«A partir d’avui, s’ha acabat la resistència, comença l’ofensiva». Miquel Iceta Llorens (Barcelona, 1960) va pronunciar aquesta frase el 2 d’octubre del 2015, un any i tres mesos després d’haver-se posat al capdavant del PSC com a primer secretari, un càrrec al qual va arribar donant un tomb a una carrera a l’ombra dels principals dirigents del socialisme català. Ha hagut d’esperar, però, cinc anys perquè el PSC torni a agafar volada després d’una greu crisi i ho ha fet amb unes posicions fermament constitucionalistes, contràries a la independència i a la política de blocs enfrontats a Catalunya, encaminant el partit pel que s’ha anomenat la tercera via. Ja ha estat dues vegades candidat a la Presidència de la Generalitat malgrat que quan va arribar a la direcció del partit no tenia intenció de ser-ho.

Procedent de la versió catalana del Partit Socialista Popular (PSP) del professor Enrique Tierno Galván, després d’un any de militància es va afiliar el 1978 a les Joventuts Socialistes de Catalunya i al PSC, on ho ha estat gairebé tot fins arribar a la primera secretaria. Iceta compleix 42 anys en la política i 32 en l’exercici de càrrecs públics des que el 1987 va ser elegit regidor de Cornellà. Va treballar al costat del vicepresident Narcís Serra a la Moncloa (1991-96), ha estat diputat al Congrés (1996-99) i ho és al Parlament des del 1999. En el partit, va formar part de la Comissió Executiva del PSOE (2008-12) i de la del PSC del 1984 al 2011, a més de portaveu del Grup Parlamentari Socialista (2003-2012). Els independentistes van frustrar el maig d’aquest any la seva candidatura a presidir el Senat.

La frase de l’inici en què anunciava el retorn del PSC la va dir segurament amb el to cridaner que va fer servir també el 24 de setembre del 2016, a la Festa de la Rosa de Gavà, quan es va dirigir a Pedro Sánchez exhortant-lo a substituir Mariano Rajoy: «Pedro, sigues ferm! Lliura’ns de Rajoy i del PP! Per Déu, lliura’ns, d’ells!». Habitualment mesurat, amb un discurs tan brillant com pausat, Iceta es transforma als mítings fins al punt que ha reconegut que la seva mare li pregunta per què sempre crida quan el veu a la televisió.

 

Pioner a internet i a declarar-se gai

Admirador de l’exministre socialista Ángel Gabilondo, Iceta ha estat pioner en dos aspectes que no són gaire freqüents entre els polítics: va ser un dels primers a endinsar-se a internet i a utilitzar la xarxa i el primer a declarar la seva homosexualitat. A l’agost del 2003 va obrir el seu web i el seu dietari amb una frase en què censurava els «ferotges atacs de [José María] Aznar a la posició de Pasqual Maragall» i amb la revelació que el primer acte polític en què va parlar va ser per defensar el sí a la Constitució en un institut de Barcelona com a membre de les Joventuts Socialistes. El web és una referència a la xarxa i inclou un arxiu de documents des de l’any 1979.

Sobre la seva homosexualitat –paraula que no li agrada perquè «sembla quasi mèdica», com tampoc gai perquè li sona «molt modern»–, va admetre en una entrevista a El Mundo (23-8-2016) que no li molesta, ben al contrari, la paraula maricón, sobretot aplicada a sí mateix. En un to igualment desenfadat, és capaç de parlar de la seva orientació sexual a programes tan poc políticament correctes com Sábado de luxe, on va manifestar que «els armaris hem de cremar-los perquè (…) ningú no es vegi obligat a quedar-s’hi».

Iceta va sortir de l’armari el 12 d’octubre del 1999 –«dia de la raça», recorda— en un acte de la campanya de les autonòmiques d’aquell any. «Avui em declaro públicament gai, malgrat que sempre ho he estat. No és que surti de l’armari, sinó que he baixat de la vitrina i em comprometo a donar suport i liderar el moviment gai», va dir. Vint anys després, en un article a El Confidencial-Vanitatis (28-6-2019) advertia que «veient els resultats electorals, podem afirmar que el combat per la igualtat i contra la intolerància no ha acabat i que encara hi ha qui pretén que tornem a l’armari».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Sempre constitucionalista

Iceta ha estat des de sempre un defensor de la Constitució del 1978 i també un avançat en les propostes per reformar-la. Ja ho va fer en un article a El País (16-5-1997) sobre la desigualtat fiscal entre les autonomies. Sota el títol Cupo, sí; cuponazo, no, en referència a Euskadi, alertava que si no es reduïen les diferències «s’acabarà provocant inevitablement la reclamació del concert, “pacte fiscal”, o com se li vulgui dir per part d’altres autonomies», i proposava la «configuració del Senat com a veritable Cambra territorial».

Es transforma als mítings fins al punt que la seva mare li pregunta per què sempre crida quan el veu a la televisió.

Iceta promou una reforma constitucional federal. Fa cinc anys (1-8-2014), publicava un article a El País (Federalisme necessari) en què en recordava un altre de 10 anys enrere (És el federalisme cosa d’ingenus?), dos anys abans de la malaurada reforma de l’Estatut de la qual el mateix Iceta va ser un dels negociadors per part catalana. «Per què el federalisme incomoda tant els nacionalistes catalans com els nacionalistes espanyols? Per què uns ens veuen com a traïdors i els altres com a botiflers? Sembla evident que la nostra traïció consisteix a estar convençuts que ni Catalunya ni Espanya són identitats nacionals homogènies, i que dues o més nacions poden conviure fraternalment en un mateix Estat», escrivia el 2004.

