Reforçada per una intervenció armada internacional, la contestació popular que va posar fi al règim de Gaddafi l’any 2011 s’inscriu dins d’un procés regional de moviments i protestes de caràcter social, polític i econòmic, conegut com la primavera àrab. No obstant això, Líbia va tenir com a particularitat la seva transició de societat civil pacífica cap a una militarització ràpida i forta que va transformar la mobilització social en un conflicte armat obert fins avui.

Des de l’esclat de l’anomenada Revolució del 17 de febrer, els libis pateixen l’asfíxia de les armes. La intervenció militar va permetre, per una banda, l’obertura d’una gran font de subministrament d’armament, fet que constituiria la raó fonamental de la proliferació d’armes a Líbia, així com la generalització de la militarització de la població, amb tots els efectes secundaris en els àmbits intern i extern. I, per una altra, va contribuir a l’afebliment de les estructures tradicionals de la força física (exèrcit i policia) a favor de l’expansió de les milícies.

 

Lluita pels recursos naturals

La proliferació dels grups milicians, com a garantia de protecció de les noves elits polítiques, ha impedit una sortida a la crisi i la seva apropiació de l’escena política ha aturat qualsevol expectativa d’instaurar al país una nova cultura política que sepulti per sempre el règim de Gaddafi. En aquestes circumstàncies, ha sorgit l’amenaça de la milicianització i, com a substrat del conflicte, la lluita pel control dels recursos naturals que implica els actors neocolonials, regionals i locals.

Després de la caiguda del règim i l’eufòria de la victòria del 2011, descobrim un país fràgil la realitat del qual és molt complexa: una divisió tribal, les velles elits tribals enfrontades a les noves elits tribals que es van aixecar en armes contra Gaddafi, i una carrera pel control territorial que a la vegada representa el monopoli dels recursos petrolífers.

La diferència del paisatge politicomilitar actual respecte a la situació anterior és que si bé abans la societat líbia es caracteritzava per la seva accentuada condició tribal guiada per codis de lleialtat, fidelitat i obediència a un sol líder, avui la tribu és substituïda per la noció de la milícia que, lligada a l’arma, ha convertit el seu ofici en un mercenariat.

L’organització International Crisis Group (ICG) ja va alertar el 2011 que hi havia més de 500.000 milicians escampats per tot el país dependents de les reserves de petroli i del gas estatal. La xifra ha continuat creixent en els darrers cinc anys, sobretot perquè el recurs de la milícia esdevé la sortida professional per a molts joves mobilitzats per les noves elits polítiques que troben en el control de la força física el zenit de la seva hegemonia.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Atès l’estat d’asfíxia insuportable i l’absorció de la política per les armes, el futur de Líbia no sembla que pugui passar per negociacions, acords i urnes, sinó per batalles lliurades que enfronten, des de la desaparició de l’antic règim, dos nuclis de poder politicotribal. El centre de poder de Misrata –el clan que va guanyar la guerra de 2011–, i el de Zintan –amb actors del vell règim– representen els nous equilibris de poder després de la mort de Muammar al-Gaddafi.

El bloc de Zintan està compost per una aliança liberal de les tribus de Warfalla (Beni Salid, Sirte o Bengasi) mentre que el bloc de Misrata forma una aliança de corrents més conservadors (Misrata, Khom, Zawia o Guarya), tradicionalment marginades per Muammar al-Gaddafi., que els va privar del repartiment econòmic de les rendes petrolíferes.

Fins a la celebració de les eleccions parlamentàries de juny del 2014, els dos fronts van mantenir un cert equilibri amb el repartiment del control territorial i de les rendes procedents dels ingressos petrolífers. La ruptura va arribar amb la victòria dels liberals a les urnes que per a l’oposició misratana (els conservadors) suposava un retorn dels fantasmes del règim de Gaddafi perquè significava la continuïtat del monopoli del poder en mans de les velles elits progaddafistes.

El bloc de Misrata és una aliança de corrents conservadors marginats per Gaddafi del repartiment de les rendes petrolíferes.

Així, els rebels de Misrata van avortar el procés electoral mitjançant l’ús de la força militar i van expulsar el clan de Zintan a l’est de Líbia, a la regió de la Cirenaica. Aquests rebels comptaran amb el suport del general Khalifa Haftar, la nova mà de ferro de Líbia que va tornar de l’exili americà després de ser acusat per Gaddafi de traïdor.

 

La influència de Haftar

El seu retorn en el context de la mobilització popular de 2011 no es va fer esperar i va desplegar la maniobra militar de suport a les files rebels que finalment va enderrocar l’home que l’havia condemnat al desterrament. A casa seva, Bengasi, el cor de la Revolució líbia, Haftar preparava una recuperació del territori amb la creació del seu propi exèrcit el 2014, que li ha permès imposar-se militarment a bona part del país. Haftar va declarar primer la guerra als triomfadors de la Revolució del 17 de febrer (les tribus de Misrata) i després va aixecar una campanya militar coneguda mediàticament com a «operació dignitat» contra les forces d’ideologia islamista.

