( I )

Mariano Rajoy i el problema polític de Catalunya

El mandat de Mariano Rajoy al capdavant del Govern d’Espanya, iniciat a finals de 2011, ha acabat al juny de 2018 deixant oberta la més greu crisi d’Estat experimentada per la ja no tan jove democràcia espanyola. En el seu comiat, Rajoy ha revelat als ciutadans espanyols que deixava el Govern amb la satisfacció d’haver salvaguardat la unitat d’Espanya. Aquesta satisfacció, si més no, és una frivolitat per part de qui ha regit el país una mica més de sis anys contemplant impàvid, quan no fomentant-lo, el creixement progressiu del sentiment independentista entre la ciutadania catalana. La perversitat d’aquesta actitud, sorprenent en un responsable del Govern d’Espanya, és que no constitueix un fet aïllat en la trajectòria política de Rajoy sinó una baula important de la seva política cap a Catalunya que va arrencar al 2003 amb el poc amistós boicot als productes catalans a la resta d’Espanya, va seguir amb la recollida de signatures contra de l’Estatut de Catalunya de 2006 i es va perllongar, ja president del Govern, amb la seva insensibilitat davant les manifestacions pacífiques que van seguir a la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya.

Des del punt de vista constitucional, el dany més greu produït durant el seu mandat ha estat la demolició del Títol VIII de la Constitució de 1978, el règim de d’autonomies del qual servia de suport ni més ni menys que per la cohesió entre els diferents territoris d’un Estat caracteritzat per la seva pluralitat. La sentència de 2010 és la primera i, en molts aspectes decisiva, gesta jurídica de Rajoy en el procés de destrucció del règim autonòmic de 1978. Aquesta sentència, va desvetllar als ciutadans espanyols que un tribunal de composició partidista, i polititzat mitjançant accions ben conegudes, estava dotat de poders per reformar una llei orgànica, la del mateix Estatut, quatre anys després de la seva entrada en vigor; una llei que es trobava legitimada pel vot majoritari dels representants parlamentaris dels ciutadans catalans, passada pel ribot i aprovada per la majoria dels diputats representants del poble espanyol al Congrés i ratificada en referèndum pel poble català. Aquesta monstruositat constitucional, a la rectificació imperiosa de la qual era molt sensible l’enyorat amic Francisco Rubio Llorente, està en l’arrel de la desafecció progressiva de la ciutadania catalana cap al règim polític de l’Estat espanyol. Aquesta desafecció s’ha manifestat al carrer repetidament de manera pacífica i impressionant per la seva magnitud, i sobre la seva perillositat José Montilla, cordovès d’origen i president de la Generalitat de Catalunya entre 2006 i 2010, ja va cridar l’atenció dels polítics espanyols.

Imaginar que la política anticatalana de Rajoy tenia com a objectiu mobilitzar i fidelitzar les capes menys il·lustrades del nacionalisme espanyolista és quedar-se només en la superfície del fenomen. El veritable objectiu d’aquesta política era, i segueix sent-ho en mans dels seus successors, la divisió de la ciutadania catalana en dues meitats i el seu enfrontament. L’èxit d’aquesta política per a radicalitzar allò que el president Tarradellas anomenava “la cara dolenta del catalanisme” ho demostren els fets ocorreguts en 2017, però també és notori el seu rotund fracàs a convertir en anticatalans als ciutadans de Catalunya d’origen no català, una utòpica aspiració de l’espanyolisme radical. Val a dir, minories a part, que per bé que prop de la meitat de la població de Catalunya sigui d’origen andalús, extremeny, aragonès, gallec, murcià, no per això deixen de ser i sentir-se ciutadans catalans i, com a tals, juntament amb els d’origen català, accepten les condicions de vida de Catalunya i són víctimes de les polítiques anticatalanes, ordides a Madrid i increïblement recolzades en Andalusia, que ni discriminen ni poden discriminar entre els uns i els altres.

Quan la insensatesa dels independentistes catalans va arribar al seu apogeu tot desafiant als poders de l’Estat, Rajoy també va culminar l’abandó de les seves responsabilitats com a president del Govern i va procedir a complicar la situació encara més derivant el problema polític a la via de la justícia criminal; el seu zel es va manifestar en empresonaments precipitats i en exilis d’alguns líders de l’independentisme. Aquesta deixadesa de les seves responsabilitats polítiques tenia avantatges notòries per a Mariano Rajoy des del punt vista de la seva responsabilitat personal. Posat el conflicte català en mans d’un jutge submís a les exigències del mandat rebut, perviuria durant el temps indefinible propi de les decisions judicials, com més forçades també més complexes i més duradores, coadjuvant així a mantenir-li al capdavant del Govern els mesos o els anys que fossin necessaris per dissoldre en l’oblit els problemes interns del Partit Popular, cuinats sota el seu mandat. Inesperadament, la decisió d’altres jutges relativa a un dels casos de corrupció que afecten al Partit Popular va contribuir a l’èxit d’una moció de censura que ha posat un final poc gloriós a la seva presidència del Govern i, esperem, que també a la judicialització del problema polític de Catalunya, malgrat els espeternecs amb que els jutges encara poden sorprendre’ns.

