En el seu llibre sobre la democràcia als Estats Units, The Semisovereign People (1975, Dryden Press), Elmer E. Schattschneider deia que és impossible entendre la política, i la democràcia, sense entendre els temes que s’hi debaten. Els temes presents al debat polític públic determinen gairebé totes les dinàmiques del sistema: quines aliances es creen i, conseqüentment, qui té la majoria; quins temes se solucionen en l’esfera pública i, conseqüentment, amb la participació d’individus no directament afectats pel problema, i quins es deixen a mercè dels equilibris privats amb les desigualtats que s’hi generen; i, fins i tot, quines persones se senten interpel·lades al debat i quines acaben considerant que la política no es cosa seva. Els temes del debat polític són, doncs, claus per entendre com funciona la democràcia avui i com ho farà en el futur. De què estarem debatent d’aquí a 30 anys? De mercat laboral i igualtat? D’immigració i fronteres? De drets de la dona i models de família? D’estructura d’Estat i descentralització? De màsters i doctorats? Segons com responguem a aquesta pregunta, tindrem una democràcia o una altra, unes polítiques o unes altres, un tipus de participació política o un altre, uns grups involucrats o uns altres.

Significa això que les institucions no són importants? Ens hem d’oblidar de tot allò que no sigui el debat de la nostra anàlisi? Per descomptat que no. De fet, si alguna cosa és innovadora del llibre de Schattschneider és precisament la seva forma de lligar els temes del debat a les institucions polítiques del sistema. Les institucions, bé siguin els sistemes electorals o de govern, o bé la força i la naturalesa dels diferents moviments socials i grups de pressió, marquen quins temes entren i quins temes es queden fora de l’agenda. La política no es pot comprendre sense entendre els temes del debat públic, però els temes del debat públic no es poden comprendre sense entendre també les institucions que regulen com es desenvolupa aquest debat.

Dit d’una altra manera, les institucions de la democràcia són importants perquè funcionen com a porters –gate-keepers, els anomenen els anglosaxons– que impedeixen (o faciliten) que certs temes puguin entrar en l’agenda política. Aquestes dinàmiques de porters es fan visibles clarament a l’interior dels partits polítics o grups de pressió. Per exemple, els partits o grups de pressió formats i establerts com a grup rellevant, funcionen com a fre a l’entrada de qualsevol tema que pugui trencar la coalició que els ha permès tenir suficient massa crítica per ser rellevants en el debat. I, fins i tot, quan no poden evitar que surti el tema, limiten la capacitat de les noves coalicions per poder agafar força suficient per determinar les polítiques. Ho estem veient, per exemple, amb els republicans als Estats Units: malgrat les clares contradiccions que els suposa, l’aliança que els ha portat al poder té encara massa sentit com per a trencar-la. La institució del partit republicà impedeix debatre i generar polítiques sobre temes com la llibertat de premsa o la protecció de l’Estat de dret.

Això no significa que aquestes institucions siguin impenetrables. El debat públic ha canviat radicalment en moltíssimes ocasions a causa de l’entrada de nous temes que han provocat noves aliances. El conflicte entre liberals i conservadors de principis de segle no va poder evitar l’arribada del socialisme, amb els seus consegüents canvis de polítiques i de lògiques de conflicte quan es va articular el moviment obrer. I la posició del partit demòcrata respecte dels moviments civils de les minories ètniques en els anys 60 va recompondre la competició electoral als Estats Units fent que el partit republicà passés a dominar zones que fins feia poc li havia estat impossible de dominar. El debat pot canviar i la democràcia i les seves institucions tenen la capacitat d’adaptar-se als nous temps.

La pregunta és: quan?. ¿Quins elements de la nostra democràcia faran que el nostre sistema sigui més o menys capaç d’incorporar nous temes i d’evolucionar amb ells? La resposta completa i detallada segurament sigui molt extensa i objecte de múltiples recerques, però Schattschneider ens en va donar la clau en el seu llibre: el futur de la nostra democràcia i la seva capacitat per evolucionar i fer el debat més inclusiu depèn de la capacitat de les institucions que faciliten la mobilització, organització i participació de tots els ciutadans del seu sistema. Dit d’una altra manera, el futur de la nostra democràcia dependrà de la seva capacitat de donar a tots els grups la possibilitat de posar els seus temes en l’agenda.

El futur de la democràcia dependrà de la capacitat de donar a tots els grups la possibilitat de posar els seus temes en l’agenda.

Aquesta inclusivitat del sistema passa, per descomptat, per un sistema electoral obert que faciliti la representació de grups minoritaris, per un sistema de govern en el qual les minories tinguin certs drets però, sobretot, per que hi hagi uns partits o grups socials que siguin capaços d’organitzar aquells ciutadans que avui dia no se senten interpel·lats pel debat, aquells ciutadans que no se sentin representats per cap de les alternatives que se’ls presenten, aquells ciutadans que creuen que el seu vot no compta per a res: el debat que els interessa de debò no està inclòs en l’esfera pública i, conseqüentment, tenen molt poca cosa a dir sobre els debats dels altres.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Val a dir que canviar aquestes dinàmiques, generar una pressió suficient a les institucions per a que incloguin temes que interpel·lin a aquells que ara no se senten interpel·lats, no és una tasca fàcil. Tanmateix, passa, de ben segur, per donar facilitats a la participació dels qui tenen menys recursos i pel treball de base en unes organitzacions que, alhora, han de ser capaces de participar en els debats a nivell nacional i internacional. La regeneració democràtica no consisteix a generar noves institucions que permetin crear noves oportunitats de decisió i votació en el debat sense més. Consisteix a generar institucions que permetin crear oportunitats de decisió i votació que apel·lin i interpel·lin a tots els grups.

Si aconseguim això, el nostre sistema democràtic evolucionarà cap a un mecanisme que serveixi per solucionar els problemes dels diferents grups que el componen. Si, per contra, restem cada cop més pes als mecanismes d’organització d’alternatives i de temes de debat, ens dirigirem cap a un sistema en el qual els debats es reduiran a aquells temes que imposen els grups ja organitzats, evitant que molts ciutadans puguin fer sentir la seva veu i reduint la qualitat de les decisions que es prenguin. Perquè, com diu Schattschneider, la qualitat de la democràcia del futur no hauria de ser mesurada per la quantitat de mecanismes de votació que hi hagi a disposició dels individus, sinó per la seva qualitat, per la seva capacitat de permetre que es prenguin decisions rellevants per a la majoria dels ciutadans.