Al llarg de quatre dècades de vida en democràcia, la influència dels nacionalismes basc i català en la vida política espanyola ha resultat determinant en tota circumstància, des de la mateixa gènesi constitucional a la recent elecció de Pedro Sánchez com a president del govern. Varen ser molts els anys en els quals el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió varen compartir, entre altres qüestions, una visió de model d’estat, uns criteris a favor de l’estabilitat macroeconòmica i l’economia productiva, i un projecte d’encaix i consolidació en la Unió Europea.

A la vegada, ambdues formacions tenien un mateix discurs d’enaltiment del propi, enfront d’una Espanya que mutilava les seves aspiracions i potencialitats. Un llarg període en el qual s’han succeït conjuntures en què s’acusava a PNB i CiU de distorsionar la política espanyola, amb d’altres en què se’ls reconeixia la prudència política i econòmica que mancava als grans partits d’àmbit estatal. Tot plegat va afavorir una imatge d’uniformitat entre ambdós nacionalismes que, tanmateix, s’allunya de la realitat.

Així, tot i que amb intensitat diversa al llarg dels anys, les diferències han estat notables. Diversos factors hi han contribuït, destacant-ne la violència terrorista; la permanent lluita soterrada entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya; i la mutació del nacionalisme català en els darrers temps.

El terrorisme etarra va marcar la percepció del nacionalisme basc des de Catalunya, tendint a confondre les actituds del radicalisme abertzale amb les posicions més moderades del PNB. Davant un fenomen terrorista que assolí nivells de crueltat extrema, el sentiment generalitzat a Catalunya fou el no emmirallar-se en absolut en una societat fracturada i desorientada.

Davant la fascinació que el radicalisme basc despertava en sectors molt delimitats del nacionalisme català, es refermava la posició que, de manera explícita i contundent, defensava el president de la Generalitat, Jordi Pujol, de no voler ni sentir parlar de la radicalitat abertzale com a model per assolir millores competencials o financeres.

Jordi Pujol tenia tota la raó a la vegada que la societat catalana gaudia d’una gran cohesió social. A diferència del que succeïa en un País Basc trencat, l’economia catalana es mostrava molt més dinàmica. Així, malgrat no gaudir del seu règim fiscal, s’assolí un creixement superior al de l’economia basca en els anys de CiU en el govern de la Generalitat: el PIB basc que representava el 7,1 % del total espanyol l’any 1975, caigué fins al 6,4 % el 1980, i seguí amb una tendència a la baixa fins al 6,1 % de l’any 2000. Per contra, el PIB català es mantingué de manera estable lleugerament per sobre del 19 % en el mateix període. Una dinàmica que s’ha consolidat en aquestes dues primeres dècades de segle XXI.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Distanciament creixent

Al mateix temps, el distanciament del nacionalisme català en relació amb el basc es va veure reforçat per la permanent pugna entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica. Una de les diferències entre ambdós partits, raïa en la manifesta personalitat demòcrata cristiana del liderat per Josep Antoni Duran Lleida, davant de l’ampli ventall ideològic que aplegava Convergència, sota el singular i ferri lideratge de Jordi Pujol. Unió Democràtica gaudia de relacions amb partits del mateix corrent ideològic, institucionalitzades en el si de la Internacional Demòcrata Cristiana, destacant-ne la bona sintonia amb el, també demòcrata cristià, PNB.

Cal recordar com, per part catalana, les relacions entre CiU i PNB tenien com a gran referent a Duran Lleida i com, en el Parlament Europeu, convergents i democristians pertanyien a grups polítics diferenciats. En aquest context, un reforçament del vincle amb el nacionalisme del PNB hagués representat un major reconeixement del paper d’Unió en el si de la coalició amb Convergència, amb la conseqüent pretensió dels de Duran Lleida per augmentar la seva quota d’influència.

