( i III )
La instrumentació jurídica del pacte

En les dues primeres setmanes que van seguir al comunicat del pacte Suárez-Tarradellas, es va desenvolupar una cerimònia de la confusió nascuda en el mateix entorn dels dos protagonistes, els ministres del Govern Suárez i els parlamentaris catalans. A causa d’això, les negociacions sobre l’estructura i el contingut de la Generalitat no es van abordar fins després del 28 de juny quan el Govern va comunicar a Tarradellas que acceptava el reial decret llei com l’instrument jurídic que havia de formalitzar els acords donant fi amb això a la confusió que s’havia anat creant. Dins del Govern, la resistència al restabliment de la Generalitat ja s’havia manifestat amb motiu de la redacció del comunicat oficial de l’acord inicial, incidència que va ser un avís sobre la força d’aquest sector del Govern. Aquesta força va quedar ratificada l’11 de juliol, nou dies després del comunicat. Aquest dia va ser aprovada en Consell de Ministres la declaració programàtica del nou gabinet de Suárez que va ser difosa en els mitjans de comunicació. La declaració proposava en política regional el mateix procés gradual cap al reconeixement de l’autonomia que Suárez havia exposat en la seva primera entrevista amb Tarradellas: el Govern remetria a les Corts al més aviat possible el projecte de Constitució que establiria els principis i normes de la institucionalització de les regions i, mentrestant, oferia les mancomunitats de diputacions i de consells insulars com a pas transitori cap a l’autonomia. En el seu Dietari de 1977, Tarradellas va preferir no donar-se per assabentat de la significació de la declaració i va expressar la seva satisfacció perquè el nou Govern havia aprovat el principi d’institucionalització de les regions en règim d’autonomia.

El ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, principal assessor de Suárez en assumptes catalans, pel seu protagonisme durant la negociació i durant les dues setmanes posteriors al 2 de juliol, apareix com el gestor de la resistència. Com a governador civil de Barcelona que havia estat, era un bon coneixedor dels partits polítics de Catalunya, estava ben relacionat amb els parlamentaris catalans, inclosos els seus líders, i al corrent de l’aliança tàcita de convergents i comunistes contra Tarradellas i la seva significació política, a les iniciatives de la qual en ocasions se sumaven els socialistes. Amb aquest bagatge i amb les veus que a Barcelona van començar a parlar d’una Generalitat descafeïnada i fins i tot de traïció, Martín Villa es va aplicar a difondre entre els parlamentaris catalans l’avantatge de la mancomunitat de diputacions. La mancomunitat podia establir-se immediatament, mentre que el restabliment de la Generalitat requeria el procés llarg i complex d’una llei que derogués la de 1938 el que era atribució d’unes Corts que ni tan sols estaven constituïdes. La tenacitat amb que Martín Villa va sostenir aquest argument no es va alterar pel fet que Tarradellas li hagués dit en la seva entrevista que, si el Govern considerava necessari sotmetre a les Corts una llei especial per al restabliment de la Generalitat, després de tants anys d’exili estava disposat a esperar una mica més.

El 5 de juliol, Reventós informava a Tarradellas que la Comissió Permanent, en la seva segona sessió havia valorat de manera positiva la seva gestió i el comunicat de 2 de juliol i havia acordat celebrar una reunió de treball conjunyeix amb el president de la Generalitat a Paris. En l’anotació d’aquest dia del Dietari comenta, després d’aquesta informació, que en les notes de premsa de les seves reunions amb els parlamentaris mai va aparèixer cap ombra de discrepància. Els parlamentaris mai van subscriure cap tipus de censura de les seves activitats, però alguns d’amagat es cuidaven que la premsa reflectís els seus temors, dubtes o imaginacions fal·laces, produint-se el fet curiós d’estar sempre d’acord i sempre igualment en desacord sense que ningú hagi sabut explicar-li per què no ho declaraven públicament.

