Durant milers d’anys les zones boscoses van estar habitades. La gent vivia al camp, on obtenia tots els recursos que necessitava, i els boscos, els prats, les zones de conreu i els espais forestals amb deveses conformaven un paisatge resilient, en el qual el foc complia una funció ecològica. Va ser precisament el domini del foc, que ja modelava el paisatge de manera natural en les zones que avui coneixem com a clima mediterrani, el primer gran avenç de l’espècie humana, l’origen mateix de la civilització.

Els nostres avantpassats el van utilitzar per escalfar-se, cuinar aliments, fabricar eines i estris de caça, obrir espais a la muntanya i fer-los servir com a zones de conreu i pastura. Podríem dir que gran part dels avenços que ha experimentat la humanitat al llarg de la història tenen a veure amb el foc, que a partir del seu domini ha estat sempre el nostre aliat.

Així va ser fins que fa cinquanta anys va començar el gran èxode cap a les ciutats. La gent va marxar, va abandonar les zones rurals que fins llavors havien estat habitades, i el camp es va «matollar». La manca d’aprofitament i l’absència d’una gestió forestal supletòria van provocar que el matoll ocupés els espais oberts, inundés les zones de conreu i s’estengués en grans superfícies contínues, creant escenaris idonis per als grans incendis que van aparèixer a partir dels anys vuitanta, moment en què es defineix la primera generació d’incendis.

El pas del temps ha fet que la vegetació creixés, s’acumulés i incrementés la seva densitat fins a assolir nivells desconeguts. L’escalfament global ha reduït la humitat de la vegetació, assecant-la i posant-la a disposició de la crema, i ha donat pas a incendis de gran intensitat. La resposta dels governs no es va fer esperar. El foc, que fins llavors havia estat el nostre aliat, es converteix en enemic. Gran quantitat de mitjans aeris i terrestres, juntament amb un personal cada cop més ensinistrat i professionalitzat, formen autèntics exèrcits amb els quals enfrontar-se al nou enemic.

Però aquesta resposta s’ha demostrat errònia i el pas dels anys i les anàlisis de les estadístiques demostren que no hem aconseguit altra cosa que engreixar-ne les dimensions i multiplicar-ne la capacitat destructiva, convertint-los en monstres impossibles d’aturar. Els mitjans són eficaços, sí, però per apagar focs petits i mitjans, que són la immensa majoria dels que es produeixen en èpoques d’humitat més baixa.

 

La paradoxa de l’extinció

Com que la vegetació creix cada any, la qual cosa augmenta els nivells de combustible forestal, i ningú no s’ocupa de retirar els excedents, la biomassa es continua acumulant. Les polítiques d’extermini del foc, al qual ja no considerem aliat sinó enemic, eviten també la seva acció reguladora i modeladora del paisatge. És el que els experts anomenen la paradoxa de l’extinció: com més eficaços són els mitjans apagant els focs que realment poden apagar, més gran serà l’incendi que vindrà.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

I la raó és senzilla d’entendre: si no retirem els excedents de vegetació, ni permetem que es cremin en incendis de baixa intensitat, s’acumularan i acabaran cremant tard o d’hora.

I així hem arribat a la sisena generació d’incendis, els anomenats megaincendis, capaços d’alliberar l’energia equivalent a diverses vegades la bomba atòmica d’Hiroshima, trencar la capa alta de l’atmosfera i tornar en forma d’autèntiques tempestes de foc després del col·lapse de la columna, desencadenant centenars o milers d’incendis simultanis a quilòmetres de distància, cosa que converteix en inútils totes les formes de mosaic de vegetació i les infraestructures de defensa.

Són incendis que se situen fora de qualsevol capacitat d’extinció, independentment dels mitjans de què disposem, que no podran fer res per frenar-ne l’avanç fins que s’acabi o disminueixi de manera significativa el combustible, o canviïn radicalment les condicions meteorològiques que han contribuït a crear el monstre.

I si no tenim capacitat d’extingir els megaincendis, ni hi ha manera d’enfrontar-s’hi, què podem fer per evitar-los? No ens queda altre remei que recórrer a la ciència: el foc és una reacció química que necessita tres elements per produir-se: una font de calor intens, oxígen i combustible. Dels tres, els humans només podem actuar sobre un: el combustible.

Els grans incendis se situen fora de qualsevol capacitat d’extinció, independentment dels mitjans de què disposem.