Més recentment, el procés ha accentuat les diferències entre bascos i catalans. Curiosament, quan, sortosament i amb la fi de la violència etarra, el País Basc entra en una etapa d’estabilitat que, tot assenyalava, podia afavorir una major proximitat amb la política catalana, ha succeït just el contrari: Catalunya es converteix en una inesperada amenaça per als interessos bascos.

Jordi Pujol no volia ni sentir parlar de la radicalitat ‘abertzale’ com a model per assolir millores competencials o financeres.

El PNB sap, de bon començament, que la reclamació catalana per assolir algun tipus de concert econòmic, no té cap recorregut en l’Espanya d’avui. Diferent hagués estat reclamar-lo en els anys 70, quan es començava a conformar un nou model territorial, però no després de 40 anys de funcionament autonòmic, amb unes dinàmiques ja molt arrelades.

L’excepcionalitat fiscal basca segueix resultant sostenible, però cosa ben diferent seria incorporar Catalunya a la fórmula del concert. Raons polítiques a part, cal tenir en compte que la riquesa generada pel País Basc representa un 6 % de la del conjunt de l’Estat, mentre la catalana se situa en un 19 %.

Així, la reclamació catalana, liderada per Artur Mas fa ja prop d’una dècada, quan ens trobàvem immersos en una gravíssima conjuntura que posava en risc fins i tot el mateix euro, no podia dur res de positiu per als interessos bascos, que necessitaven garantir el seu règim fiscal singular, especialment quan la prioritat era anar recosint les profundes ferides d’una societat trencada per dècades de terrorisme.

Estem, doncs, davant d’una relació tradicionalment complexa entre els nacionalismes basc i català, i que s’ha enterbolit encara més arran de la deriva catalana dels darrers temps. Així, el PNB, incapaç d’entendre els moviments de l’independentisme governant a Catalunya, i després de l’intent fallit i carregat de bona intenció del lehendakari Iñigo Urkullu per aturar la declaració de setembre de 2017, decideix, per la via dels fets, trencar els ja febles lligams amb el govern català.

 

Més valencians que bascos

Quan, finalment, una part molt representativa de la societat catalana s’emmiralla en el pragmatisme i sentit institucional dels nacionalistes bascos, aquests fugen del desori que estem vivint a Catalunya, del qual n’és mostra paradigmàtica la mateixa desaparició de Convergència Democràtica i Unió Democràtica. Conscients, des del primer moment, del desastre al qual s’anava abocant el procés, els episodis viscuts des de la tardor del 2017 resulten determinants per fer que el PNB miri cap a una altra banda, no es consideri part del conflicte català, i perseveri en la seva personalitat més pròpia, com hem vist repetidament al Congrés dels Diputats.

El PNB sap que la reclamació catalana per assolir algun tipus de concert econòmic no té cap recorregut en l’Espanya d’avui.

La necessitat dels seus vots per conformar majories parlamentàries en les darreres legislatures, ja sigui amb el govern de Mariano Rajoy o amb el de Pedro Sánchez, els ha permès treure un bon rèdit a curt termini i, a més, consolidar la seva excepcionalitat fiscal en una conjuntura política que els resultava molt adversa.

Finalment, per comprendre aquest donar-se l’esquena dels nacionalismes basc i català, que semblaven cridats a anar de la mà, potser no n’hi hagi prou amb endinsar-se en la reflexió política o en l’anàlisi historicista, sinó que, també, calgui observar la realitat social immediata que ens envolta.

Potser resulti tan senzill com entendre que les societats basca i catalana són més diferents del que agradaria als nacionalistes catalans més radicals. I que, més enllà d’aquell recurrent discurs compartit, que situa l’estat espanyol en l’epicentre de tots els mals, les ciutadanies basca i catalana ni s’han barrejat, ni tenen un passat compartit, ni s’han preocupat gaire de teixir lligams en quatre dècades de vida en democràcia. Segurament, la nostra composició social i personalitat col·lectiva té més a veure amb, per exemple, la valenciana que amb la basca. La qual cosa, per cert, no té res de dolent.