Cal començar dient que el clam «Més Gerhard i menys Beethoven!» no és de collita pròpia. Ha estat manllevat d’un tuit que reflecteix exactament el que s’explica a continuació. En aquest 2020 coincideixen dos aniversaris musicals, el 250è del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827) i el 50è de la mort de Robert Gerhard (1896-1970). El primer va ser enorme en tot. El segon, definit per alguns com el «Miró de la música», és, en paraules d’un musicòleg anglès, el compositor d’origen hispànic més significatiu des dels anys d’or de Tomás Luis de Victoria i un dels primers d’Europa de la seva generació. La presència del músic de Bonn a les programacions dels auditoris barcelonins és dominant aquesta temporada. Per contra, per commemorar el compositor de Valls no queda altre remei que desplaçar-se a la seva ciutat nadiua perquè les sales de concert del cap i casal ignoren l’efemèride.
Beethoven és gran, molt gran. És el compositor que va transformar la història de la música, que la va omplir de la humanitat beguda de la Il·lustració en uns temps de canvis a Europa. Va ser el primer compositor modern en el sentit més ampli. Hereu del classicisme, va sacsejar-ne els fonaments per encetar el camí cap a una altra manera d’entendre la música —i la vida—, el romanticisme. Era també un home capaç de crear en les condicions més adverses com era el cas de la seva sordesa.

Beethoven, tot i ser una presència constat en les programacions, mereix doncs que se’l recordi en aquesta avinentesa. Ara bé, la pregunta és: com? I la resposta segurament no és la que es dóna a la commemoració. Té sentit, per exemple, fer una integral de les seves nou simfonies al Palau, una altra a l’Auditori i una incompleta, també a l’Auditori, considerant, a més, que fa poc Gustavo Dudamel ja va fer aquest monument musical a Barcelona? Té sentit que les dues grans sales barcelonines programin cadascuna una altra integral, la dels cinc concerts per a piano?

És cert que el record de Beethoven tindrà algunes, poques, interpretacions d’interès més enllà del repertori habitual. La victòria de Wellington i l’obra vocal Tremate, empitremate per a soprano, baríton i orquestra en són exemples que, però, serveixen per amanir un programa més que previsible. També valdrà la pena estar atents a l’òpera Prisoner of the State, del compositor contemporani David Lang, ja estrenada a Nova York, basada en Fidelio, l’única òpera que va escriure Beethoven.

La resta de la programació beethoveniana és un calaix de sastre en el qual hi ha de tot, però aquest tot no deixa de ser productes/programes merament comercials fets amb grans noms, això sí, però amb obres i intèrprets que es van repetint regularment sense un veritable criteri que convidi l’oient a ser partícip d’una experiència musical activa i no passiva, a conèixer en profunditat la grandesa d’aquest geni, una grandesa que no s’esgota en les seves simfonies i en les obres tan fressades, ni s’acaba en el mateix Beethoven.

 

Alumne de Granados, Pedrell i Schönberg

A l’altre extrem hi tenim la misèria a l’hora de recordar Robert Gerhard. Ignorat per les institucions musicals barcelonines, el 50è aniversari de la seva mort l’han salvat l’ambició de l’Institut d’Estudis Vallencs que conserva el Fons Robert Gerhard, els Amics de la Música de Valls, l’Associació Musical Eduard Toldrà, i la tenacitat del director Edmon Colomer, profund coneixedor de l’obra del compositor, al capdavant de la commemoració.

El compositor, fill d’un exportador de vins suís instal·lat a la capital de l’Alt Camp i d’una alsaciana, és, com assenyalava el musicòleg anglès David Drew, una de les figures més importants de tota la història de la música espanyola i de l’europea del segle XX. Gerhard va tenir els millors mestres possibles, Enric Granados (piano) i Felip Pedrell (composició), sent un dels darrers alumnes que va tenir el creador de la moderna musicologia espanyola. I desprès ho va ser d’Arnold Schönberg, a qui va seguir a Viena i a Berlin, el qual, tot i haver desenvolupat el dodecatonisme, ensenyava harmonia i contrapunt clàssics als seus alumnes, com ho explica el també compositor Joaquim Homs, alumne de Gerhard i autor d’una biografia seva.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El compositor vallenc va ser un d’aquells músics amb una visió àmplia de quina ha de ser la seva tasca. Compondre, sí, però també difondre, fer pedagogia, anar sempre més enllà de la música com ho posa de manifest la seva participació en la creació del grup Amics de l’Art Nou (ADLAN), juntament amb Joan Miró, Josep Lluís Sert i Joan Prats.