No tenim termòstat per reduir la calor, ni clau de pas per tancar l’oxigen de l’aire. La nostra única opció és el maneig del combustible, el modelatge del paisatge… el que ja feien els nostres avantpassats que vivien en el medi rural.

Cal retirar els excedents de vegetació i evitar-ne l’acumulació a l’interior de les zones boscoses. I hem d’obrir espais que han d’estar sempre desproveïts de combustible inflamable, per evitar que els incendis que es produeixin puguin cremar grans superfícies.

I com que això succeeix de manera permanent, el millor és aprofitar-ne el potencial energètic per utilitzar-lo en benefici de la gent que encara viu en els entorns rurals.

 

Gran oportunitat

La biomassa és una font d’energia renovable i el seu aprofitament sostenible té un potencial a Espanya equivalent a 100 milions de barrils de petroli l’any, el 20 % de les nostres necessitats de consum. És una energia barata, que es pot utilitzar per produir electricitat i alimentar els sistemes de calefacció, aire condicionat i aigua calenta sanitària. És a dir, els usos dels nostres avantpassats adaptats a les exigències més modernes.

Els megaincendis són un dels problemes més greus als quals s’enfronta la nostra societat. Però són una catàstrofe evitable, amb l’al·licient afegit que la seva solució ens abasteix d’una energia necessària, crea ocupació i contribueix a fixar població en el medi rural. Un problema que, sumat al de l’escalfament global, és precisament la causa primera dels incendis forestals. És a dir, ens trobem davant d’un problema greu, però també davant d’una gran oportunitat.

Si no es retiren els excedents de vegetació, s’acumularan i acabaran cremant tard o d’hora.

Concretar noves solucions a reptes plantejats és justament del que tracta el programa «Palancas: la revolución de las pequeñas cosas», impulsat per la Fundación Felipe González.

 

De la grandiloqüència al detall

Què fa la Fundación Felipe González parlant d’incendis? Ha estat una pregunta recurrent. I la resposta és la mateixa que donem quan ens pregunten què fem proposant mesures contra els envasos de plàstic o sobre la creació d’agències metropolitanes contra la soledat. Justament, Palancas és un projecte per parlar de tots aquests temes. Més que un projecte, és un experiment. Que no pretén ser el final de res, sinó l’inici d’alguna cosa.

Hem intentat canviar l’enfocament: passar de la grandiloqüència al detall, de la ideologia declarativa a la proposta útil. Treballar amb l’èpica grisa del que és transitable, que, paradoxalment, ha escrit les millors pàgines de la nostra història i ho pot tornar a fer. Hem tractat d’activar el talent per crear un debat positiu, agrupant capacitats que existeixen en la nostra societat civil, amb l’objectiu de dedicar-nos a pensar petites reformes (el que anomenem palanques) de les quals es parla poc o gens, però que poden ser útils per millorar.

No tenim termòstat per reduir la calor, ni clau de pas per tancar l’oxigen de l’aire. L’única opció és el modelatge del paisatge.

Reformes que no acaparen titulars, ni hores de faristol, ni rodes de premsa. Reformes per les quals rarament es mobilitzarà ningú, però que no per això són innecessàries o innòcues. En definitiva, veure què passa si ens allunyem de l’holística programàtica i ens centrem en «la revolució de les petites coses». La llei és la brotxa gruixuda i Palancas és el pinzell que acaba configurant el dibuix.

El projecte, que està constituït en forma de plataforma oberta al públic de cocreació d’aquestes microreformes, ens ha servit per comprovar la dificultat d’aterrar idees, per constatar contradiccions i per aprendre a treballar amb gent de procedències ideològiques i professionals no solament diferents, sinó oposades en molts casos. Però també ens serveix per situar en el debat públic propostes concretes que tindrien molta utilitat si s’implantessin.

La proposta sobre megaincendis elaborada per Marc Castellnou, cap del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, i Francisco Castañares, president de l’Associació Extremenya d’Empreses Forestals, ens va semblar tan important que li hem dedicat un espai propi, que estem intentant eixamplar tant pel que fa a les aliances amb organitzacions com Greenpeace, com per mitjà de la difusió a altres països.

Ens sembla que si volem contribuir, des de fundacions i think tanks, a la gestió del nostre espai públic compartit en un moment en què la política sembla més bloquejada que activada, propostes com aquesta, que se centren en el pragmatisme del que és útil, són la millor contribució i el millor conjur contra allò que afirmava Ortega y Gasset que «L’esforç inútil condueix a la melancolia».

 

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.