Escriptora i polemista

Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) és una de les veus més potents de la literatura italiana contemporània. Com les protagonistes de les seves històries, ella mateixa és un personatge que defuig els estereotips. Filla d’una família humil en una de les zones més pobres de Sardenya, abans de ser escriptora fa feines de tota mena: mestra de religió, guàrdia de nit, cambrera d’hotel… El seu debut editorial arriba relativament tard, als 35 anys, amb un llibre on narra les seves vicissituds com a treballadora d’un call center. L’acabadora (2009), la seva primera novel·la, s’adjudica els Mondello i Campiello, dos dels premis més importants de la literatura italiana, i és traduïda a més de vint països. Des de llavors ha publicat una dotzena de llibres, entre narrativa i assaig. El seu darrer llibre en català és Instruccions per fer-se feixista. Sorprenentment, és probable que el seu text més llegit sigui un post de Facebook. El passat 17 d’abril, després que el ministre de l’Interior i líder de la Lliga Nord Matteo Salvini l’ataqués a les xarxes socials, Michela Murgia va respondre a través de la seva pàgina Facebook amb un post que, mentre escric aquestes línies, ha estat compartit per 145.000 persones i ha rebut més de 60.000 comentaris.

 

El seu primer llibre, on explicava les seves experiències com a treballadora d’un call center, es titulava Il mondo deve sapere (El món ho ha de saber), que ja és una declaració de principis sobre la intenció política que sempre ha tingut la seva escriptura. Com a intel·lectual, quin considera que és el seu paper dins la societat?

A vegades sembla que l’intel·lectual ja neixi com a intel·lectual. Jo vaig començar a escriure als 35 anys i ho vaig fer a partir de l’experiència laboral que estava vivint en un call center. Era una situació talment surrealista, on el món del treball tenia un impacte tan fort sobre la meva vida, que per a mi era impossible no parlar-ne. L’impuls polític neix de la condició de ciutadà, en el moment en què, com a ciutadà, et sents impotent, conscient que no pots influir sobre les lleis, ni sobre els intermediaris que haurien de garantir que aquestes lleis siguin més justes. Aleshores l’última cosa que et queda és parlar d’allò que vius. Però jo ni tan sols tenia un espai polític on fer-ho: quan tenia 35 anys ja havien deixat d’existir les agrupacions de partit. I quan vaig tenir una cosa per dir, només vaig poder dir-la allà on qualsevol pot prendre la paraula: a internet.

Vaig obrir un blog i a partir d’aquí em va arribar la proposta de l’editorial i el primer llibre. Avui, al cap de 15 anys, per a mi, ser intel·lectual encara vol dir fer activisme amb les paraules, especialment quan no m’és possible fer-ho d’una altra manera. Per a mi l’escriptura és una mena d’últim recurs, si puc arribar a un resultat d’altres maneres, ho intento. Quan escric sobre alguna cosa és perquè ho he intentat tot, i tota la resta no ha funcionat. Si veus que escric un llibre sobre el feixisme és perquè estic convençuda que totes les accions que podria fer a la realitat arribarien massa tard i serien inútils. La paraula roman, la paraula té la capacitat de mobilitzar moltes persones en el marc d’una determinada visió, i sovint és l’acte polític més important que aconsegueixo fer.

 

Fins ara hem parlat del component polític de la seva escriptura, però quin és el component literari de la seva escriptura política?

Aquesta és una pregunta que sempre és difícil de contestar per part d’un autor, caldria fer-la més aviat a un crític, a qui estudia la meva escriptura i el meu recorregut com a escriptora. Jo el que et puc dir és que, per part meva, no existeix una intenció purament literària.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Ni tan sols quan escriu novel·les?

