Amb aquest títol tan provocatiu, el filòsof angloghanès Kwame Anthony Appiah acaba de publicar el seu darrer assaig sobre quines són les creences i característiques que ens ajuden a configurar la pròpia identitat (Mentiras que unen, Madrid: Taurus, 2019). Gairebé en paral·lel, Francis Fukuyama, l’autor de la controvertida tesi sobre La fi de la Història, ha donat a conèixer la versió castellana del seu nou llibre titulat justament, Identidad (Barcelona: Deusto, 2019). Haver assegurat en el seu moment i sense por a equivocar-se, que era del tot impensable que a la lliberal i civilitzada societat nord-americana algú com Donald Trump pogués arribar a ser president, segur que el deu haver esperonat a escriure sobre el paper de les identitats a l’hora d’entendre el comportament electoral a les societats occidentals d’avui.

El cas és que mentre que Appiah es pregunta en el seu llibre quins són els trets que permeten definir qui som realment –si som els nostres orígens familiars, la nostra religió, el lloc on hem nascut, el color de la pell, l’extracció social o els homes o les dones amb qui ens n’anem al llit–, el politòleg nord-americà reflexiona sobre el paper que, paradoxalment, la identitat continua jugant en els nostres temps postmoderns, aprofitant per retreure a les esquerres que s’hagin deixat pispar per les dretes la defensa de la idea patriòtica. Un retret, tot sigui dit, que per al cas espanyol ja fa molts anys que va documentar Álvarez Junco a Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX (Madrid: Taurus, 2001).

Amb vocació més divulgativa però no menys audaç, fa poques setmanes Mercedes Milà presentava en la seva sèrie de reportatges Scott i Milà per a Movistar, un programa amb el mateix propòsit. Decidida a saber qui era ella realment, pel seu reportatge van desfilar els seus germans per recordar-li els seus ancestres de sang blava, però també uns immigrants de Sant Vicenç dels Horts reconvertits d’andalusos espanyols en catalans independentistes; va entrevistar un anglès abrandadament militant del Brexit, alhora que catalanoparlant i totalment identificat amb els castellers de Vilafranca o qui us escriu, considerat un colpista per a uns quants, a Madrid, i un traïdor per a uns altres, a Barcelona. No sembla necessari haver de dedicar massa paraules a justificar, en definitiva, que en ple segle XXI la qüestió de la identitat, personal i col·lectiva, continua essent una temàtica controvertida i polièdrica, sobre la qual cal seguir reflexionant. De fet, ja ho va deixar escrit fa temps Rimbaud: Jo és un altre!

 

Símbols que ens defineixen

I és que, per raons que no són fàcils de justificar, hi ha vivències i símbols que ens acaben definint, que creiem que ens representen i que ajuden a explicar qui som, encara que de fet la majoria no guardin gaire relació directa ni encara menys objectiva amb com som realment cadascú de nosaltres. Com s’ha vist aquests darrers dies, per a milions de persones Notre Dame n’és un. Certament, com ho ha demostrat la crònica de l’incendi, com més transversal i compartit és un símbol més ambigua i imprecisa en resulta la definició. Així, mentre que per a les cròniques de l’ABC la catedral parisenca ha representat la «memòria cristiana d’Europa», per a El País, en canvi, l’edificació d’origen medieval és un «símbol de la cultura d’Europa». La Vanguardia, per la seva part, fidel a la seva vocació asèptica, durant aquells dies s’hi va referir com a «símbol europeu» (vegeu edicions digitals i en paper d’aquests diaris corresponents al 15 d’abril del 2019).

Referències a la seva dimensió religiosa, nacional o simplement geogràfica van servir per descriure un monument polivalent i polièdric que tothom va fer seu… a la seva manera. Per a alguns Notre Dame és un referent definitori de la identitat, com per a d’altres ho és el futbol, les processons de Setmana Santa o les sardanes i castellers. Que la reflexió acadèmica hagi resolt (potser hauríem de dir desemmascarat) des de fa dècades l’invent, la mentida i per tant la pura utilitat política instrumental d’aquests llocs comuns de cara a definir qui som és del tot compatible, cal reconèixer-ho, amb el fet que aquests no han perdut la més mínima credibilitat cohesionadora ni la seva capacitat de mobilització entre gent de tota classe i condició. És més, quan es deixen d’estimular, sempre apareix algun salvapàtries decidit a garantir-ne la pervivència, ja sigui posant pancartes al balcó de la plaça Sant Jaume, a Barcelona, o omplint de banderes la plaça de Colón, a Madrid.

De la meva etapa com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya, recordo haver viscut, emocionat, històriques jornades castelleres a la plaça del Blat, a Valls, haver assistit amb el cor compungit al desfermament de l’alegria i la il·lusió amb el foc de la Patum de Berga o haver sentit fins al moll de l’os la fragilitat de la condició humana amb la rotunda Dansa de la Mort, a Verges. Encara fa poques setmanes, ara ja com a ciutadà de peu, vaig provar de presenciar, de nou, el desembarcament del Cristo de la buena muerte, a espatlles dels legionaris, sota els acords de l’himne nacional espanyol, a Màlaga.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Algú com jo, amb la meva edat, perfil socioeconòmic, orientació sexual i estil de vida, té més a veure amb un professional liberal de Manhattan que no pas amb un català del Pirineu.

