Marta Mata produïa un gran respecte, no tan sols per la seva autoritat en el camp de la pedagogia, sinó també per la seva categoria humana. Era una persona serena, càlida, amable. Mirava als ulls encuriosida, tractant de descobrir la veritat que habitava al fons de l’altre. Inspirava confiança, invitava a obrir-se i a compartir. Era permeable, però no era mal·leable: era una dona forta, de principis, coherent amb les seves conviccions bàsiques, d’una integritat a prova de bomba (no en va venia de quan les bombes queien sobre Barcelona). I posseïa també un gran sentit pràctic.

Semblava guiar-se, i no tan sols en el camp de la pedagogia, pel «mètode intuïtiu» de Pestalozzi (Suïssa,1746-1827), un dels precursors de la renovació pedagògica a Europa. Potser es referia a això quan atribuïa a l’educació una semblança amb l’art: «L’educació (...) té el caràcter universal de la ciència i alhora el caràcter concret de l’art».

Parlava de tu a tu. Mai no «impartia», ni a l’escola ni entre els mestres ni a l’activitat política. Era un verb que li feia urticària, sobretot referit a la docència. Era l’antítesi de com ella l’entenia: el mestre no havia de regurgitar coneixements empaquetats i endossar-los als infants que tenia al davant, sinó que havia d’ajudar-los a construir el coneixement per ells mateixos, a partir de l’experimentació, de la vivència personal i intransferible de cadascun d’ells. L’infant havia de ser el centre de l’escola.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure