( II )

El pacte Suárez-Tarradellas de restabliment de la Generalitat

Al juliol de 1976, Adolfo Suárez va assumir la presidència del Govern espanyol amb l’encàrrec de dur a terme una reforma que transformés el règim polític del país en una democràcia en el termini més curt possible, com a alternativa a la ruptura propugnada per la majoria dels partits polítics. Aquesta reforma política va ser sotmesa als ciutadans en forma de llei aprovada per les Corts franquistes i va rebre un sòlid suport en el referèndum de desembre de 1976. Com és lògic, el problema de Catalunya ocupava un lloc prioritari en l’agenda del Govern, una prioritat que es va posar de manifest a mitjan novembre quan el coronel Andrés Cassinello, cap del servei d’informació de la Presidència, es va desplaçar a la residència a Saint-Martin-le-Beau de Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili. Salvador Sánchez Terán, en el seu llibre De Franco a la Generalitat, relata amb detall que el viatge de Cassinello va ser el resultat de l’entrevista de Manuel Ortínez el 3 de novembre a la Moncloa amb Alfonso Osorio, vicepresident del Govern. En aquesta entrevista, Ortínez va raonar la importància per a la monarquia i la democràcia d’una solució adequada del problema català basada en la restauració de la Generalitat, operació que considerava viable si es comptava amb Tarradellas.

L’informe de Cassinello, càlidament favorable a la personalitat humana i política de Tarradellas, suggeria tenir-lo en compte en la negociació sobre Catalunya. El suggeriment no va ser atès fins al 22 de juny de 1977 quan Suárez va decidir rebre’l a Madrid el dia 27, després de consulta amb Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació i el seu assessor en assumptes catalans, i Carles Sentís, número u de la llista de la UCD a Barcelona i amic de Tarradellas. Les eleccions per al Congrés i el Senat celebrades el dia 15 van donar el triomf a Catalunya a les forces polítiques que reivindicaven el restabliment de la Generalitat i la tornada del seu president. Pocs dies després de la decisió de Suárez, el 25 de juny, els parlamentaris, 47 diputats i 16 senadors, triats a Catalunya s’havien constituït en Assemblea de Parlamentaris de Catalunya i havien creat una comissió permanent presidida per Joan Reventós, com a líder del partit més votat. La declaració programàtica aprovada en aquesta sessió afirmava el propòsit de treballar a favor de la recuperació de la Generalitat, del retorn del seu president i del restabliment dels principis i institucions de l’Estatut de 1932. També manifestaven la voluntat d’aconseguir aquests objectius en el termini més breu possible mitjançant una negociació amb el Govern d’Espanya.

Coneixedor d’aquests acords a dos dies del fixat per al seu viatge a Madrid, explica Tarradellas en el seu Dietari de 1977 que van venir al cap un seguit d’actes patriòtics a Catalunya plens d’entusiasme i escassos en resultats concrets. Mostra certa preocupació perquè, en el clima d’entusiasme que es respirava a Catalunya, ningú cridava l’atenció sobre la dificultat d’aconseguir aquests alts objectius en un breu termini. Tarradellas considerava que proposar-se com a objectiu inicial recuperar l’Estatut de 1932, equivalia a començar la casa per la teulada. Aquesta aspiració dels parlamentaris suposava reivindicar l’estructura i el contingut de la institució de la Generalitat republicana abans d’haver pactat amb el Govern espanyol el seu restabliment, que era el que s’havia de negociar en primer lloc sense exigències ni presses. La seva llarga experiència política li havia ensenyat que en la història del catalanisme havia prevalgut moltes vegades el que anomenava la seva “cara dolenta”, el crit, la reivindicació fora de lloc i fora de temps, l’autosuficiència que condueix a l’aïllament. En la seva opinió, negociar imbuïts en la idea que l’interlocutor manca de raó i està obligat a donar-nos el que demanem era la negació mateixa del principi de negociació. Tarradellas temia que si deixava la direcció del procés en mans dels parlamentaris poguessin predominar les actituds de la cara dolenta del catalanisme amb la qual cosa la negociació es convertiria en una contesa postelectoral amb qui havia guanyat les eleccions i de qui depenia obtenir el que es volia aconseguir.

La primera entrevista entre Suárez i Tarradellas es va desenvolupar sota tal grau de tensió que aquest últim la qualificaria més tard com “tempestuosa”. Suárez li va informar que, mentre la futura Constitució aprovada per les Corts no hagués regulat la institucionalització de les regions, el Govern oferia l’establiment d’una mancomunitat formada per les quatre diputacions catalanes, com a primer pas cap a l’autonomia, o qualsevol altra de les possibilitats contemplades en la legislació vigent. Tarradellas va replicar que el projecte del Govern li semblava ben pensat, però que no comptés amb ell per a cap solució que no passés pel restabliment de la Generalitat. A partir d’aquest moment, l’entrevista es va convertir en una dura batalla dialèctica entre les ofertes que Suárez feia a Tarradellas i els rebutjos d’aquest a cadascuna de les propostes que se li oferien de manera que, arribat el seu final, la diferència existent entre els projectes de cadascun no havia disminuït. Encara els va quedar ànim per debatre la redacció del comunicat perquè Suárez no volia admetre que li havia rebut per la seva condició de president de la Generalitat, però va accedir a donar-li el tractament d’Honorable, corresponent als presidents de la Generalitat, que Tarradellas va proposar perquè considerava que la ciutadania catalana entendria la seva significació.

