Al llarg de quatre dècades de vida en democràcia, la influència dels nacionalismes basc i català en la vida política espanyola ha resultat determinant en tota circumstància, des de la mateixa gènesi constitucional a la recent elecció de Pedro Sánchez com a president del govern. Varen ser molts els anys en els quals el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió varen compartir, entre altres qüestions, una visió de model d’estat, uns criteris a favor de l’estabilitat macroeconòmica i l’economia productiva, i un projecte d’encaix i consolidació en la Unió Europea.

A la vegada, ambdues formacions tenien un mateix discurs d’enaltiment del propi, enfront d’una Espanya que mutilava les seves aspiracions i potencialitats. Un llarg període en el qual s’han succeït conjuntures en què s'acusava a PNB i CiU de distorsionar la política espanyola, amb d’altres en què se’ls reconeixia la prudència política i econòmica que mancava als grans partits d’àmbit estatal. Tot plegat va afavorir una imatge d’uniformitat entre ambdós nacionalismes que, tanmateix, s’allunya de la realitat.

Així, tot i que amb intensitat diversa al llarg dels anys, les diferències han estat notables. Diversos factors hi han contribuït, destacant-ne la violència terrorista; la permanent lluita soterrada entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya; i la mutació del nacionalisme català en els darrers temps.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.