La reunió es va celebrar el 7 de juliol a Paris. Tarradellas va sostenir que, com a president, li corresponia dirigir la segona fase de la negociació, amb el suport de totes les forces polítiques de Catalunya. Segons el comunicat fet públic, es va acordar “prosseguir, de comú acord la negociació amb el govern de l’Estat” i, per evitar duplicitats i malentesos, es va acordar també procedir a “establir immediatament les normes i mitjans concrets de relació” entre el president i l’Assemblea. Dos dies després, de retorn a Barcelona, la Comissió Permanent va enviar sengles telegrames a Suárez i Martín Villa el contingut dels quals posava de manifest que els parlamentaris es desentenien d’allò que s’havia acordat a Paris i assumien la negociació com si s’hagués de partir de zero. L’11 de juliol, el plenari de l’Assemblea va insistir que la reivindicació dels principis i institucions de l’Estatut de 1932 havia de ser l’objectiu de la negociació i va nomenar una comissió negociadora formada per dos líders socialistes, un dels quatre partits amb major representació parlamentària i el senador Josep Benet. Martín Villa va rebre aquesta comissió el dia 14 de juliol i els va exposar una vegada més l’avantatge de la mancomunitat de diputacions, proposta que va ser rebutjada per la comissió negociadora.

Entre Martín Villa amb la mancomunitat i els parlamentaris catalans amb la reivindicació de l’Estatut de 1932, s’estava creant una gran confusió entorn del restabliment de la Generalitat acordat el 2 de juliol. Tarradellas va demanar un informe que sintetitzés l’estat de la negociació. Informacions sol·licitades a un lletrat del Consell d’Estat no només van confirmar que el procediment de desenvolupament legislatiu de les bases de règim local es podia concloure en deu dies, si el Govern espanyol sol·licitava el dictamen preceptiu del Consell amb caràcter d’urgent, sinó també que el Govern ja havia rebut en aquest terme el dictamen sobre el desenvolupament legislatiu de les bases relatives a les hisendes locals. Aquestes informacions es van comunicar a Reventós en una nota que li va ser lliurada abans del 14 de juliol, data de l’entrevista de la comissió negociadora amb Martín Villa, i també van ser la base del Dictamen sobre l’Execució de la Fórmula Transitòria Convinguda per Restaurar la Generalitat que Frederic Rahola va lliurar a Tarradellas el 15 de juliol com consta en l’anotació del seu Dietari de 1977 reproduïda en el seu llibre Ja Sóc Aquí, Record d’un Retorn. El dictamen demostrava que el desenvolupament legislatiu de les divisions territorials diferents de la província, en què es recolzava la restauració de la Generalitat, es podia aprovar en uns deu dies igual que la mancomunitat de diputacions que propugnava Martín Villa.

Com Tarradellas seguia insistint prop del Govern que l’acord s’havia de formalitzar mitjançant un reial decret llei, no va voler presentar el dictamen, però sí estava disposat a expressar el seu suport. Tarradellas va proposar a Reventós que la comissió permanent de parlamentaris fes seu el dictamen en la reunió que anava a celebrar el dia 19, com així es va fer, i que ho remetés a Martín Villa amb una carta de presentació del mateix Tarradellas, datada el 20, un fet que tenia l’atractiu addicional de mostrar a Martín Villa que president i parlamentaris compartien l’acord adoptat el 2 de juliol. Probablement per evitar problemes en la reunió de la comissió permanent, Reventós va presentar el dictamen a la comissió com a obra de dos juristes afiliats al PSC, J.A. González Casanova i jo mateix. Encara que els nostres noms apareguessin mecanografiats al peu del document, puc assegurar que ningú del PSC em va requerir perquè ho signés com a obra pròpia i gairebé amb certesa diria que el mateix va haver de succeir-li al meu amic i coautor González Casanova. A partir del dia 20, es produirien novetats importants, un canvi radical en la política negociadora dels parlamentaris i la decisió del Govern d’acceptar el reial decret llei proposat per Tarradellas com a instrument adequat per formalitzar el restabliment de la Generalitat que van facilitar el començament de la segona fase de negociació.

