Reforçada per una intervenció armada internacional, la contestació popular que va posar fi al règim de Gaddafi l’any 2011 s’inscriu dins d’un procés regional de moviments i protestes de caràcter social, polític i econòmic, conegut com la primavera àrab. No obstant això, Líbia va tenir com a particularitat la seva transició de societat civil pacífica cap a una militarització ràpida i forta que va transformar la mobilització social en un conflicte armat obert fins avui.

Des de l’esclat de l’anomenada Revolució del 17 de febrer, els libis pateixen l’asfíxia de les armes. La intervenció militar va permetre, per una banda, l’obertura d’una gran font de subministrament d’armament, fet que constituiria la raó fonamental de la proliferació d’armes a Líbia, així com la generalització de la militarització de la població, amb tots els efectes secundaris en els àmbits intern i extern. I, per una altra, va contribuir a l’afebliment de les estructures tradicionals de la força física (exèrcit i policia) a favor de l’expansió de les milícies.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure