora, referint-se a l’impacte que li va produir la Capmany quan ella encara era una noieta: «Recordo el teu caminar segur i majestuós, impressionant. L’abric negre, folgat, no semblava empresonar-te el gest, sempre al teu servei i no tu al seu. Em vas ser posada com a exemple del que no s’ha de fer. Sense saber-ho, vas ser prehistòria de moltes revoltes. La teva imatge i la teva mirada sense por, en un món que la prohibia, ens va començar a ensenyar el camí que havíem de gosar trepitjar i ens va fer sospitar que potser no calia renunciar a res».

Així era la professora de l’Institut Isaac Albèniz de Badalona i de l’Escola Isabel de Villena de Barcelona, en els anys 50, on feia per mantenir encesa la flama del seu estimat Institut-Escola, desaparegut sota les runes de la guerra i que li havia obert tots els horitzons. Així seria també la dramaturga, la directora d’escena, l’actriu, la professora i ànima de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb Ricard Salvat, en els anys 60, aquell caliu que va suposar la refundació del teatre català i sense el qual no és explicable res del que va venir després.

Seria aquí on la seva gran amistat amb Salvador Espriu donaria lloc a fruits extraordinaris que, dirigits per Salvat, culminarien amb les inoblidables Primera Història d’Esther i Ronda de Mort a Sinera.

No trigaria a publicar, el 1966, La dona a Catalunya, que produiria un impacte extraordinari i que la faria origen i referència de la «segona onada feminista» a Catalunya i a Espanya, en sintonia amb Simone de Beauvoir a França, Betty Friedan als Estats Units, María Lafitte a Madrid…

De seguida, esdevindria també la gran dida de bona part dels joves insurgents dels 70, hereus del maig del 68, revoltats contra totes les opressions quotidianes. Va alletar tota mena de vocacions i de projectes, generosament, sense preu ni mesura. I es va prodigar de totes les maneres imaginables: donant conferències de cap a cap del país, fent teatre, fent cabaret (amb Jaume Vidal Alcover i Josep Anton Codina), fent ràdio i televisió, fent cinema, escrivint lletres per a cançons (la Trinca, Guillermina Motta, Marina Rossell…), movent campanyes, assumint riscs sempre que calia…

I va ser sobretot la «capmare» de la generació literària dels 70: Terenci Moix, Montserrat Roig, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Xavier Romeu, Josep Maria Benet i Jornet, Guillem-Jordi Graells, Oriol Pi de Cabanyes, Robert Saladrigas… Van descobrir, en ella, una particular sintonia, que era retrobament amb les arrels i que era anhel de futur. Montserrat Roig deia: «Maria Aurèlia va ser, per a tots nosaltres, la terra i les ànsies de volar», la recuperació del passat escamotejat, de la memòria silenciada i alhora la voluntat de trencar convencions i d’anar més enllà. Els va orientar, els va ajudar, els va promoure (amb el premi de narrativa Víctor Català d’Editorial Selecta), els va editar (a la col·lecció de narrativa Joanot Martorell de Nova Terra)… La seva gran novel·la Un lloc entre els morts va esdevenir l’obra de culte d’aquesta jove generació literària.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

No exercia des de cap trona. Era una càtedra a peu de carrer. El seu medi era la tertúlia, la casa sempre oberta fins a altes hores de la nit. S’hi xerrava sense embuts ni reverència, s’hi reia molt, s’hi crucificaven els mandarins, s’hi coneixia gent, s’hi feien conciliàbuls, s’hi aixecaven projectes… Terenci Moix la recrea, a El sexe dels àngels, en el personatge de la Castellona (contrafigura del canònic Josep Maria Castellet): «Rambla amunt, cap al Cafè de l’Òpera, la Castellona estrenava cigar», envoltada de nois i noies enderiats i desinhibits, «sense el respecte degut a les patums, però amb l’atracció que despertaria una diva cultural, una mare potentíssima i una gran sobirana de les abelles».

I és que Maria Aurèlia se sentia dipositària d’una greu responsabilitat col·lectiva envers les joves generacions. Es tractava de la «investidura» que, a finals dels 40, el venerable Jordi Rubió, a les catacumbes del Grup Miramar, els havia explicat que calia assumir, en un país com el nostre, escapçat, privat d’institucions representatives. La Castellona ens explica que ella actua com si «preparés, per als meus noiets i noietes, un camp d’acció que a mi m’havia estat negat: l’encontre amb una identitat robada».

Ens va connectar sobretot amb la memòria de la Catalunya obrera i popular. Mitjançant la novel·la i el teatre, va retornar la paraula a Francesc Layret, Salvador Seguí (el Noi del Sucre) i Lluís Companys, la tripleta que semblava trobar-se en els prolegòmens d’una gran formació «laborista» catalana, quan les bales del pistolerisme patronal van segar els dos primers i, amb ells, tot el que duien entre mans. Va reivindicar, també, la memòria i l’exili interior que havia patit l’avi Sebastià Farnés i, amb ell, Valentí Almirall i els seus companys del primer catalanisme, juntament amb els homes i dones del modernisme, a mans del designi d’ordre de la Lliga Regionalista i dels cànons estètics del moment, tan apol·linis i tan poc dionisíacs.

No exercia des de cap trona. El seu medi era la tertúlia, la casa sempre oberta fins a altes hores de la nit.

La seva «investidura» cívica creixeria amb l’existencialisme sartrià. No participava del «clergat intel·lectual» que havia defensat Julien Benda en els anys 30, a la seva torre de vori, allunyat de la vida de la gent, consagrat a la puresa del seu pensament, a la seva llibertat isolada, sense cap servitud externa. Ella se sentia de ple entre «els clergues traïdors» que Benda rebutjava. Amb la victòria aliada sobre Hitler, es faria evident la derrota dels intel·lectuals que havien restat al marge. Els camins de la llibertat de Sartre venia a proposar ara l’ideal contrari: el de l’intel·lectual compromès. Maria Aurèlia hi coincidia de ple: «La llibertat no és una opció, sinó l’essència de la persona humana» i, inhibint-nos o implicant-nos, sempre l’estem exercint. Si ens inhibim, l’estem exercint en favor del poder establert. Cal dir, tanmateix, que el seu «compromís», a diferència del que succeiria amb altres intel·lectuals, no la va dur mai a suspendre el seu sentit crític ni ha incórrer en la legitimació de mitjans perversos en nom de cap designi superior.

Una foto ens la mostra al costat de Jean-Paul Sartre, Pablo Neruda, Miguel Angel Asturias, Alfonso Sastre, Eva Forest, Ricard Salvat… Era el Congrés Mundial de la Pau, en els anys 60, on s’avenia a representar la perseguida cultura catalana. No regatejaria compromisos, ni en el camp polític ni en el sindical. L’any 1963, la seva solidaritat amb el obrers asturians en vaga, la porta davant del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), acusada «de propaganda il·legal i d’atemptar contra les lleis fonamentals de l’Estat».

El 1966, és a la Caputxinada. El 1970, a l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat… Les seves Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya es representen clandestinament a fàbriques de la mà de Comissions Obreres (CCOO). Anys a venir (1987), la recordo feliç, fent el pregó dels Premis Primer de Maig, a la seu de la Unió General de Treballadors (UGT)…

Serà l’any 1976 quan Maria Aurèlia s’incorporarà a la militància política de partit, en ocasió del procés constituent del Partit Socialista de Catalunya, posteriorment adjectivat Congrés. Serà a través del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), de la mà d’Alexandre Cirici Pellicer. Maria Aurèlia deia: «Des de sempre i per herència, em trobo políticament al costat de la classe treballadora. Si avui la nostra classe treballadora està formada per un alt percentatge d’immigrants, no és culpa meva ni d’ells. M’entusiasma que la nostra burgesia comenci a trobar prou elegant parlar català, però no m’ho acabaré de creure fins que els vegi gastar-se els cabals».

‘La llibertat no és una opció, sinó l’essència de la persona humana’ i sempre l’estem exercint.

Des del seu patriotisme irreductible, havia assumit la diversitat de la societat catalana contemporània: «Conec, de la meva ciutat, allò que m’és entenedor i la sé prou gran, prou caòtica, per saber que existeix a les antípodes de la meva experiència». I havia entès que la màxima prioritat era la unitat civil, articular-la al voltant d’un projecte obert i compartit, que salvés la llengua i generés identitat comuna de futur. D’aquesta voluntat política, en va ser una incondicional i va trobar del tot suportables els petits accidents de trajecte: encara recordo les seves riallades incontenibles i encomanadisses davant d’una colla irada de joves nacionalistes que, un Onze de Setembre, en ple Passeig de Gràcia, cridaven «botiflers!» a una capçalera socialista formada, entre altres, per ella mateixa, Joan Reventós, Alexandre Cirici Pellicer, Marta Mata, Josep Andreu Abelló, Paco Ramos, Joan Cornudella, Raimon Obiols, Pasqual Maragall…

Enfront del «no és això, company, no és això» dels primers «desencisos», Maria Aurèlia afirmava: «El meu ideal és l’Edat d’Or, tal com la descriu Virgili, aquella època en què el llop i l’anyell comparteixin pacíficament la mateixa aigua i el món sigui ple de colors. Però, com que l’Edat d’Or no se m’ofereix a cap referèndum, de moment votaré l’Estatut». I afegia: «M’agrada més la felicitat ara que la dignitat per d’aquí cent anys. Per això, m’agrada la política i respecto els polítics que fan pactes».

Quan en Pasqual li va oferir d’anar a la llista de Barcelona, va dir que sí a l’instant. La seva vocació pública havia estat una constant: sempre havia imaginat com havien de ser les coses i havia maldat per pal·liar alguns dels buits existents. En Pasqual i la Maria Aurèlia «no venien de les mateixes eugues».

Ella era filla del catalanisme popular i esquerranós, altament reactiu contra la burgesia històricament dimissionària, acomodada al franquisme els darrers quaranta anys, i ara en trànsit cap a un convenient «nacionalisme». Mentre que ell era un cadell de la prestigiosa nissaga dels Maragall, empeltat d’Institución Libre de Enseñanza per part de mare i passat pel Front Obrer de Catalunya (FOC) dels 60. La diferència d’angles de visió s’entreveu als seus Diàlegs, portats magistralment a escena per Jordi Coca. D’aquí, precisament, la riquesa i la volada que prenen. En sortir de l’estrena, amb el ressò de la seva conversa encara a l’orella, no érem pocs els que coincidíem a enyorar el nivell que havia tingut la política catalana…

L’actuació de Maria Aurèlia des del despatx municipal, va ser important. Va promoure el recuperat Mercat de les Flors com a teatre municipal, desencadenant la transmutació d’aquell entorn en la futura Ciutat del Teatre. Va instaurar el Pla de Museus, els eixos bàsics del qual perduren i van començar per donar lloc a la restauració del Palau Nacional com a seu del futur Museu Nacional d’Art de Catalunya. Va impulsar el Catàleg del Museu d’Art Modern, imprescindible per a la reordenació de conjunt del patrimoni artístic català. Va fer, del Palau de la Virreina, no tan sols la seu de la regidoria, sinó també un prolífic espai d’exposicions. Allí s’inauguraria Homenatge a Barcelona, una exposició sobre la ciutat i les arts durant el període que va de 1888 a 1936 i que seria una potent ambaixada volant (Londres, Tòquio, Nova York, etc), que va obrir camí a la Barcelona-92.

Va editar la col·lecció «Diàlegs a Barcelona», una rica galeria de testimonis sobre les múltiples facetes que conformen la ciutat. Etc, etc. La seva executòria municipal, tanmateix, té una altra dimensió tant o més important que l’obra feta: la seva presència pública, el seu discurs espurnejant a l’hemicicle, el seu caminar joiós entre la gent, omplint l’espai …

No és funció meva parlar de l’obra literària de Maria Aurèlia Capmany, però resulta indispensable un breu esment. Es tracta d’una obra ingent, d’un continent inabastable. D’«un bosc mediterrani de mitja muntanya, amb la seva profusió d’espècies», segons que explica Guillem-Jordi Graells, qui més l’ha estudiada. El problema és que va arribar-nos de manera molt discontínua, mutilada, fora de l’ordre en què va ser escrita. Així ho va determinar, primer, la censura franquista i, després, el cànon literari imperant. D’aquest darrer, el valencià Joan Fuster en deia «l’Evangeli segons Sant Lukács»: qui no hi encaixava restava al marge. Així va ser com Un lloc entre els morts, una de les «MOLC» (Millors Obres de la Literatura Catalana), es va arrossegar durant vuit anys pels calaixos editorials. Es fa imprescindible i urgent una revisitació de la vasta obra capmanyiana, lluny de les misèries del passat. Les Universitats haurien de posar-s’hi.

Dues frases seves donen bastant el perfil de la dona que va ser Maria Aurèlia Capmany. Sempre va plantar cara al risc: «Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides». I va viure disposada a no deixar-se perdre res: «Només hi ha una manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen i és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor; estar alerta sempre. Penso que és per això que se’m van fer els ulls tan grans».

 


Les cites de Maria Aurèlia Capmany que figuren en aquest escrit provenen dels seus llibres La dona a Catalunya (Edicions 62, 1966), Pedra de toc (Nova Terra, 1970), Pedra de toc II (Nova Terra, 1974), Mala memòria (Planeta, 1987) i Això era i no era (Planeta, 1989).