Tarradellas va sortir afectat pel desenvolupament de la reunió considerant-la un fracàs, encara que a preguntes dels periodistes que l’esperaven va declarar que l’entrevista havia estat històrica i molt cordial. Suárez va sortir també molt contrariat comentant-li a Martín Villa que amb Tarradellas no hi havia res a fer, que era un tossut amb el qual era impossible l’acord. No obstant això, Tarradellas també va sortir amb l’esperança d’haver aconseguit convèncer a Suárez que la fórmula transitòria havia de passar necessàriament pel restabliment de la Generalitat i, a més a més, considerava que a Suárez podia interessar-li que la negociació acabés en alguna cosa positiu, la qual cosa donava força a la seva proposta. D’altra banda, va quedar convençut que Suárez no cediria en dues condicions, que la fórmula transitòria havia de recolzar-se en la legislació vigent, principi central de la seva reforma política, i que no havia d’interferir les atribucions de les Corts per establir la institucionalització definitiva de les regions.

Probablement, a fi de poder guanyar temps per debatre si prosseguir la negociació o donar-la per acabada, Suárez va suspendre l’audiència prevista amb el Rei i va enviar a Martín Villa a la residència de Tarradellas on el 28 de juny va tenir lloc una extensa entrevista. Martín Villa es va esplaiar sobre els avantatges de la mancomunitat de diputacions que es podia establir en un termini molt curt perquè el desenvolupament legislatiu de la llei de bases ja estava en tramitació, enfront del procediment llarg i complex de la restauració de la Generalitat a tramitar en una Corts encara no constituïdes. En acomiadar-se, va lliurar a Tarradellas una edició, enquadernada en pell, de la Llei de Bases del Règim Local de 1975, gest amb el qual va quedar assenyalada com el marc jurídic al que havia d’acomodar-se la fórmula transitòria. El 29 de juny va tenir lloc -un signe positiu- en el palau de La Zarzuela l’ajornada audiència amb el Rei i, un altre símptoma favorable, Suárez va convocar a Tarradellas per a una segona entrevista el dia 1 de juliol.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En l’anotació del seu Dietari de 1977 corresponent a 30 de juny, Tarradellas reprodueix la Nota sobre el Règim Transitori, preparada per a aquesta segona entrevista, de la qual afirma que reflecteix exactament el que ell volia. A manera de preàmbul, la Nota resumia les tres condicions que havia de reunir simultàniament la fórmula transitòria: “1º Donar satisfacció a la voluntat manifestada pel poble de Catalunya de recuperar les seves institucions històriques. 2º Recolzar-se en la legalitat vigent. 3º Respectar les atribucions de les Corts per fixar el règim definitiu de les autonomies”. Suárez va acceptar aquestes condicions com a terreny comú de la negociació i va agregar una quarta condició, que estigués oberta a les regions que ho sol·licitessin. Tarradellas objectava a aquesta proposta que a Espanya només podien ser eficaces dues o tres autonomies i que la seva generalització seria una font de conflictes. A fi d’acomodar-se a la segona condició, Tarradellas proposava que la fórmula transitòria es recolzés en una norma de la Llei de Bases diferent de la relativa a la mancomunitat de diputacions que el Govern utilitzava. Es tractava d’una norma que, després de definir la província com a divisió territorial de l’Administració de l’Estat, autoritzava a establir divisions territorials diferents de la província. Suárez va acceptar que el restabliment de la Generalitat es recolzés en aquesta norma. Quant al contingut de la Generalitat provisional, que s’havia d’abordar en ulteriors negociacions, la Nota proposava que la Generalitat assumís les competències de les quatre diputacions catalanes que desapareixerien i les competències de les administracions públiques de l’Estat que fossin immediatament transferibles o delegables. Suárez va acceptar aquest últim punt, va rebutjar la desaparició de les diputacions i va admetre que algunes de les competències d’aquestes fossin transferides a la Generalitat.