No, i per això n’escric poquíssimes. Per exemple, quan vaig escriure L’acabadora  tenia una idea precisa al cap: volia parlar de la família no tradicional, de com poden néixer vincles familiars més enllà dels lligams de sang. A més, és clar, del tema de l’eutanàsia. L’incontro, era una novel·la sobre la identitat, contra la identitat emprada com a objecte contundent, per excloure algú. Era un llibre contra la Lega, encara que estigués ambientat als anys 80 i els protagonistes fossin criatures. Jo no puc concebre l’escriptura sense motivacions polítiques. Paradoxalment l’escriptura literària és més eficaç, des d’aquest punt de vista. Perquè, com que no té una intenció temàtica explícita, et permet arribar a la ment de persones que, a aquest tema, si fos explícit, no s’hi acostarien mai.

Si jo hagués escrit un llibre sobre l’eutanàsia no l’hauria comprat ningú. En canvi la història d’una vella, que puja una nena i la inicia al misteri de l’acompanyament a la mort, aquesta història desperta la curiositat de tothom. La literatura toca la imaginació de les persones, i la imaginació és el lloc on es formen les nostres idees sobre el món. És una manera subreptícia de fer política i és per això que la faig servir poc. Si puc, parlo de manera explícita i em prenc la responsabilitat d’allò que escric. Quan arribo a la literatura, normalment és perquè no tinc prou respostes. Perquè la literatura és l’única manera de donar forma a les preguntes.

 

D’aquesta manera no hi ha el risc d’acabar escrivint novel·les amb una tesi preconstituida?

És un risc que no he corregut mai, crec. De fet L’acabadora, per exemple, és una novel·la que alguns van interpretar com un llibre contra l’eutanàsia i d’altres com un llibre a favor de l’eutanàsia, que és una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia. Això vol dir que evidentment he aconseguit no caure mai en aquesta trampa i n’estic orgullosa. Però si em preguntes quin dels dos registres prefereixo, sens dubte trio l’escriptura obertament política, l’escriptura que intervé en el present. La literatura m’és més difícil, m’obliga a furgar allà on, dins meu, no hi tinc les coses clares. A tot allò que no es pot explicar d’una altra manera, només li queda la literatura com a espai d’expressió. Quan recorro a la literatura, vol dir que no tinc les coses gens clares.

 

En un moment donat va decidir portar el seu activisme un pas més enllà i va decidir presentar-se a les eleccions regionals de Sardenya del 2014. Què la va empènyer a fer-ho?

Ho vaig fer perquè era el punt d’arribada natural d’un recorregut polític que havia començat molts anys abans, juntament amb un grup d’independentistes sards que han transformat profundament l’independentisme, en direcció no-nacionalista i no-violenta. Després d’anys de feina sobre el terreny, vam creure que havia arribat el moment, que els canvis que s’estaven produint eren ineludibles i que valia la pena fer una aposta política. I calia fer-la a través d’un nom fort, perquè tractant-se d’un grup polític amb pocs recursos era necessari un candidat que ja fos molt conegut.

«Alguns van interpretar ‘L’acabadora’ com un llibre contra l’eutanàsia i d’altres com un llibre a favor».

En aquell moment presentar-me volia dir posar-me al servei d’aquesta causa, perquè era una manera de superar tots aquests problemes. Va ser una de les coses més importants que he fet a la meva vida i va permetre a l’independentisme sard passar del 3 % al 10 % en una sola legislatura. I això va espantar tants la classe política sarda que un mes i mig abans de les eleccions van canviar la llei electoral i van introduir una barrera electoral al 10 %, que era aproximadament el que ens donaven les enquestes. Crec que una barrera electoral al 10 %, en tota la conca mediterrània, només existeix a la Turquia d’Erdogan.

Quan un sistema s’autoprotegeix d’aquesta manera, limitant tant la representació democràtica, és perquè allà hi havia un espai que podia ser ocupat. I vam demostrar que es podia fer amb un independentisme seriós, modern, contemporani, que intentava resoldre les contradiccions del passat. Crec que va ser un acte de reivindicació important. Després, malauradament, les coses canvien tan ràpidament que al cap de 5 anys tenim a la Lega al govern a Sardenya. No me n’he penedit: no ho tornaré a fer, però si tornés enrere, ho tornaria a fer.