Tradicions medievals les unes, barroques les altres, totes nacionalitzades hàbilment i recent, per uns amb estelades, per d’altres amb banderes rojigualdas. Confesso que no deixa de resultar irritant haver d’admetre que en ple segle XXI, i en contra de tots els pronòstics optimistes d’Immanuel Kant, els homes i les dones seguim sent incapaços, encara, de sortir de la nostra autoculpable minoria d’edat, alliberant-nos de les pors i dels prejudicis que ens encadenen a la ignorància i poder afirmar d’una vegada per totes el triomf de la raó il·lustrada.

Però les coses són com són i és bo saber-ho i dir-ho. Moltes democràcies liberals i molts polítics que s’autorepresenten formalment com a liberals, en la pràctica continuen essent nacionalistes o fins i tot nacionalcatòlics i molts que encara no han aconseguit l’anhelat estat propi ideal, quan poden apliquen les mateixes receptes nacionalitzadores de costums i tradicions, que en el seu dia van incorporar els avui rudes i obsolets estats nació. El més paradoxal és que en el terreny teòric uns i altres admeten la burda manipulació que suposa la contínua apel·lació al sentiment i l’emoció. Decidits a tractar els seus conciutadans com a veritables adolescents, però, veuen inevitable l’agitació d’aquestes passions sentimentals per a garantir la cohesió social i nacional.

 

Identitats personals i col·lectives

El que passa amb la Dame, amb el futbol o amb la religió aplicat a la definició de la identitat col·lectiva passa encara més, si cap, a l’hora d’intentar definir les identitats personals. Qui sóc jo, es pregunta retòricament la cançó de Dàmaris Gelabert: el germà dels meus germans, el fill del pare i de la mare, el veí dels meus veïns o el pare quan tingui fills? Si no és la família el que em defineix, què ho fa? La religió, la nacionalitat, la classe social, l’orientació sexual? Un intent de definició rigorosa de la pròpia identitat aviat resulta desagradable, per inexacte, per empobridor, per mentider.

S’explica de Fernando de los Ríos, per exemple, que quan fugint de l’horror de la guerra va posar els peus als Estats Units, en ser preguntat per la seva confessió religiosa va respondre immediatament que cristiana. Aviat es va sentir amb la necessitat de precisar, però, la qualificació d’erasmista, en referència al seu caràcter sempre crític amb el Vaticà, encara que també sempre fidel. Aquell fet va incomodar profundament el funcionari fronterer qui, a banda de constatar que estava assistint al naixement d’una nova religió, el cristianisme erasmista – segurament amb De los Rios com a únic fidel–, en el seu quadriculat formulari no tenia cap casella on encabir-hi el polític espanyol.

També va ser controvertida l’afirmació que jo mateix vaig fer fa uns mesos quan, preguntat per una revista madrilenya sobre la meva identitat nacional vaig explicar que, personalment, algú com jo, amb la meva edat, el meu perfil socioeconòmic i la meva orientació sexual i estil de vida segurament tenia més a veure amb un professional liberal resident a Manhatan, a Madrid o al cor de qualsevol ciutat occidental que no pas amb un català d’algun llogarret perdut del Pirineu, per molt que ambdós haguéssim après la mateixa llengua a casa o la Santa Espina a l’escola. La bronca que em va caure per presumpte renegat va ser monumental.

La identitat nacional hauria de ser circumscrita a l’esfera estrictament privada de la vida, com la religió o l’orientació sexual.

És per aquesta dificultat definitòria extrema que, aplicat a la política, Jürgen Habermas ja va advertir-nos fa anys de la impossibilitat i els riscos de configurar les identitats estatals democràtiques en base a sentiments nacionalistes, xenòfobs, estàtics i estancs (Identidades nacionales y postnacionales. Madrid: Tecnos, 1989). Com ensenya el cas espanyol, veritable mosaic de cultures i d’identitats, un mateix ciutadà pot sentir-se alhora català i espanyol, extremeny i català, de ciutat o de poble i evolucionar en tots aquests estadis amb el pas del temps. Gabriel Magalhães ho va descriure magistralment en el seu assaig Los españoles, on va aprofitar per reivindicar saber fer de la diversitat lingüística espanyola un valor i no un problema (Barcelona: Elba, 2017). Una mateixa persona pot casar-se amb una altra d’estrangera i incorporar una nova nacionalitat, pot decidir marxar a viure a Austràlia i desdir-se de la identitat primigènia per adoptar-ne una de nova. Perquè la vida es viu vivint-la i com va recordar-nos Montaigne «hi ha tanta distància entre jo i els altres, com entre jo i jo mateix amb el pas dels anys.»

Mirat així, penso que per poder seguir avançant cap a l’estel que un dia ens van fixar com a nord els homes i les dones de la Il·lustració, la identitat nacional hauria de ser circumscrita a l’esfera estrictament privada de la vida, com la religió o l’orientació sexual. Mirat així, sense caure en excessos racionalistes, admetent l’existència i segurament la necessitat d’acceptar com a vertaderes algunes mentides que ens uneixin, que ens ajudin a justificar per què ens comportem d’una manera i no d’una altra, en política només hauria de definir la nostra adscripció patriòtica l’adhesió a uns valors, drets i obligacions constitucionals, en una societat ideal ratificables en un plebiscit diari, com si de la renovació d’un contracte d’assegurança vital es tractés. La resta… tot ben respectable per a ser viscut en tertúlies a la vora del foc, a l’estadi de futbol, o la parròquia del barri, amb qui bonament ens plagui.