Els rebels de Haftar van avortar el procés electoral mitjançant la força militar i van expulsar el clan de Zintan a l’est de Líbia.

El poder acumulat de Haftar mitjançant pactes amb les tribus de l’est i del sud i els suports a la rereguarda dels Estats Units, Rússia, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita o Egipte, l’han consolidat com una figura clau en la crisi de Líbia. La seva influència se situa a tota la regió de la Cirenaica (est) on es troben les principals refineries de petroli i també a Fezzan (sud), sota control de les comunitats àrabs, tuaregs i tubbus.

El sud de Líbia és una plaça estratègica per als interessos de Haftar però també dels seus opositors perquè el seu sòl a més de generar altes rendes derivades de l’explotació dels hidrocarburs, serveix de plataforma per al suculent negoci criminal.

Les xarxes de l’economia criminal a la regió del Sahel, al seu pas per Fezzan, han rendibilitzat de manera notable el desordre polític libi a través del nínxol dels fluxos migratoris. La desintegració del règim de Gaddafi i, per tant, el desmantellament de l’economia criminal, que fins a la «revolució» controlava un grapat d’homes, faran que sorgeixin nous competidors en la gestió dels tràfics de drogues, armes i, per descomptat, en el negoci de les persones.

 

Retorn a l’esclavitud negra

Així, a cada regió de Líbia, les forces tribals van treure profit dels migrants de l’Àfrica Oriental i Central que van ser, i continuen sent, mà d’obra en el dorado libi però després de l’esclat del conflicte, els migrants van buscar una via de fugida pel Mediterrani central amb rumb a Europa. Després arribaria l’operació militar de la Unió Europea, EUNAVFOR MED Sophia, amb la intenció de liquidar les xarxes mafioses de persones, no obstant això, la seva presència naval a només 12 quilòmetres de la costa líbia va servir únicament perquè els traficants es freguessin les mans mentre amagaven en garatges i solars milers d’indocumentats que perseguien la mateixa destinació: Europa.

Les màfies de migrants es van expandir i van entrar en un perillós procés de sofisticació, amb un resultat cruel: el retorn a l’esclavitud negra. No preocupava tant el volum de migrants que les màfies llançaven a les precàries barcasses per a després –encara que no sempre– ser rescatades per la missió europea, com la dimensió criminal que va envoltar aquesta realitat.

El sud de Líbia, a més de generar altes rendes per l’explotació dels hidrocarburs, és la plataforma del suculent negoci criminal.

El món, durant més de set anys, ha estat testimoni del tracte vexatori contra els migrants per part de les màfies líbies que a cop d’extorsió i de violacions sistemàtiques de drets humans, es van dedicar profusament al mercat clandestí de les migracions.

El negoci milionari va ser tan gran que va desencadenar la cobdícia de les tribus en les seves zones d’influència i va generar múltiples ocupacions directes i indirectes. Els beneficis eren prou alts com perquè capitostos amb llarga trajectòria en el tràfic de persones a Algèria, Tunísia o el Marroc es deslocalitzessin cap a Líbia i aprofitessin la conjuntura oberta dels rescats en el Mediterrani.

Els acords de l’any passat entre la Unió Europea i els nuclis de poder a Líbia perquè aquests prenguessin el relleu de la vigilància de les seves fronteres i el control dels fluxos migratoris; el nou govern italià que segellava els seus ports a la humanitat, i la recent retirada, finalment, dels vaixells militars en aigües del Mediterrani de l’operació europea Sophia, han tornat a reordenar el paisatge migratori. Això sí, amb poc canvi quant al respecte dels drets humans dels migrants.

Davant de la dilatació del conflicte polític intratribal i les desastroses conseqüències humanitàries, la Comunitat Internacional va perseguir un acord polític entre els diferents actors influents libis reunits a la ciutat marroquina de Skhirat el 2015. Malgrat la consecució del pla, que va afavorir un govern d’Unitat Nacional encapçalat per Fayez al-Sarraj a Trípoli, la capital, la divisió del país entre les diferents aliances politicotribals i militars no ha estat superada.

Així, el general Haftar ha tornat aquest mes de març a la lluita armada per a fer-se amb el control, aquesta vegada, de la Tripolitània i imposar una sola hegemonia política i econòmica en tot el territori libi. No ho fa tot sol. Li donen suport militarment els països del Golf i Rússia. Els europeus, per la seva banda, miren amb recel la deriva del país perquè el recurs del petroli està en joc i sobre les reserves del cru hi pesen les mans francesa, italiana i espanyola. Només una redistribució equitativa dels recursos naturals així com una descentralització del poder tenint en compte les sensibilitats tribals i un progressiu desarmament dels libis, podrien treure Líbia de l’acarnissat statu quo.