Els afortunats lectors del diari Ara no deuen haver perdut el costum, però aquells que no el frequentem tant com hauríem de fer-ho hem anat oblidant la prosa nerviosa, cantelluda i sovint punyent de Joan B. Culla i Clarà, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona i articulista de referència a la Catalunya dels últims trenta anys. Articulista, de fet, no, o no només, perquè ha estat també tertulià, comentarista, opinador, director i presentador de programes de divulgació històrica, assessor àulic i no àulic, contertuli del poder, polemista, doctrinari i fundador d’alguns dels lobbies més influents al país, tant pel cantó nacionalista com pel cantó de filiació sionista.

De tot en parla àmpliament a les seves memòries i ho fa sense amagar el seu poliactivisme militant –com d’altres són partidaris del poliamor–, alhora que no amaga tampoc la sobredosi d’autoestima que llueix sense embuts. La dedicació a la constatació aliena dels mèrits propis, innegables i potser fins i tot excepcionals, m’ha evocat l’exemple recent més diàfan de narcisisme intel·lectual col·lapsat, el d’Eugenio Trías a El árbol de la vida, cap allà el 2003. La volada especulativa és tota una altra ara, certament, però la virtud de Culla rau en un nivell de franquesa costumista i transparència sovint confidencial.

Joan B. Culla il·lustra el lector sense gaires punyetes sobre els seus criteris, moments estel·lars i mutacions politicoideològiques –de socialdemòcrata el 1975 a nacionalista més endavant fins a independentista convençut fa uns quinze anys, fa o no fa. A canvi, però, no crec que un sol memorialista contemporani hagi repassat de forma tan metòdica i obstinada els programes radiofònics on ha prestat els seus serveis, fins i tot quan ha deixat de prestar-los. Encara es pregunta ara, i pregunta en directe a Josep Cuní, per què va estar tants anys, exactament cinc i mig, sense trucar-lo.

Fora de la infantesa, que un bon editor literari ens podia haver estalviat, i de múltiples excursions viatgeres una mica esgotadores, el text és ple de semblances de polítics de primer nivell i de reconstruccions apassionades de trobades secretes, privades o clandestines amb membres rellevants del poder, des de Josep Tarradellas, visitat a França quan ningú no visitava Tarradellas, fins a Jordi Pujol, visitat al seu refugi professional quan tampoc ningú visitava ja Pujol, o ho fan només els més fidels, els més agraïts o els més caritatius.

Culla probablement reuneix les tres condicions i alguna més, com a temptatiu biògraf de Pujol i aliat mediàtic fins a l’extrem d’explicar els dubtes del president a l’hora de nomenar director per al diari Avui: jo no sabia pas que el director del diari el nomenava el president de la Generalitat, però això sembla, segons el relat de Culla. També ell, amb Vicenç Villatoro, Pilar Rahola (tot i ser «impermeable a les observacions crítiques») i alguns altres varen crear la Fundació ACTA a principis dels anys vuitanta com a grup de pressió, orientació i direcció ideològica del conservadurisme del país (n’havia parlat amb certa amplitud als seus diaris el mateix Villatoro).

 

Dotze sopars amb Pujol

De fet, la causa immediata d’ACTA és compensar l’«arrogància» i la «borratxera d’autosatisfacció del sociomaragallisme» i el seu destí qualla en una ressonant conferència per tal de desacomplexar el nacionalisme català, i a fe que ha estat una operació d’èxit. No cal dir que el lector no trobarà una nyafa petita ni gran relacionada amb el «magma pujolista», fora de l’episodi fatídic del qual queda clar que Pujol, en confessar la seva irregularitat fiscal, «autoinculpant-se hauria volgut protegir la familia». Sembla que és una explicació suficient per a un historiador de «sensibilitat nacionalista», com s’autodefineix, tot i que de corrupció, relacions tèrboles i maniobres obertament il·legals no n’hi varen haver en 23 anys de poder, tampoc després, o no varen arribar a la coneixença de Culla malgrat la pluralitat d’informadors, assessories, conspiracions i coneixences, inclosos els 12 sopars registrats amb Pujol, almenys, i fins el 1992. Tampoc el 13 d’octubre de l’any de la patacada, el 2014, no varen aconseguir els amics Cardús, Villatoro, Francesc-Marc Álvaro i Culla que el president se «sincerés», tot dinant.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Culla encara pregunta en directe a Josep Cuní, per què va estar tants anys, exactament cinc i mig, sense trucar-lo.

