La complexitat del moment que viu Catalunya desafia els observadors. Són molts els qui per devoció prefereixen simplificar i es queden en el blanc o el negre. Malgrat les simplificacions que dominen el mercat, és un bon moment per deixar de banda receptes miraculoses i per endinsar-se en reflexions poc canòniques, que actuen com a revulsiu contra els pensaments de trinxera. Viure en el dubte no es fàcil. I aquest és el paper que correspon a l’erasmisme modern, que malda per evidenciar les febleses dels nacionalismes independentista i unionista. Miquel Caminal (Barcelona, 1952-2014), catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, que ara veu recollida bona part de la seva obra a Democràcia i Plurinacionalitat. Articles i assaigs 1987-2013, editat per La Magrana, va ser un abanderat d’una oferta que en aquests temps de tribulacions té poca quota de mercat: el federalisme asimètric i republicà. L’entenia com a superació política del nacionalisme. En una època en què s’entronitzen els referèndums, Caminal veia l’exercici de l’autodeterminació com un dret permanent d’exercici de la llibertat positiva, d’implicació i participació en els assumptes públics, en definitiva com un dret de la societat civil en sentit gramscià. «El referèndum per majoria en un dia determinat forma part d’una concepció liberal i no republicana de l’autodeterminació. Per contra una societat pot tenir i exercir la seva llibertat si ho vol, encara que no tingui un estat propi i independent», escrivia en l’article «Catalanisme, democràcia i federalisme» publicat a Estudis, número 14 (2003).

La visió de Caminal correspon a la d’un heterodox que prefereix la solidesa de la societat civil a les fràgils estructures d’Estat. La llibertat individual del ciutadà és la base sobre la que fonamentava el seu federalisme. L’individu, per a ell, perd la seva llibertat negativa en la mesura que se sotmet a la superioritat o coacció del grup nacional que li dóna identitat.

Era un marxista que bevia més de Kant que de Hegel. Un estudiós que partia més del socialista austríac Otto Bauer que de Lenin –i el seu epígon Stalin– per abordar la qüestió nacional: ho feia en clau federal i no nacionalista-autodeterminista. Propugnava un federalisme susceptible d’aprofundir la democràcia territorial. Volia una unió en la diversitat, capaç d’acomodar la diversitat nacional si es fonamentava en una veritable cultura federal i també en una idea alternativa de sobirania divisible i compartida; d’aquesta darrera se’n deriva la divisió entre autogoverns federats i govern federal compartit, sempre entès com a policentrista, no com a mera descentralització administrativa.

El professor Raül Digon sintetitza en encertada definició que Caminal planteja la secularització del demos i la laïcitat nacional dels poders públics, organitzats territorialment en esferes de govern interdependents des de principis federalistes.

Efectivament, el federalisme suposava per a Caminal la resposta laica i republicana a la religiositat encarnada pel dogma i el fervor nacionalista: «L’autodeterminació promoguda i conduïda pel nacionalisme corre el risc de ser desvirtuada quan substitueix la ciutadania per l’exaltació de la nació com a concepte suprem», deia el 2013. Per a ell, el federalisme havia quedat històricament relegat a l’oblit com a ideologia alternativa al nacionalisme i calia rescatar-lo com a element de racionalitat.

En el mapa polític convencional dreta-esquerra, Caminal situava el federalisme a l’esquerra i el nacionalisme més aviat a la dreta. Era partidari d’un marxisme poc convencional, empeltat d’elements proudhonians. Veia en el republicanisme i federalisme social de Francesc Pi i Margall una via enfront del nacionalisme. «La racionalitat il·lustrada fa tots els individus subjectes d’autodeterminació en el marc d’una llei universal de llibertat, però la persona pertany a una comunitat amb la qual s’identifica i de la qual és exponent. Per això l’autodeterminació nacional abans que territorial es personal», escriví a Estudios sobre la Constitución Española. Homenaje al profesor Jordi Solé Tura (2008).

Entre la socialdemocràcia d’Otto Bauer i el federalisme d’arrel llibertària de Pi i Margall, abans esmentades, Caminal es trobà més còmode que en la doctrina oficial del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en que milità.

Ell va rescatar de l’oblit el dirigent comunista català Joan Comorera, que va morir en desgràcia, dels guardians del partit i l’ortodòxia i sobre qui Caminal va fer la tesi doctoral el 1984. Comorera somniava amb convertir el PSUC en la força dirigent del moviment nacional català, després de l’etapa burgesa de la Lliga i petit burgesa d’Esquerra Republicana. Propugnava la lliure unió federada de les nacions. Caminal considerava Comorera víctima d’una lectura ortodoxa del text de Stalin Marxisme i qüestió nacional –el catecisme del pare Astete dels comunistes– i del seu somni impossible de defensar la idea d’un estat un partit, mentre el PSUC era la gran excepció, la falla indultada, que existia gràcies al reconeixement de la Internacional Comunista perquè era fruit de la unió entre socialistes i comunistes.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La resposta independentista és lògica després de tants intents de canviar democràticament l’Estat espanyol.