De Pedrell i desprès d’Higini Anglès (l’altre gran musicòleg amb qui Gerhard va treballar a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Biblioteca Central), va aprendre que la història de la música té un fil que ell va resseguir des de la medieval catalana, la del segle d’or espanyol i la popular per culminar en la contemporània. Ben conegut en els cercles musicals europeus més avançats, en els anys engrescadors de la República i amb un govern de la Generalitat obert a la cultura, Gerhard va portar a Barcelona el dodecatonisme convidant a compositors com el mateix Schönberg, Alban Berg o Anton Webern que van estrenar obres a la ciutat. També va ajudar a difondre peces d’Igor Stravinski o Béla Bartók i el 1936 va portar a la ciutat el festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània (SIMC).

Gerhard va ser una de les figures més importants de la història de la música espanyola i de l’europea del segle XX.

El cop d’Estat franquista d’aquell any i la guerra civil que va seguir van obligar Gerhard a exiliar-se. Després d’una breu estada a França, un altre musicòleg britànic, Edward Dent, el va convidar a Cambridge amb una beca per a la recerca. S’hi va instal·lar el 1939. «Sembla un conte de fades», va escriure. Va començar a rebre encàrrecs de la BBC, primer petits, desprès de més envergadura com és el cas de la Simfonia núm. 2 (1957-1959), o La pesta (1963-1964) sobre la novel·la homònima d’Albert Camus, i també dels Estats Units, de la Fundació Koussevitski, per exemple, per a qui va compondre la Simfonia núm. 3 (1960), o de l’Orquestra Filharmònica de Nova York que li va encarregar la número 4 (1967).

 

Música electrònica i concreta

Deia Gerhard: «Res del que es manifesta a l’oïda com a so organitzat no pot ser-me aliè com a músic». A Cambridge va disposar dels elements materials necessaris per a poder crear música electrònica i concreta. No es pot imaginar Gerhard enmig del raquitisme i endarreriment cultural i artístic que la dictadura havia imposat. El compositor va venir diverses vegades a Catalunya, de vacances o per qüestions familiars, i també a les Balears, però sempre va tornar a Anglaterra on va morir el 1970 als 73 anys.

A Valls la commemoració ja va començar la tardor del 2019 i ho va fer, entre altres coses, amb l’estrena de la Sonatine à Carlos, obra inèdita dedicada al seu germà, un polític, que també va viure l’exili. El programa comprèn una quinzena de concerts (també es recorda l’aniversari de Beethoven i el 50è de la mort del poeta Josep Carner) i culminarà el gener de 2021, coincidint amb la celebració de les Festes Decennals de la Candela de la capital de l’Alt Camp amb la interpretació de la cantata L’alta naixença del rei en Jaume (text de Carner) dirigida per Colomer.

El desert commemoratiu de Gerhard a Barcelona encara el fa més punyent el silenci del Centre de difusió i promoció del patrimoni musical català que porta justament el nom de Robert Gerhard, adscrit a l’Auditori. A última hora s’ha previst una exposició que es veurà a les tres ciutats on hi ha fons del compositor, a Cambridge (primavera), Barcelona (Biblioteca de Catalunya, a la tardor) i Valls (per les festes decennals), comissariada pel musicòleg Oriol Pérez Treviño. És un encàrrec que, en el desori que ens governa, no ve del Departament de Cultura, ve de Waterloo, de l’exconseller Lluís Puig, ara responsable d’acció cultural i difusió del Consell per la República.

Potser caldrà esperar el 2021, quan farà 125 anys del naixement de Gerhard, per a que tingui el reconeixement i la difusió que es mereix. Un altre músic, Joan Manén, deia que el pitjor que li pot passar a un compositor es haver nascut a Catalunya. El cas del vallenc n’és una mostra fefaent. λ