Després que l’Assemblea fes seu el dictamen, en els partits polítics catalans es va despertar la vocació de legisladors i van maldar per redactar projectes articulats de reials decrets de restabliment de la Generalitat. Segons Sánchez Terán, en el dossier que se li va lliurar en fer-se càrrec de la negociació figurava una desena d’aquests projectes. Davant aquesta proliferació de projectes, la comissió permanent de l’Assemblea va decidir elaborar un text unificat a partir dels projectes de PSC, Pacti Democràtic i PSUC. El 20 de juliol Reventós va presentar a Tarradellas a Paris la nova estratègia dels parlamentaris, però el president va rebutjar entrar en els detalls sobre aquesta qüestió si abans no es donava compliment a l’acord de 7 de juliol d’establir les normes reguladores de la relació entre el president i els parlamentaris en la negociació en comú, normes que en la seva opinió eren necessàries perquè la col·laboració fos efectiva. La mateixa exigència l’havia raonat extensament en una carta a Reventós d’11 de juliol que reprodueix en l’anotació de 10 de juliol del seu Dietari. Tarradellas li va proposar que la reunió amb la comissió permanent -prevista pel 23 a Perpinyà- fos ajornada fins al 28 o 29 a fi d’aclarir d’una vegada el paper del president i de la Comissió de Parlamentaris en la negociació. El projecte de reial decret unificat va ser aprovat en la reunió de la Permanent de 25 de juliol i el seu portaveu va manifestar que no podia difondre el text perquè abans havien de conèixer-ho el Govern i el president Tarradellas, però a mitjan tarda el text era a tots els periòdics. Reventós va intentar lliurar el text al president, però aquest es va negar a rebre’l mentre estigués pendent de compliment l’acord de 7 de juliol. Els parlamentaris van acceptar reunir-se amb el president el dia 29 a Sant Cebrià. Els acords de la reunió reflecteixen el canvi complet en l’estratègia negociadora dels parlamentaris que accepten els criteris del president en una negociació que li correspon dirigir. S’acorda establir una comissió negociadora mitjançant decret del president, sis dels membres de la qual seran triats per l’Assemblea i nomenats pel president també mitjançant decret. Aquests decrets es van publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de 4 d’agost.

El dia 22 de juliol, els parlamentaris catalans van sortir plens d’optimisme de la sessió constitutiva de les Corts. Martín Villa els havia dit que prendrien en consideració la proposta del dictamen i que el Govern anava deixant de costat la mancomunitat de diputacions. El 28 de juliol, uns col·laboradors de Martín Villa es van desplaçar a Perpinyà per comunicar a Tarradellas que el Govern havia decidit abandonar la mancomunitat de diputacions i, més decisiu, que utilitzaria el reial decret llei per instrumentar el restabliment de la Generalitat, anunciant-li també la propera iniciació de la negociació sobre això amb Salvador Sánchez Terán com a representant del Govern. El 10 d’agost, Tarradellas i Sánchez Terán van iniciar a Paris les negociacions sobre el projecte de reial decret llei que regularia el funcionament i el contingut de la Generalitat provisional, i l’1 de setembre van acabar el text del projecte que va rebre el vistiplau del Govern Suárez. Les negociacions de Salvador Sánchez Terán amb Tarradellas van transcórrer en un ambient cordial, de respecte mutu i de desig compartit de donar una forma jurídica digna a un fet històric tan singular com el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977. La primera reunió ja es va iniciar amb perspectives favorables. Sánchez Terán ha relatat que portava a la seva carpeta un esborrany de decret llei, però que no desitjava posar-lo sobre la taula sense conèixer abans els plantejaments de Tarradellas que va ser convidat a exposar-los. Tarradellas li va lliurar un document titulat Bases per a un reial decret llei de restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, respectuós amb les competències del Govern en la redacció articulada d’una disposició amb rang de llei. El document estava dividit en deu punts, que Sánchez Terán va batejar com “les deu bases de Tarradellas”, que van centrar la conversa durant vuit hores. Sánchez Terán diu que els punts 1, 4, 7, 8, 9 i 10 van ser acceptats des del primer moment i els quatre restants van ser objecte d’àmplia discussió aquest dia i en reunions successives. L’1 de setembre va quedar tancada la redacció final dels tres projectes negociats, el reial decret llei de restabliment de la Generalitat, el decret de desenvolupament del règim transitori i el decret de nomenament del president Tarradellas. El Govern espanyol els va donar immediatament el vistiplau amb la intenció de publicar-los abans del dia 11 de setembre, Diada de Catalunya, però la publicació hauria d’esperar fins al BOE de 4 d’octubre.

D’entrada, pràcticament a la mateixa hora en què els dos negociadors van donar per completat l’acord a satisfacció de les dues parts, el senador Benet va tenir l’ocurrència perspicaç de proclamar a quatre vents que s’havia deixat podrir la negociació, calamitat que havia succeït perquè “és impossible portar una negociació amb una part a Madrid i l’altra en Saint-Martin-le-Beau”. La reacció del president Tarradellas va ser immediata destituint-lo com a membre de la comissió negociadora en aplicació del principi de qui nomena pot destituir. La Comissió Permanent de l’Assemblea no va acceptar la decisió i va suspendre la prevista reunió amb el president a Saint-Martin-le-Beau. També estava prevista una reunió a Paris amb la comissió negociadora perquè Tarradellas informés dels projectes aprovats. Com el president no acceptava la presència de Benet, va convenir amb Reventós que en comptes de reunir-se amb la comissió negociadora -on hi era Benet- es reunís amb els líders dels partits representats en la comissió, entre els quals no hi figurava Benet.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La reunió es va celebrar el 6 de setembre en l’aeroport parisenc de Orly. Els líders polítics van valorar positivament els tres projectes amb tres reserves. Tarradellas va afirmar que ni podia ni volia renegociar els textos legals ja aprovats pel Govern, però que si ells desitjaven fer-ho acceptaria tot el que representés una millora per la Generalitat. Els líders dels partits el dia 7 es van reunir a Madrid amb Abril Martorell, vicepresident del Govern, amb els ministres Martín Villa i Clavero, i amb Sánchez Terán, i el dia 9 amb Suárez. Segons Sánchez Terán, els polítics catalans van manifestar que acceptaven bàsicament allò que s’havia acordat i que de cap manera volien obrir una nova negociació. A la seva proposta de suprimir en el projecte de decret llei la presència dels presidents de les diputacions catalanes en el Consell Executiu de la Generalitat, el Govern va acceptar substituir-los per “representants” d’aquestes institucions. A la petició d’incloure l’Assemblea de Parlamentaris en el decret de desenvolupament del règim transitori, el Govern va acceptar afegir un article disposant que les normes de règim interior de la Generalitat s’aprovessin previ acord amb els diputats i senadors de Catalunya, concessió llunyana a les seves aspiracions. A més a més, el Govern no va voler entrar en la petició d’establir que la composició del Consell Executiu reflectís el resultat de les eleccions, al·legant que la seva composició era competència del president de la Generalitat. Tarradellas no acceptava que aquesta competència quedés restringida per una norma de proporcionalitat rígida, recordant que entre ell i els partits polítics ja existia un pacte verbal que el Consell Executiu reflectís el resultat de les eleccions, pacte que ell pensava respectar.

En les reunions de Madrid, Sánchez Terán es va oferir als líders polítics per promoure converses amb el president Tarradellas a fi de posar per escrit el pacte verbal existent sobre la composició del Consell Executiu. Acceptada aquesta mediació, el 20 de setembre Sánchez Terán i Tarradellas es van reunir a Saint-Martin-le-Beau per iniciar les converses amb els partits que van ser convocades el 28 d’aquest mes a Perpinyà. En va sortir una composició del Consell Executiu de la Generalitat satisfactòria per tots els reunits, la peça bàsica dels quals era que cinc dirigents dels partits polítics amb més representació parlamentària, dos dels quals correspondrien als socialistes com a llista més votada, serien nomenats consellers sense funcions executives. Un pacte satisfactori per al Govern espanyol que introduïa en el Consell Executiu un contrapès polític als poders de la presidència i per al president Tarradellas que en el seu llarg exili havia lluitat per la unitat de les forces polítiques catalanes. Tindria ara un Consell Executiu d’unitat en el qual, cas insòlit en les democràcies occidentals, estaria present el partit comunista que sempre l’havia titllat d’anticomunista. Un pacte satisfactori també per als partits polítics de major representació parlamentària que compartirien amb el president Tarradellas el Govern de Catalunya. Al final, la negociació en comú per restablir la Generalitat, exigida per Tarradellas a fi d’evitar que desemboqués en una confrontació postelectoral amb el Govern de Suárez, havia donat el seu fruit superant totes les dificultats que se li van oposar.