La recuperació d’obres antigues planteja sempre interrogants. Molts són de tipus musical, però també n’hi ha pel que fa a la seva recepció perquè les societats en les que s’interpretaven aquelles obres i la nostra són molt diferents, com també ho és el coneixement que s’ha anat acumulant i del que nosaltres en som beneficiaris. Aquesta introducció ve a tomb de la recuperació de l’òpera Merope, de Riccardo Broschi, germà de Carlo Broschi, més conegut com Farinelli, que el Festival de Música Antiga d’Innsbruck ha convertit en l’estrella d’aquesta edició sota la direcció d’Alessandro de Marchi.

El resultat, si musicalment ha estat molt convincent, amb unes veus i una orquestra impecables, és més discutible pel que fa a l’estructura de l’espectacle que dura cinc hores i mitja amb dos entreactes. Si aquesta durada no era problema a Torí al moment de la seva estrena al Teatro Regio durant el carnaval del 1732, quan l’espectador entrava i sortia de la sala amb els llums encesos, parlava, flirtejava, feia negocis o alta política, i no tenia horaris ni obligacions laborals, sí que ho és avui. I aquesta és la pega.

Merope és una òpera seria napolitana que va estrenar Farinelli per a qui el compositor i germà va escriure dues àries de les que impacten per la seva dificultat. El llibret és d’Apostolo Zeno, un dels llibretistes més sol·licitats del moment. La trama és típica de l’òpera de l’època. Passa a Messènia, al Peloponès. El rei Cresfonte i els seus fills, excepte un, han estat assassinats en un complot ordit per Polifonte que aspira al tron i a casar-se amb la reina Merope, i executat per Anassandro.

La reina fa gruar deu anys a l’usurpador perquè està segura que el fill tornarà. I així és, només que apareix amb una altra identitat i la mare no el reconeix i a sobre, pensa que és l’assassí del fill. La trama es va complicant amb altres personatges com el de l’alt funcionari Trasimede que està enamorat de Merope, i Argia, princesa que ho està d’Epitide. En un moment o altre gairebé tothom està a punt de morir. Al final però, es descobreix la veritat, mare i fill es reconcilien, Epitide puja al tron i es casa amb Argia, Polifonte és condemnat a mort i Anassandro, que amb la seva confessió ajuda a descobrir la veritat, es enviat a l’exili.

Reduir el paper de De Marchi al de simplement director és infravalorar la immensa tasca que ha fet per donar vida a aquesta opera que no s’havia representat des del 1737 i fer-ho com a versió històricament informada. Sempre és difícil trobar instrumentacions completes i indicacions en les partitures antigues. En el cas de Merope només es conservava una ària amb tota la instrumentació sencera (una d’Epitide). Per la resta, De Marchi ha escrit una orquestració donant molt joc a les fustes i els metalls, introduint instruments i combinant-los de manera molt funcional amb els de corda. És a dir, ha fet una nova edició. El resultat és una partitura amb unes línies melòdiques molt boniques, amples i lentes, que deixen molt espai a l’expressió vocal. De Marchi sap crear ambients i expectatives. La distribució vocal tampoc és la original. Si hi havien dos papers per a castrats, Epitide i Trasimede, ara hi ha tres contratenors, dos dels quals originalment eren cantats per mezzosopranos mentre que ara el paper de Trasimede el canta una mezzo.

El director també ha volgut representar l’òpera tal com es va fer en el moment de la seva estrena, és a dir, amb un ballet al final de cadascun dels tres actes. A l’època, la música per aquests complements era d’algun autor local, però no del compositor de l’òpera. De Marchi ha anat a buscar músiques dels compositors de l’època Jean-Marie Leclair i Carlo Alessio Rasetti que ha completat i orquestrat. Tot plegat, una feinada.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

David Hansen (Epitide) i uns ballarins a l’òpera ‘Merope’, al Festival de Música Antiga d’Innsbruck.
© Innsbrucker Festwochen / Rupert Larl.

 

La voluntat d’emular una representació com la del moment de la seva estrena té un altre vehicle en la posada en escena i la coreografia que firma Sigrid T’Hooft, en els decorats de paper pintats de grisalla, en la il·luminació de tons groguencs, i en un vestuari ple de daurats i plomalls. T’Hooft és una experta en moviment teatral barroc i és directora també del grup de dansa Corpo Barocco que intervé en la representació.

A més dels ballets sencers al final dels actes, els sis ballarins omplen l’escena amb les seves giragonses molt simples mentre els cantants interpreten les seves àries i recitatius amb postures estereotipades pròpies de la època. Aquest, però no és el problema. Al cap i a la fi, les àries da capo fan difícil una continuïtat emocional. I tampoc és un problema si qui les interpreta són veus de tanta qualitat com les de la mezzosoprano Anna Bonitatibus en el paper de Merope, obligada a passar per situacions molt contrastades; o la també mezzo Vivica Genaux, que canta amb el seu vellut vocal un Trasimede sempre patidor per un motiu i un altre.

El Broschi compositor va escriure per al Broschi cantant dues de les àries més enrevessades, amb uns salts vertiginosos que el contratenor David Hansen va superar sense dificultat, Chi non sente al mio dolore, al final del primer acte, i Se pensare potessi, al segon. Cantant i director ja havien treballat junts i la idea de recuperar Merope va nàixer durant l’enregistrament d’un CD sobre Farinelli i els seus rivals.

El dolent de l’òpera, Polifonte, l’havia d’interpretar el tenor Jeffrey Francis, però una indisposició a última hora va fer que el cantés Carlo Allemano i que ho fes partitura en mà i des del fossat de l’orquestra, mentre un actor feia els moviments dalt de l’escenari afegint involuntàriament l’aire de la pomposa vacuïtat del barroc. Per no haver cantat mai el paper, i de fet, no haver-lo escoltat mai, i haver-lo assajat poquíssim Allemano en va sortir airós. Completaven i molt bé el repartiment els contratenors Filippo Mineccia (Anassandro) i Hagen Matzeit (Licisco), i la jove soprano Ariana Vendittelli (Argia). De Marchi dirigia la Orquestra del Festival d’Innsbruck, una formació que s’estrena en aquesta edició del festival.

Cal celebrar la recuperació d’aquesta òpera, però la forma en la que s’ha fet amb una durada tan llarga no sembla la millor per als nostres temps. Però, d’altra banda, si d’alguna cosa han de servir els festivals més enllà d’entretenir al públic és per la recerca i per oferir espectacles que difícilment arribaran a les programacions dels teatres.

Al calendari de la capital tirolesa hi ha enguany dues efemèrides importants que el Festival de Música Antiga commemora. Una és el 350é aniversari de la mort del compositor Pietro Antonio Cesti que va ser músic de la cort d’Innsbruck. D’aquest compositor, que també dóna nom a un concurs de cant, Ottavio Dantone i l’Accademia Bizantina interpretaran la seva mascarada La Dori. L’altra efemèride és el 500é aniversari de la mort de l’emperador Maximilià I d’Habsburg, un humanista que va establir Innsbruck com a centre polític i cultural i li va donar la reputació de ciutat de la música. El festival li dedica diversos concerts.

Òpera vista el 7 d’agost al Tiroler Landestheater.