Al meu col·lega Paco Fernández Buey (a.c.s.) recordo haver-li sentit explicar més d’una vegada una historieta exemplar. Quan els socialistes van arribar al poder, un antic company seu en la lluita antifranquista va ser nomenat delegat del govern o governador civil en alguna regió al nord de Madrid, i va convidar-lo a una taula rodona sobre, justament, l’antifranquisme. Paco Fernández es va asseure al costat del seu antic camarada convertit ara en una autoritat de l’Estat, i de sobte es va adonar, amb horror, que a la primera filera del públic hi seia un dels policies més ferotges de la comissaria de Via Laietana. Li va donar un cop de colze al seu amfitrió. ¿Pero tú has visto quién está ahí?, li va dir. El seu amic li va respondre, somrientli amb complicitat: No te preocupes. Ahora trabaja para nosotros.

Alguna cosa de semblant li va dir, amb més elevació històrica, Felipe González a Jorge Semprún sobre els guàrdies civils que se li quadraven quan entrava a la Moncloa. Tot i que Semprún també explica, a Federico Sánchez se despide de ustedes, com un bon dia —ja portava un temps de ministre— va adonar-se de què significava realment aquell arc davant del qual passava sempre que anava amb el cotxe oficial a la Moncloa, i escandalitzat o avergonyit per no haverhi pensat abans li va dir a González si no es podia fer res amb aquell vestigi obscè del franquisme. L’altre li va respondre una evasiva. Més endavant, en la llarga conversa amb Cebrián convertida en llibre —El futuro ya no es lo que era—, González entona un cert penediment per no haver estat més autoexigent en el tema de la memòria, i explica allò cèlebre que sembla que li va dir Gutiérrez Mellado sobre les ferides encara obertes.

I és que no ens hem d’enganyar: La qüestió de la memòria històrica queda atrapada, a grans trets, en aquest esquema general de justícia transicional frustrada pel tribut a la pròpia continuïtat de l’Estat. I això no és res exclusiu d’Espanya. A França, per exemple, els jutges que van condemnar a mort Brasillach el 45 ja eren jutges sota el règim de Vichy i sota l’ocupació. L’experiència de Semprún o de Fernández Buey ens recorda que això també va passar aquí. L’Estat no va canviar d’un dia per l’altre de jutges ni de policies, ni per descomptat d’exèrcit. La Llei de Reforma Política del 77 o la Constitució del 78 no produeixen un tall miraculosament nítid i de sobtada puresa adàmica amb l’Estat franquista. Faciliten una transformació, una metamorfosi lenta i en alguns àmbits —els de les clavegueres estatals i les pistoles, precisament— sovint cauta i possibilista. Per entendre’ns: els jutges franquistes no van deixar de ser franquistes ni tan sols quan es van jubilar. Però llavors —finalment— van deixar de ser jutges.

No te preocupes, ahora trabaja para nosotros. La frase demostra fins a quin punt la reclamació d’una justícia sobre els crims del franquisme s’enreda sempre amb l’experiència concreta del poder dels governs de la democràcia, molt marcada també per la lluita contra ETA, per les complicitats i empaties que aquesta lluita va generar entre polítics i cossos i forces de seguretat de l’Estat. I això explica també per què els governs de la democràcia han tendit a veure la qüestió de la memòria històrica com una trampa, fins i tot quan el règim de Franco ja era una cosa totalment del passat. No oblidem, de fet, que Zapatero va legislar sobre aquest assumpte a contracor, obligat per iniciatives parlamentàries de l’esquerra i atrapat per la seva pròpia política d’oposició al PP. Arribat a la Moncloa, va legislar sobre això arrossegant els peus i traient-se del barret conceptes tan extravagants como el dret a «la memòria familiar».

Els jutges franquistes no van deixar de ser franquistes ni tan sols quan es van jubilar. Però llavors –finalment— van deixar de ser jutges.

La qüestió de la memòria històrica amaga dintre seu la qüestió de la justícia transicional. Cal saber on pots anar amb la primera per no haver d’arribar a la segona, si saps que no podràs resoldre-la. Però també has de saber tot allò que pots fer amb la primera per estalviarte la segona. No ho puc dir amb més cinisme. La primera es pot resoldre amb grans gestos simbòlics. Fins i tot el maleït Valle de los Caídos no demanava més que el coratge polític de resoldre una qüestió que ja feia uns quants anys que no era ni un anacronisme, sinó un cas clamorós de deixadesa i pusil·lanimitat polítiques. La segona —la justícia transicional— pot obligarte en canvi a posar davant del jutge el tipus que et salva la vida cada dia, o el comissari amb qui comptes per evitar un atemptat, o l’amic d’aquest comissari.

La guerra del 36 ja és un assumpte de morts o d’ancians amb un peu a l’altre món. Aquí s’ha buscat en la història natural, o en la biologia, una solució que jurídicament cau pel seu propi pes. No es jutgen els morts. Però les pedres són tossudes, gairebé tant com la memòria dels morts. No s’ha sabut —ni volgut— trobar un acord consistent en l’escandalosa qüestió dels desapareguts.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

No resoldre amb generositat i rigor aquesta qüestió de pietat i decència elementals —i a sobre vantarse’n: només cal recordar els «zero euros» que Rajoy es vanagloriava d’haver gastat en dotar la llei del 2007— ha fet que la sensació de deute permanent, de deixadesa, de trampa i provocació, ens hagi portat al punt més delicat de tots. Ja no n’hi ha prou amb el Valle de los Caídos. Ja no n’hi ha prou amb trobar, identificar i enterrar amb dignitat els morts. Ara toca jutjar els torturadors i criminals de les comissaries franquistes. S’aconseguirà també que la història natural resolgui les perplexitats i contradiccions dels homes i les dones davant la seva pròpia història? Jo preferiria —com Santos Juliá— que aquesta història natural devorés parsimoniosament el Valle de los Caídos. Però la justícia dels vius no admet sortides paisatgístiques o biològiques. No haver sabut estar a l’alçada del que era més bàsic —enterrar els morts— fa que ara s’exigeixi jutjar els vius. Una altra cosa, clar, és que s’aconsegueixi.