Als italians sembla que els agraden els homes forts. Mussolini, Craxi, Berlusconi, Renzi. De vegades duren un ventennio, altres vegades pocs anys. Ara, tot i que ja no forma part del govern, el nou home fort del país transalpí és Matteo Salvini (Milà, 1973). En un lustre ha portat el seu partit, la Lliga, de la pràctica desaparició —va obtenir el 4% a les eleccions generals del 2013— al 34% dels vots a les europees del passat mes de maig. El desembre del 2013, quan va ser nomenat secretari de la formació fundada un quart de segle abans per Umberto Bossi, ningú no s’hauria jugat un duro que aquest provocador que defensava la secessió de la Padània es convertís en tan poc temps en ministre d’Interior i vicepresident del govern italià. I, no ho oblidem, en un referent per a tota l’extrema dreta europea.

Ja hi ha qui el lloa i el considera un gran polític i fins tot un estadista. Encara que es tracti d’afalacs exagerats, no hi ha dubte que il Capitano —així l’anomenen els seus partidaris, sense saber potser que aquest era també el sobrenom del líder feixista romanès Corneliu Codreanu— té un instint polític notable i és un comunicador hàbil.

Es presenta com un home comú, parla des del ‘xiringuito’ de la platja i penja fotografies de la seva vida quotidiana a les xarxes.

Com a bon populista —terme que, dit en passant, Salvini reivindica: el seu blog es diu justament Il Populista— el líder de la Lliga es presenta com un outsider i un home comú. Porta unes dessuadores amb els noms impresos de les ciutats que visita, parla com si fos en un bar, contesta sovint els comentaris que li fan els seus simpatitzants o detractors a Facebook i penja fotografies de la seva vida quotidiana a les xarxes socials. Un exemple: una selfie mentre menja una crep amb Nutella acompanyada del missatge «A qui no li agrada una crep amb Nutella??? Bona vetllada amics meus». Ridícul? Sens dubte. Però molt eficaç. Salvini vol demostrar que no pertany als palaus del poder. «Sóc un del poble. No sóc un de la Casta. Sóc un italià qualsevol, el que viu al teu mateix replà, el que s’ho passa tan malament com tu», sembla recordar cada matí a tothom. Salvini és espontani i genuí, és cert. Ho porta a la sang.

Qui el coneix diu que, quan s’apaguen les càmeres, és un tipus afable i simpàtic. Però també ha treballat molt per «humanitzar el seu personatge» i construir un «imaginari pop», com apunta Matteo Pucciarelli, autor d’Anatomia di un populista. La vera storia di Matteo Salvini. Només cal fer un cop d’ull a internet per trobar fotografies seves passant les vacances al litoral adriàtic, prenent cervesa, menjant piadina i tirant-se a la piscina, com qualsevol.

El que passa és que Salvini té poc d’outsider. Fascinat per Bossi, es va afiliar a la Lliga quan tenia 17 anys el 1990, tres anys més tard va ser elegit regidor a la seva ciutat, Milà, càrrec que va ostentar fins el 2018, i des del 2004 ha estat també eurodiputat, encara que a Brussel·les l’han vist molt poc, ja que va batre tots els rècords d’absentisme. Salvini és, doncs, el polític professional per excel·lència, a més d’un quadre de partit des de l’adolescència. No ha fet res més a la vida.

Tampoc no va acabar la universitat, on es va matricular d’Història. La Lliga Nord ho ha estat tot per a ell: va fundar les joventuts de la formació —els Giovani Padani—, va escriure al diari La Padania i va dirigir la ràdio del partit. Aquí hi trobem una clau per entendre el polític Salvini i el seu estil comunicatiu: durant anys va encapçalar un programa radiofònic en directe on contestava, sense cap filtre, els oients. La seva capacitat per escoltar, almenys aparentment, la gent comuna i per dir el que diria l’últim de la fila a la perifèria de Milà o de Roma ve d’aquí. Del periodisme. De la ràdio. I d’aquí prové també la seva capacitat perquè els altres parlin d’ell.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Marcant el debat

Quan el 2013 es va convertir en secretari d’una Lliga Nord assetjada pels escàndols de corrupció —el partit deu 49 milions d’euros a l’Estat italià per un delicte d’estafa—, Salvini va començar a participar cada nit a les tertúlies televisives. No hi havia dia en què il Capitano no estigués en pantalla. Tots el buscaven perquè amb el seu estil provocador feia créixer l’audiència dels programes. La teleporqueria, i també la que no ho és, té una responsabilitat enorme en el «fenomen» Salvini.