 

Quina és la seva relació amb el sard? Ho pregunto perquè des de Catalunya es fa difícil d’entendre que un escriptor amb conviccions independentistes renunciï a fer militància a través de la llengua, mantenint-la viva i enriquint-la amb la seva feina. En canvi vostè, tot i que ha escrit alguna peça teatral en sard, escriu en italià.

Ho faig per una raó pràctica: el català està codificat des de fa molts anys, el sard, no. L’estandardització del sard no té ni 10 anys i no s’ensenya a les escoles. Des del punt de vista lingüístic, a Sardenya anem molt més endarrerits. Si jo escrivís en sard no em llegirien ni tan sols els sards. I et diré més: si jo dominés l’anglès com domino l’italià, probablement escriuria en anglès si això em permetés arribar a més gent. Probablement perquè a Sardenya, a diferència de Catalunya, no hem estat mai perseguits per l’ús de la llengua. No hem viscut quelcom com el franquisme, que reprimia l’expressió dels marcadors identitaris de les nacions sense Estat. I això ha fet que els mateixos sards n’abandonessin l’ús fora de l’àmbit íntim i familiar. Perquè la llengua de l’ascens social era l’italià. I això sempre ha sigut així, tenim una actitud postcolonial envers la nostra llengua.

Sorprenentment Facebook està contribuint a la normalització del sard, perquè ha aconseguit que persones que no ho havien fet mai, comencessin a escriure en sard. Naturalment, com que no existeix un estàndard, llegeixes coses molt estrambòtiques, però perceps que hi ha una llengua que intenta afermarse, fins i tot en absència de normes precises. Avui l’escric millor de com l’escrivia fa cinc anys, gràcies a les persones que a Facebook m’escriuen en sard, però no el domino prou com per poder-hi escriure, més enllà d’algunes peces teatrals, amb un registre molt oral.

 

En diverses ocasions ha pres una posició pública a favor de l’independentisme català, fins i tot ha dedicat un capítol del seu llibre infantil d’històries col·lectives sense herois al referèndum de l’1 d’octubre…

Quan els drets de traducció del llibre es van vendre a Espanya, em van demanar que tragués aquell capítol. Va ser objecte d’una censura política vergonyosa. Després del referèndum vaig agafar un avió cap a Barcelona, perquè volia anar a escoltar en viu la declaració d’independència, perquè volia viure una cosa històrica: el primer independentisme que aconsegueix triomfar sense necessitat d’armes ni de guerra.

 

I quines diferències hi veu, entre l’independentisme català i altres moviments de l’onada nacionalista que està travessant Europa?

No percebo el nacionalisme català. Hi ha un sentit de pertinença molt fort, però és inclusiu. Quan vinc a Catalunya no percebo mai portes tancades. A Itàlia, el leghismo, quan encara era independentista, era un nacionalisme vulgar, feixista. A més vosaltres teniu un instrument que no té parangó a Europa, que és l’Assemblea Nacional Catalana. Quan vaig venir per estudiar-la, la Carme Forcadell, que aleshores n’era la presidenta, em va dir: «Vosaltres aneu 40 anys endarrerits en el nostre camí, però sou en aquest mateix camí». Em fascina la idea que existeixi un espai cívic, on no hi són representats els partits, sinó les posicions independentistes, organitzades al voltant d’una sèrie de punts compartits. Una mena de lobbisme de la societat civil, que vigila els partits independentistes.

«Sorprenentment Facebook està contribuint a la normalització del sard, perquè ha aconseguit que persones que no ho havien fet mai, comencessin a escriure en aquesta llengua».