A La qüestió nacional, un debat obert (1996), Caminal recordava una frase de Gorbatxov pronunciada el 1987: «Com a mínim una cosa tenim resolta a l’URSS: la qüestió nacional». Els resultats es van veure pocs anys després. Com va passar amb la desfeta de l’imperi Austro-hongarès, l’URSS es va esmicolar. Els estats del socialisme real havien copiat el model d’Estat nacional dels sistemes capitalistes amb l’afegit que el partit d’avantguarda de la revolució socialista s’acabava convertint en partit nacionalista garant de la integritat de l’Estat i defensor de la indissoluble unitat de la nació socialista, pàtria comuna i indivisible dels treballadors.

A Espanya, Caminal apostava per «canviar la mononacionalitat per la plurinacionalitat» i que les nacions sense Estat substituïssin «l’autodeterminació per la codeterminació.(…) El nacionalisme no és la ideologia alliberadora del segle XXI, al contrari s’ha d’alliberar el federalisme del nacionalisme i promoure’l com a ideologia alternativa per a l’organització política de les societats multiculturals», escrivia Caminal el 1995 a El País. Opinava que les esquerres havien de desterrar el dogma de l’autodeterminació. Mentre existeixi el model de l’Estat-nació, no hi ha cap raó per impedir que Catalunya ho sigui, escriví. Però cal superar la sobirania absoluta i indivisible, el principi fundacional de l’Estat modern. S’ha de recórrer, per tant, a un federalisme amb sobirania limitada, divisible i compartible.

Amant del més difícil, Caminal no es deixava emmirallar per solucions que es basessin en la desproporció o en la injustícia. No era dels federalistes asimètrics que miraven amb ulls llaminers el País Basc per alleujar el dèficit fiscal català. «No està justificat des de l’esquerra apuntar-se a un model de finançament equivalent al concert econòmic, perquè a bascos i navarresos els va bé; un model que a la llum dels seus resultats no es cap exageració qualificar-lo de privilegiat i insolidari en relació al finançament de l’Estat autonòmic», escrivia a El País el 2008. No en va, dels tres lemes de la Revolució Francesa, el que Caminal més apreciava era el més oblidat: la fraternitat, que té un subjecte federal, en vincular en un destí comú individus, pobles i nacions.

S’indignava quan els nacionalismes català i espanyol barraven el pas a la concòrdia federal. Caminal vaticinava l’any 2000 que el successor de Pujol a la presidència de la Generalitat tindria més la cara d’un Almirall o un Cambó que no pas la d’un doble de Macià. «El catalanisme en la seva pluralitat continua movent-se majoritàriament en l’estratègia pactista i gradualista dins dels límits fixats per l’ordenament constitucional espanyol», escrivia al tombant de segle a Les transformacions de la sobirania política i el futur polític de Catalunya. Defensor del gradualisme, entenia que al món real les solucions no eren blanques o negres, sinó intermèdies. «Probablement molts nacionalistes catalans també en somnis volen la independència i quan desperten i s’adonen d’on viuen, miren de sobreviure en la millor autonomia possible», escrivia el 2003. El present ha destrossat qualsevol intent d’interpretació dels somnis.

La visió del federalisme com a clau de volta de la qüestió nacional no impedia Caminal, en els moments més durs i centralistes dels Governs de la dreta espanyola, recórrer a la frase de Joaquín Maurín: «qui no vol ser independent en una dictadura?». «L’obligació de tot federalista es promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible també assumeix el deure de promoure la secessió o independència», deia en un article a Sin permiso el 2013. «La proposta federalista des del catalanisme es va estavellar contra el nacionalisme espanyol dominat pel PP i dominador del PSOE. La resposta independentista d’una gran part dels ciutadans de Catalunya és doncs lògica després de tants intents de canviar democràtica i federalment l’Estat espanyol. Amb les dictadures i les aznaridades es poden intentar dues coses: ensorrar-les o separar-se’n. Crec que Manuel Vázquez Montalbán intentaria la primera i no renunciaria a ensorrar el règim neoautoritari espanyol [del PP], conjuntament i solidàriament amb els altres ciutadans dels pobles hispànics; però comprendria la segona i fins i tot, arribat el cas, la votaria afirmativament», escrivia a Nous Horitzons el 2013.

La seva visió polièdrica i plural el portà també a una reflexió no gens amable sobre el procés: «Veig el catalanisme avançant cap a un cul-de-sac. Si no es produeix un redreçament o una rectificació en els propers temps, hi haurà una gran frustració que no se superarà en anys. No comparteixo la manera com s’està dirigint i liderant el procés cap a un estat propi. La confusió general que ja s’està produint amb tants documents, declaracions, vies alternatives per a la consulta, comissions, consells de transició i el que s’hi vagi afegint, condueix a un ambient de desgovern i desorientació que només beneficia el nacionalisme espanyol i els interessos del Govern espanyol» escrivia el 2002 a El projecte del catalanisme polític en l’horitzó de l’Europa del 2020.

Per aquests temps de grans certeses que divideixen el món conegut entre patriotes i traïdors, Caminal deixà escrit: «Sempre he pensat que la veritat és plural i antidogmàtica. Quan algú diu que ha descobert la veritat, ni que sigui revolucionària, em poso a tremolar. La història és plena de dogmàtics i de dogmatismes».