Un dia, presentant-se amb el dibuix d’una excavadora a la samarreta, el liguista afirmava, sense complexos, que s’havien d’arrasar els camps de gitanos. L’endemà declarava que les ONG eren «contrabandistes del mar» i que s’havien de tancar els ports per evitar l’arribada de migrants. Un altre dia defensava l’empleat de la gasolinera que havia assassinat uns lladres, clamant perquè tots podien comprar armes sense restriccions. Pallassades? De cap manera. Així Salvini obligava tothom a adoptar una posició sobre aquest tema. Marcava el debat polític.

Alhora, el líder liguista va saber aprofitar les noves tecnologies, gràcies a l’ajuda de Luca Morisi que ha construït el que ell mateix ha definit com la Bèstia, el sistema de gestió de les xarxes socials de l’exministre de l’Interior, que utilitza tècniques força fosques de perfilament de dades. Salvini ha passat en poc temps d’un mitjà desconegut a ser el polític italià, i europeu, amb més seguidors a Facebook (3,7 milions). Per fer-se’n una idea, gairebé el doble que Macron i gairebé quatre vegades més que Matteo Renzi.

Salvini viu en una campanya electoral permanent. En un any com a ministre d’Interior ha passat la majoria dels dies voltant pel país per fer propaganda: al palau del Viminale, seu del ministeri, l’hi han vist molt de tant en tant. La gestió política, el dia a dia, li interessa molt poc.

 

Atacs als gitanos

El seu discurs es basa en la simplificació. Hi ha pocs conceptes, justificats sovint amb prejudicis, que repeteix constantment. Els immigrants: ens estan envaint i ens deixen sense feina. Europa: és un «crim contra la humanitat» controlada per una tecnocràcia. L’euro: un «suïcidi». Els impostos: s’han d’abaixar perquè estan destrossant les petites empreses. No hi ha res de nou en el discurs de Salvini: el tema de la seguretat i els atacs als gitanos i als musulmans han estat els seus cavalls de batalla des del primer dia que va entrar a l’Ajuntament de Milà.

Però, això sí, com ho apunta Lorenzo Pregliasco, autor de Fenomeno Salvini. Chi è, come comunica, perché lo votano, il Capitano ha basat la seva estratègia en quatre pilars: el Zeitgeist del nostre temps —el sobiranisme—, la capacitat de crear una comunitat, la polarització i la retòrica del sentit comú. No és casualitat que el míting de l’extrema dreta europea que es va organitzar a Milà el passat 18 de maig s’anomenés «Cap a una Europa del sentit comú!» A tot això cal afegir-hi un cinquè element: el victimisme, característica molt de moda entre els ultres del nou mil·lenni.

Ha passat en poc temps a ser el polític europeu amb més seguidors a Facebook (3,7 milions), gairebé el doble que Macron.

El Zeitgeist del nostre temps, no obstant això, està també representat per la por. Por al canvi d’època que vivim. Por a la «invasió» dels migrants. Por a la «islamització» d’Europa. Por a la pèrdua d’identitat. Por a l’Altre. I Salvini sap fomentar i cavalcar aquestes pors per convertir-les en ressentiment i oferir, a canvi, seguretat.

Quan feia poc que havia estat nomenat ministre, il Capitano va penjar a les seves xarxes socials una fotografia, en vestit i corbata, mirant fixament la càmera acompanyada només per dues paraules: «ports tancats». Durant mesos, va voltar per tota la península amb la jaqueta de la policia italiana. El missatge era clar: «us ofereixo seguretat!» La qüestió és que les polítiques aplicades per Salvini, com el Decret de seguretat en temes d’immigració, afavoreixen encara més marginalitat, cosa que retroalimenta el problema. I significa més vots per a la Lliga.

 

De la Padània a la Tricolor

Qui el coneix diu que Salvini és un pragmàtic. Més aviat és un veritable camaleó. Fins fa un lustre era un defensor fervent de la independència de la Padània i clamava contra «Roma ladrona», mentre que ara, després de la lepenització de la Lliga i d’haver conquistat el govern, s’ha transformat en un nacionalista italià exacerbat que agita la Tricolor. En un grapat d’anys ha passat del lema «Primer el Nord» al trumpià «Primer els italians». En el passat, no tan llunyà, se’l va veure amb una samarreta en suport dels independentistes catalans, ara felicita Santiago Abascal pels resultats de Vox. No hi ha contradicció. O, millor dit, sí que n’hi ha, però és igual. Tant és. La gent té memòria de peix i la rapidesa de la comunicació difumina les contradiccions.