En aquest punt em sembla oportú exposar una convicció i una esperança personals. La meva convicció és que, en la liquidació del inextricable embolic judicial ideat per Rajoy, acabaran imposant-se els jutges independents, de sòlida formació professional i amb profund sentit de l’alta responsabilitat que comporta l’administració de la justícia, jutges que predominen abastament entre els membres de la judicatura espanyola. L’esperança és que les decisions que s’adoptin per acabar amb aquest embolic tinguin com a preocupació prioritària recuperar el prestigi a Europa de la justícia espanyola, malmès amb les clatellades rebudes de jutges alemanys i belgues. No se m’escapa que el problema és molt delicat. Perquè, sens dubte, no faltaran pressions xenòfobes que, a l’empara d’un orgull nacional malentès o de l’anomenada solidaritat professional, sostindran que aquests jutges europeus no són ningú per donar lliçons al jutge espanyol que es va ficar de cap en l’embolic de Rajoy. El més greu és que amb les solucions híbrides que cal imaginar per donar satisfacció a aquestes pressions -figures delictives rebaixades, penes menors-, no s’evitaria el perill que correrà el prestigi d’Espanya a Europa si els condemnats sotmeten l’embolic de Rajoy als tribunals de justícia de la Unió Europea i el seu pronunciament constitueix un autèntic desastre per a Espanya.

Val a dir que el nou president del Govern, Pedro Sánchez, ha començat per situar el problema català en el lloc que, per raons poderoses, sempre li ha correspost -el de problema polític prioritari dels governs d’Espanya- i ha afegit que es proposa abordar-ho mitjançant el diàleg i la negociació, essència de l’acció política en les democràcies. La crisi d’Estat obliga a afrontar la reforma de la Constitució encara que només sigui per reparar el dany causat per la demolició del seu Títol VIII. Aquesta reforma necessita el seu temps i un clima polític que proporcioni la tranquil·litat necessària per tirar-la endavant. De moment, la insuportable atmosfera de tensió creada durant el mandat de Mariano Rajoy aconsella que s’obrin al més aviat possible el diàleg i la negociació sobre unes mesures transitòries que alleugin aquesta atmosfera i posin fi a l’estèril enfrontament entre l’independentisme català radicalitzat i els poders de l’Estat. És una tasca gens senzilla i fóra bo de recordar que, en la nostra història constitucional, no és la primera vegada que es planteja una exigència tan delicada perquè afecta a la cohesió territorial de l’Estat. Cal recordar també que els governants d’Espanya i de Catalunya van saber abordar-la mitjançant el diàleg i la negociació, conscients de la seva alta responsabilitat. Problemes semblants, cadascun amb els seus propis matisos, es van presentar a l’hora d’elaborar les dues Constitucions aprovades al segle XX, la de 1932 i la de 1978. El 1931, Francesc Macià, que el 14 d’abril s’havia proclamat president de la república catalana, i tres ministres del Govern de la república espanyola, dos d’ells catalans i el tercer l’andalús -Fernando de los Ríos-, van acordar que la regulació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya era matèria pròpia de la futura Constitució i que, mentrestant, com un primer pas, les administracions de les quatre diputacions catalanes s’integrarien en una institució conjunta, sota la denominació de Generalitat de Catalunya suggerida per Fernando de los Ríos perquè aquest nom evocava estructures polítiques del Comtat de Barcelona en el marc de la Corona d’Aragó.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El 1977, Adolfo Suárez, president del Govern d’Espanya, i Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, es van entrevistar per primera vegada el 27 de juny. Tots dos coincidien que el règim definitiu de l’autonomia seria establert per les Corts en la futura Constitució i que, tot esperant aquest moment, era necessari posar-se d’acord sobre una fórmula transitòria que representés un primer pas cap a l’autonomia de Catalunya. El 2 de juliol, cinc dies després de la primera entrevista, Suárez i Tarradellas van difondre un comunicat informant que havien acordat que la fórmula transitòria consistís en el restabliment, amb caràcter provisional, de la Generalitat de Catalunya. Aquesta complexa negociació política no va ser fàcil, ni en la concertació del pacte inicial Suárez-Tarradellas aconseguit en cinc dies, ni menys encara en la instrumentació jurídica del pacte. La dificultat d’aquesta segona fase es reflecteix en el lapse de temps que intervé entre el 2 de juliol, data del comunicat Suárez-Tarradellas, i el 29 de setembre, data del reial decret llei sobre el restabliment provisional de la Generalitat, i dels dos decrets complementaris, publicats en el Butlletí Oficial de l’Estat de 5 d’octubre de 1977. Un lapse que en si mateix és una prova de la intel·ligència política dels dos protagonistes que, sense escarafalls ni sortides de to, van superar tots els obstacles que van complicar la formalització del pacte, exemple del que els governants actuals poden en extreure alguns ensenyaments. El País, diari que havia estat molt crític amb la decisió de Suárez de cridar a Tarradellas per negociar el problema català, va saludar el desenllaç de les negociacions amb un editorial titulat Un pacte històric, la transcendència del qual, afirmava, seria difícil exagerar per tractar-se del contenciós potser més carregat de perill llegat pel franquisme. També considerava que el comunicat oficial sobre el desenllaç fet públic a Perpinyà el 28 de setembre havia de retornar a tots els ciutadans la confiança en les possibilitats dels mecanismes de negociació democràtica per resoldre els més difícils problemes.