Després de l’autocita, a l’article del 2014 recordava les opinions del federalista i socialista lleonès Anselmo Carretero, defensor de l’Espanya «nació de nacions» que considerava «insensat entestar-se en imposar als pobles d’Espanya una estructura constitucional contrària a la seva pròpia naturalesa». I acabava l’article amb la proposta d’una reforma constitucional federal resumida en vuit punts: Estat federal; nació de nacions; definició precisa de les competències de l’Estat i de les autonomies; asimetria competencial pels fets diferencials i els drets històrics; competència explícita en els temes lingüístics i culturals de les autonomies amb llengua pròpia; constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat en el finançament autonòmic; descentralització del poder judicial, i transformació del Senat en un Consell Federal integrat pels governs autonòmics.

Va escandalitzar quan va dir que si el 65% dels catalans vol la independència, la democràcia haurà de trobar la manera de canalitzar-ho.

La proposta federal socialista es va concretar en la Declaració de Granada (2013), en la qual Iceta va tenir una participació rellevant. «Nosaltres no hem sortit mai de Granada. Seguim allí malgrat que no s’ha pogut posar en marxa. Segurament, si hagués estat així, la situació política a Catalunya no estaria en el carreró sense sortida en què s’ha instal·lat ara», va declarar en una entrevista al Huffington Post (25-11-2016). Iceta creu que la definició de Catalunya com a nació s’hauria de fer «de ser possible a l’article 2 de la Constitució» (El País, 25-9-2015). Però «nació no implica sobirania ni un Estat només per als catalans, sinó compartit amb tots els espanyols», va dir a l’entrevista al HP.

El PSC va fer costat a les posicions de Sánchez en la baralla dins el PSOE i va votar no en lloc d’abstenir-se en la investidura de Rajoy «perquè ha bloquejat a Catalunya qualsevol perspectiva de diàleg» (Cadena SER, 13-10-2016). «Si el PSOE deixa governar Rajoy, quedarà inhabilitat per fer oposició. Hi havia por al sorpasso i es produiria un repaso», va afegir gràficament. La discrepància en la votació va provocar una de les crisis més greus entre els dos partits, que Iceta es va esforçar a apaivagar perquè «si el PSC no cap al PSOE, ¿com ha de cabre Catalunya a Espanya?» (HP, 25-11-2016). Iceta no atorga als partits independentistes la categoria de «socis viables», però és partidari de parlar-hi «per veure si hi ha alternatives millors que la ruptura». «Són a prop del 48%. La qüestió és, donarem arguments per a què se’ls hi sumi gent o per a què la gent que els va votar ara prefereixi un pacte? Això és el que està en joc a Catalunya».

 

La sortida del ‘procés’

Això no és, ni més ni menys, que la tercera via, a la qual Iceta va dedicar tot un llibre (La tercera vía. Puentes para el acuerdo, Catarata, 2017). Oblidats ja el dret a decidir, el 2015, que el PSC defensava a l’etapa de Pere Navarro (2011-14), o la via canadenca, que el primer secretari entenia el juliol del 2016 com una proposta federalista d’últim recurs, Iceta va explicar la seva política antiblocs en un article (Superar la fractura) publicat al seu blog el 14 de setembre del 2018, en què demanava «una estratègia nacional compartida», basada en sis compromisos: «compromís en defensa de la democràcia, de la legalitat»; «compromís de respecte per totes les idees»; «compromís contra el frontisme que combati de manera incessant la divisió de la societat catalana en dos blocs enfrontats» i en què «la meitat no pot ni deu imposar-se a l’altra meitat» perquè «les qüestions identitàries no es poden resoldre per la regla de la majoria»; «compromís per restablir un ampli consens catalanista»; «compromís per la recerca permanent de solucions acordades», i «compromís d’impuls de les polítiques socials». Dos mesos després, el PSC va presentar al Parlament la seva proposta de reforma de la Constitució i d’un nou Estatut i un nou model de finançament en què es defineix «Catalunya com a nació» en una «Espanya plurinacional».

Els independentistes van frustrar al maig d’aquest any la seva candidatura a presidir el Senat.

Durant l’última etapa del procés sobiranista, Iceta s’ha vist envoltat de polèmiques perquè ha demanat l’indult per als presos (el 13 de desembre del 2017 a RAC1, una opinió matisada dos dies després per «prematura»), perquè no ha visitat els presos, per si s’ha reunit o no amb familiars dels empresonats i per criticar la presó preventiva.

També va escandalitzar quan va dir en una entrevista a Berria (27-3-2019) que «si el 65% dels catalans vol la independència, la democràcia haurà de trobar un mecanisme per canalitzar això». Encara que el mateix dia va aclarir que un referèndum sobre la independència «no és la solució», no és una idea que li vingués de nou. En una entrevista a Nació Digital el 10 de juliol del 2014, Iceta afirmava: «Un poble, com el català o qualsevol altre, si vol la independència, en el nostre cas, i la vol amb força i durant un temps suficient, tard o d’hora la tindrà. Una democràcia no pot negar la voluntat d’un poble indefinidament». Ell i el seu partit, però, treballen perquè això no s’arribi a plantejar.