El passat 14 de juny va fer cent anys de la mort de Max Weber, víctima de l’anomenada grip espanyola de 1918. El recordatori d’aquesta efemèride ha fet avinent la recuperació del seu pensament per projectar-lo sobre els dilemes actuals relacionats amb la gestió de la pandèmia que estem patint. Així ho feia Fernando Vallespín («Ética de Weber para tiempos de pandemia» a El País, 13 de juny de 2020) per il·lustrar, amb la coneguda distinció entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat, la «naturalesa dilemàtica de l’acció política» i el «tipus especial d’ésser humà al qual encomanem l’exercici del poder». Acció política i exercici del poder en una societat moderna que racionalitza els processos socials i que pretén guiar-se pel coneixement expert que es legitima per la seva eficiència, però que, en canvi, no produeix sentit ni ens guia, per tant, en un món plural de valors i emocions. Seria el cas de la societat digital —ens diu Vallespín— on la reacció a una racionalitat que escapa a la nostra comprensió genera actituds irracionals de rebuig envers la ciència i «escepticisme envers la veritat i l’objectivitat dels fets». El populisme, amb el seu maniqueisme i la «priorització de l’emoció sobre la cognició», en seria la millor encarnació.

Una gran part de l’electorat de dretes a Espanya no confia en unes mesures que considera necessàries.

Carolin Emcke («Falsos profetas en tiempos de coronavirus» a El País, 6 de juny de 2020) insistia en la denúncia dels falsos profetes en temps de coronavirus, amb les seves fantasies que agrupen un «conjunt tan divers com confús d’esotèrics, neonacionalistes radicals, antivacunes i dogmàtics de la conspiració». El més greu d’aquest pandemònium és que arreli la idea que no és possible distingir entre afirmacions factuals veritables i falses, entre suposicions versemblants i forassenyades.

 

Risc o incertesa

Ens trobem doncs en un escenari on la interacció habitual entre política, coneixement i opinió pública es tensa al màxim i afloren amb més força les contradiccions d’aquest feix de relacions. No podia ser d’altra manera quan s’ha de fer front no tant als riscos de decisions més o menys previstes, sinó a les incerteses provocades per un esdeveniment impensat fins ara. Per a Ramón González Férriz («Así será el mundo después del confinamiento» a El Confidencial, 24 de juny de 2020) en el món de després del confinament caldrà ser ben conscients de la «diferència entre la política de risc i la política de la incertesa». Una distinció manllevada d’Ivan Krastev i que s’explica així: «Si bé el futur és inescrutable, el risc es pot mesurar i els esdeveniments passats es poden avaluar amb dades empíriques. La incertesa, en canvi, s’aplica als resultats que no podem predir o que no vam ser capaços de predir». Amb el corol·lari que «els governs detesten les situacions d’incertesa, perquè gairebé sempre juguen en contra seva».

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Les dades que ens proporcionen les enquestes efectuades durant aquests mesos que portem de pandèmia il·lustren sobre la reacció de l’opinió pública i, en bona mesura, confirmen el temor dels governs a les conseqüències polítiques de les seves decisions. Així, en una enquesta de l’European Council of Foreign Relations (Ivan Krastev/Mark Leonard, «Europe’s pandemic politics: how the virus has changed the public’s worldview» a Policy Brief de l’ECFR, juny de 2020), donada a conèixer entre nosaltres per La Vanguardia (24 i 29 de juny de 2020), es detecta un clima de desconfiança general dels europeus envers els governs i la seva gestió de la crisi, on només el 29 % diu que ha millorat la confiança versus un 33 % que diu que ha empitjorat i un 38 % que diu que no ha variat. Destaca el contrast entre els països nòrdics com Dinamarca i Suècia (amb un 60 % i un 42 % de confiats, respectivament) i països com Espanya i França (amb només un 11 % i un 8 % de confiats, respectivament).

Aquesta desconfiança envers la política també afecta els experts, en l’àmbit europeu només un 35 % accepta que la gestió s’ha beneficiat del coneixement expert davant d’un 38 % que es mostra molt suspicaç en entendre que són manipulats pels governs i un 27 % que hi té poca confiança. En aquest cas també són notables les disparitats entre els països del nord (64 % i 61 % de confiats a Dinamarca i Suècia, respectivament) i els països del sud, especialment França i Espanya, amb tan sols un 15 % i un 21 %). Resulta espectacular com aquesta percepció es veu afectada per la polarització política: en el cas francès només confien en els experts els votants d’En Marche (48 %).

Sobre els efectes de la polarització ideològica en la valoració de la gestió de la lluita contra la covid-19 a Espanya, Belén Hipola i Javier Padilla («Coronavirus, ideología y polarización» a Agenda Pública, 16 de juny de 2020) han analitzat el baròmetre especial del CIS del passat mes d’abril i subratllen el contrast entre el consens més o menys transversal sobre la necessitat de les mesures adoptades pel Govern i el grau de confiança que mereix la política governamental que canvia en funció de la ideologia de la persona enquestada.

 

Polarització afectiva

Així, es dóna la paradoxa que una gran part de l’electorat de dretes no confia en unes mesures que considera necessàries. Els autors es pregunten fins a quin punt l’experiència del coronavirus no haurà augmentat la polarització afectiva de la ciutadania, afectant, per exemple el consens en temes científics com el canvi climàtic i que poden passar a ser objecte de confrontació ideològica, com és el cas als Estats Units.

No hi ha orientació científica definitiva que sostregui el polític de la responsabilitat de decidir amb totes les seves conseqüències.

La vulnerabilitat de la ciència i del coneixement expert davant d’una opinió pública tan volàtil i emocional encén els senyals d’alarma sobre el destí de les societats obertes que es basen en una conversa cívica feta d’arguments racionals sobre dades verificables. És preocupant especialment la ignorància sobre com funciona la lògica científica que revela un dèficit educatiu de gran envergadura, però també una incomunicació entre ciència i societat. Antonio Martínez Ron («El doctor Simón y el vuelo de los abejorros» a vozpópuli, 12 de juny de 2020) alerta contra el miratge de concebre la ciència com una successió d’èxits, quan més aviat el coneixement científic és el resultat d’una acumulació de progressos a partir dels errors… i la pandèmia del coronavirus no és una excepció.

Per tant, la indicació experta ni dóna una orientació definitiva i segura ni evita que sigui el polític qui decideixi entre diverses opcions amb avantatges, inconvenients i perills, ens diu Julián Sauquillo («Responsabilidad política y orientación científica» a El País, 17 de juny de 2020). Tornem així a Max Weber: quan se surt de la mera experiència científica, el polític es troba davant del politeisme valoratiu. No té suport científic que li eviti haver d’elegir. No hi ha orientació científica definitiva que sostregui el polític de la responsabilitat de decidir amb totes les seves conseqüències i de vegades, com ara, amb un grau d’incertesa difícilment suportable. Són consideracions que convindria tenir ben presents a l’hora de passar comptes sobre la crisi que ens ha trasbalsat la vida.