Perquè qui fa política sap que, arribats a un cert punt, el pitjor enemic de la independència són els independentistes, perquè la victòria de l’independentisme comporta la seva pròpia desaparició. Quan ets a un pas de la independència, és perfectament previsible que els partits històricament independentistes diguin «encara no estem preparats». O sigui que era necessària aquesta assemblea de la societat civil que, en el moment oportú, empenyés… Sense l’ANC aquell referèndum no hagués estat possible. Una societat capaç de generar un cos social intermedi d’aquesta mena, és una societat que es mereix la independència.

 

Una de les constants en tota la seva obra és la construcció de narracions no estereotipades de la dona, com ho va fer per exemple a Ave Mary. És just i raonable que aquesta tasca gairebé sempre l’acabin assumint només les escriptores?

No, no em sembla just. I és un senyal revelador que, a Itàlia, la marginació femenina i el dèficit de reconeixement d’autoritat a les dones no es consideren un problema d’igualtat social o de drets humans, sinó un problema exclusivament femení, del qual s’han d’ocupar les dones.

La comunitat LGBT no hauria aconseguit mai el reconeixement dels seus drets civils si aquesta causa no hagués estat defensada també pels heterosexuals. I no hi ha dubte que les dones, amb la seva lluita per l’empoderament, no aconseguiran els seus objectius fins que els homes no pensin que hi ha una injustícia. Jo en conec poquíssims, disposats a acceptar aquesta idea. Suscita de seguida una reacció pròpia de qui se sent assegut al banc dels acusats. No entenen que, en un sistema injust, el fet de néixer a la part afavorida, en certa manera ja te’n fa còmplice des del principi.

Una vegada vaig fer servir una comparació molt forta a la meva pàgina Facebook, per la qual em van bloquejar durant dues setmanes. Deia que néixer home en un sistema masclista és com néixer fill d’un capo en un sistema mafiós.

No vol dir que siguis mafiós al bressol, ningú diu que sigui culpa teva si existeixen les cosche  mafioses, ningú creu que tu siguis responsable del tràfic de drogues, dels assassinats de la màfia… No ho ets. Però ser fill del mafiós, d’alguna manera et permet aprofitarte dels avantatges d’aquest sistema. Creixes amb el respecte i la por de la gent, encara que tu no hagis disparat mai un tret, no hagis traficat mai o no hagis fet res per contribuir al sistema. Per això jo començo a creure’m els homes, no quan diuen que no han pegat mai a cap dona –faltaria més!–, sinó quan diuen «rebutjo aquest sistema i poso en pràctica mesures per sortir-ne». En aquestes setmanes hem vist com el fill d’un camorrista deia públicament que renegava de la seva família, perquè no n’hi ha prou amb no fer certes coses, cal condemnar-les explícitament.

 

Escriu moltíssim a les xarxes, té un podcast, escriu teatre i per a la televisió… El llibre com a mitjà d’expressió se li fa petit?

Sí, perquè a Itàlia no llegeix ningú. En un país de 60 milions d’habitants, si vens 200.000 còpies ja et consideren un escriptor que ven molt, però la veritat és que no arribes a ningú. Els instruments de massa són uns altres. El llibre em serveix per sistematitzar el pensament, però no és el meu vehicle principal. Paradoxalment, el llibre és una mena de llicència que et permet accedir als altres mitjans autènticament de masses. Per mi, per exemple, és important fer televisió. Això sí, triant quina mena de televisió, és clar.

El podcast és un instrument que està creixent moltíssim a Itàlia i que et permet arribar a molta gent a la qual potser no li agrada llegir, però a la qual li agrada que li expliquin històries. O sigui que molta de la feina que faig sobre temes feministes passa a través del podcast. Durant l’últim any he treballat molt als teatres, perquè les persones busquen contacte real… Itàlia és un país en una fase de regressió oral: els italians no llegeixen, però encara volen escoltar. Per mi, fer servir el meu cos i la meva paraula en viu és molt important. Perquè, quan tens una persona al davant, és quan la paraula adquireix més força política.