Basa la seva estratègia en quatre pilars: el sobiranisme, la capacitat de crear comunitat, la polarització i la retòrica del sentit comú.

De jove, per exemple, es diu que es jactava de ser comunista, freqüentava el centre social Leoncavallo de Milà i escoltava Fabrizio d’Andrè, el cantautor d’esquerres per antonomàsia a Itàlia. En realitat, es tracta d’una llegenda urbana, construïda pel mateix Salvini perquè es parlés d’ell. De totes maneres, encara es pot trobar a les xarxes una foto seva, amb cara de nen i un aire gairebé existencialista, on porta una xapa del Che i una ikurriña a la solapa de l’americana.

Eren els anys en què va muntar Comunistes Padans, un corrent que es va presentar a les eleccions del 1997 pel fantasmagòric Parlament del Nord, llançat per Bossi en l’etapa secessionista de la Lliga. Va obtenir només 5 escons sobre 210. Òbviament, Salvini no va ser comunista, però, en aquests temps en què hi ha cada vegada més gent que pensa que l’esquerra i la dreta han deixat d’existir, tot suma. A Salvini li agrada agafar la gent per sorpresa, trencar els esquemes.

 

Divorciat i antifeminista

Les contradiccions també són evidents entre el que són els valors que defensa i el que és la seva vida privada. Així, mentre aposta per la família tradicional i carrega contra el feminisme i els drets LGTBI, Salvini està divorciat, ha tingut dos fills de dues dones diferents, ha anat canviant de companya cada dos per tres, abans la presentadora de televisió, Elisa Isoardi, ara la filla de l’expolític berlusconià i després renzià, Denis Verdini…

Salvini, en darrer lloc, és summament ambiciós. Qualsevol mitjà és útil per arribar al final, que no és altra cosa que el poder. Perquè la Lliga es pogués arrelar al centre-sud d’Itàlia, va buscar el suport dels neofeixistes de CasaPound, amb qui va pactar a les Europees de 2014, i de la criminalitat organitzada, com ho expliquen Giovanni Tizian i Stefano Vergine a Il libro nero della Lega.

Després pujarien, gradualment, al carro del vencedor tots els berlusconians i els dretans de diferent mena que engrossirien les files de la nova Lliga. Res de nou sota els Alps, d’altra banda. El mateix es podria dir d’Europa. L’ambició de Salvini és immensa. Abans buscava una foto al costat de Marine Le Pen, ara és la francesa la que busca una selfie amb il Capitano. Se’l veu passejant amb Orbán a la frontera amb tanques entre Hongria i Sèrbia, visita Putin a Moscou, elogia Trump i es reuneix amb Mike Pompeo, li envia floretes a Bolsonaro, crida a reunió tots els ultres del Vell Continent amb l’objectiu de tocar poder a Brussel·les.

No ho té fàcil, de totes maneres. A Europa han decidit crear un cordó sanitari contra Salvini i companyia. A més, l’extrema dreta és una olla de grills: les diferències són, potser, més grans que els punts en comú. Per això no aconsegueixen formar ni un únic grup a l’Europarlament. El lider liguista és un os dur de rosegar, és cert. Però les coses canvien ràpidament en aquests temps líquids. Ho hem vist en aquesta crisi boja del mes d’agost: una exagerada seguretat en ell mateix l’ha dut a precipitar-se. En vestit de bany i amb un mojito a la mà va obrir una crisi de govern des d’una platja adriàtica, convençut que s’aniria a noves eleccions en les quals arrasaria. Però il Capitano no va comptar amb les dinàmiques polítiques italianes i les pors que va despertar la seva petició de «plens poders» –una fórmula amb sabor de feixisme— i l’animadversió de Brussel·les i Washington al seu diletantisme diplomàtic. Ara se’l veu desesperat als mítings de la Lliga, carregant contra el nou executiu que han format el Partit Democràtic i els seus exaliats del Moviment Cinc Estrelles.

El líder liguista s’ha disparat un tret al peu i ha mostrat tots els seus límits. Però, atenció: no el donin per mort. Al contrari. Dintre de poc temps podria tornar al poder, potser amb una majoria absoluta. Tot i haver tornat a l’oposició amb la cua entre les cames, Salvini segueix sent l’home fort del Belpaese.

 

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.