El que és força evident al llibre és que la Catalunya de la democràcia ha tingut per sobre de tot un conseller catastròfic, Joan Saura, que rep bofetades una darrere l’altra, mentre de Prenafeta, Alavedra i tutti quanti, tu, ni un mot cabal ni una lleugera estripada marginal. Gairebé m’ha revingut la nostàlgia dels vells temps del foc a mansalva contra el tripartit. No hi ha variacions en el sectarisme analític de l’autor en la mesura que res que no combregui amb el credo nacionalista mereix alguna consideració rellevant però sí l’omissió, el menyspreu o directament l’etzibada destralera i perillosament delatora.

No és pas estrany discrepar, els últims anys, de les posicions radicalitzades i enfosquides de Fernando Savater o de Félix de Azúa, però l’embranzida colèrica i una mica pueril porta Culla a una altisonància neopopulista una mica estrambòtica, però molt seva, és cert. Per això se sent feliç d’haver «discrepat en tot» d’ells, inclòs Ramón de España o Francesc de Carreras. Té Culla el do de la sàtira però no pas el de la ironia, ni subtil ni no subtil. El polemista treu bon partit de les seves armes però no l’analista, entossudit de forma sovint exasperada en posicions tan excloents que ens acaba considerant a la resta com una espècie a part, o una mena de subjectes sense desenvolupar o encara no socialitzats en l’ordre civil i sagrat de la fe nacionalista, en particular aquells beneits afiliats a la «tòpica i buida defensa de la solució federal» (i aquí s’acaba l’anàlisi).

 

Fulminat per Cebrián

És ben cert que algunes de les seves fílies es comprenen bé ara, però a canvi de fer-les tan inquietants com la seva provada i vasta «simpatia» per l’Estat jueu, una mica unilateral, si m’ho permet, alhora que espera de part d’ells, de l’Estat jueu, «una mínima comprensió de la realitat catalana», prou compensatòria dels seus esforços. Elogia l’honor de ser jueu (quin honor hi ha en ser jueu i no armeni o musulmà o tibetà o extremeny?), i admira de forma inquietant la seva «estirp» en forma no exactament metafòrica sinó gairebé ètnica. Ja ho dic: ajuda a entendre el seu nacionalisme abrandat, i també la por que genera en el personal menys cridat per la causa. Una mica fatxenda, diu que té ben fitxats els articulistes que eviten «curosament el cos a cos amb mí». Renoi.

El text és ple de semblances de polítics de primer nivell i de reconstruccions apassionades de trobades privades o clandestines.

No haurien de molestar-li tant les «maneres de pinxo argumental» de Fernando Savater, tan agermanades amb les seves. De fet, l’exhibició més alta d’equanimitat analítica la reserva per a l’última línia del llibre, aquella que tanca el capítol que dedica a El País i a «l’ordre de fulminar-me» dictada per Juan Luis Cebrián i/o Antonio Caño, sense haver-se molestat a tornar a mirar el diari des de llavors. O, si ho ha fet, és desconsolador i instructiu que un historiador professional cregui que el diari dirigit fa un any i pico per Soledad Gallego-Díaz «juga –per voluntat i esforç propi– la mateixa Lliga que La Razón, ABC i El Mundo», de la mateixa manera que tothom sap a simple vista que són com dues gotes d’aigua PSOE i PP. El sofisticat argumentari de la CUP no sembla, ara per ara, la millor credencial de credibilitat analítica.


Joan B. Culla, La història viscuda, Barcelona: Pòrtic, 2019.