L’acord no era plenament satisfactori per cap de les dues parts. El govern accedia al fet que la fórmula transitòria consistís en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya que havia estat dissolta en 1938 per una llei franquista. Apel·lant a la seva llarga experiència política, Tarradellas considerava que la solidesa del pacte inicial negociat amb el Govern espanyol només estaria assegurada si s’instrumentava mitjançant un reial decret llei, norma jurídica amb rang suficient per derogar la llei de 1938 i que ell interpretava com la materialització del pacte de Catalunya amb la Monarquia, amb Espanya. No veia clar que el restabliment de la Generalitat es recolzés en una llei recent que, tard o d’hora, podia ser revisada i no donava importància a la diferència que existís entre recolzar-se en una norma o una altra d’aquesta llei. No obstant això, en aquell moment, sostenia que l’eficàcia que havia d’inspirar la negociació en tots els seus aspectes aconsellava, primer, evitar qualsevol debat prematur sobre la naturalesa de l’instrument jurídic que permetria aconseguir l’objectiu i, segon, no complicar l’acord inicial sobre restabliment de la Generalitat amb exigències sobre l’estructura i el contingut de la institució que seria l’objecte de la segona fase negociadora.

Tarradellas va presentar a Suárez, en la segona entrevista, un esborrany de comunicat que, una vegada ajustat a les modificacions acordades, va merèixer el seu vistiplau, indicant-li que es posés d’acord amb Martín Villa per a la seva redacció final. Reunits el 2 de juliol, Martín Villa li va presentar un text de l’esborrany en el qual havia desaparegut el nom de la Generalitat i, sense esmentar la mancomunitat de diputacions, s’havia interpolat un paràgraf afirmant que “per crear la institució representativa de Catalunya és necessària la decisió associativa de les quatre províncies catalanes”, decisió exigida en la llei per establir una mancomunitat. Tarradellas no podia transigir que el comunicat no concretés que s’havia acordat el restabliment provisional de la Generalitat. La reacció de Tarradellas va aconseguir que Suárez ordenés restablir la referència a “restaurar la Generalitat com a representació legal i reglamentar el règim transitori de la mateixa”. En canvi, va subsistir el paràgraf interpolat que resultava força incongruent una vegada que el Govern acordava restablir la Generalitat de Catalunya. Aquesta aparent incongruència es pot deure al fet que Tarradellas sempre va pensar que la mancomunitat de les diputacions catalanes, si acompanyava al restabliment de la Generalitat, podia servir com a primer pas per a la seva absorció. L’absorció de les diputacions sempre va exercir un paper important en el seu pensament, entre altres raons, perquè l’operativitat immediata i reeixida de la recentment creada Generalitat de 1931 es va deure a aquesta circumstància. En fosquejar el 2 de juliol, el Ministeri de Governació va difondre un comunicat acollit de manera general amb satisfacció a la premsa de l’endemà, en el qual s’utilitzava el tractament d’Honorable.

Acabo la narració d’aquesta primera fase de la negociació Suárez-Tarradellas detallant les circumstàncies que van concórrer en cadascun dels membres del reduït back office que va assistir al president Tarradellas perquè la formació i composició d’aquest equip ha estat objecte de confusions en una dels més recents i complets relats de la seva tornada, basat en el Dietari de 1977. Frederic Rahola, com a representant del president a l’interior de Catalunya, va estar sempre al corrent de l’operació i el 27 de juny esperava a Madrid la seva arribada. Manuel Ortínez, un altre home de gran confiança de Tarradellas com a primer promotor prop del Govern de Suárez de la negociació amb aquest, va organitzar i el va acompanyar en el vol des de Paris, a més d’allotjar-lo al seu domicili, col·laborant a tot moment en les deliberacions que es van produir aquests dies d’estada a Madrid. Joan Reventós, president de la Comissió Permanent de la Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, va ser informat del viatge per Tarradellas el 26 sota rigorosa confidencialitat i, en la seva primera decisió en arribar a Madrid, el va cridar per requerir la seva presència personal. A mi, em va cridar Frederic Rahola dient-me que el president desitjava que em traslladés a Madrid si això era possible. Joan Reventós i jo viatgem en el mateix vol el dia 28 i a Barajas ens esperava Manuel Ortínez. Un equip molt reduït que no exclou que persones de molta confiança, com va ser el cas de Ramón Viladàs, poguessin participar en alguna de les deliberacions. Cal subratllar que Joan Reventós va formar de fet part de l’equip, però al mateix temps va exercir la funció que per la seva alta representativitat li corresponia. Tarradellas desitjava vivament comptar amb la col·laboració dels parlamentaris en la negociació que anava a emprendre perquè seria un símbol de la unitat de Catalunya entorn de la recuperació de la Generalitat i, per això, volia tenir-los informats a tot moment de la seva evolució. Reventós va assumir aquesta responsabilitat i, a fi d’evitar malentesos, que van acabar per produir-se, Tarradellas a la seva arribada fins i tot li va lliurar una carta en la qual ratificava per escrit el seu compromís de no arribar a un acord sense el previ consentiment i aprovació dels parlamentaris. La seva incorporació de fet a l’equip no va ser cap obstacle perquè celebrés amb el president totes les converses privades que van ser necessàries.