Aquí no s’hi atreviria ningú però al Regne Unit sí, i sense tallar-se un pèl. La pel·lícula sobre el Brexit que ha escrit James Graham i ha dirigit Toby Hynes es subtitula sense manies The Uncivil War perquè, com diu el protagonista al film, això és una guerra, i a una guerra es guanya o es perd. L’assumpte de fons –seguir a la Unió Europea o sortir-ne— no té importància: no es debat aquest assumpte ni se’n donen els pros o els contres; ningú no sabrà si hi ha o no raons per a una cosa o l’altra en veure la pel·lícula.

Del que tracta, i ho fa molt bé, és de les arts i audàcies de qui ha de dirigir una campanya electoral i de què ha de fer per guanyar vencent qualsevol forma d’escrúpol o de reticència ètica. De fet va, literalment, de «muntar un pollastre brutal», com diu, amb ressonàncies ben casolanes, un col·lega de Nigel Farage al començament de la pel·lícula per tal d’obtenir, agafa’t, «la llibertat».

Quan comença a sospitar que perdrà el referèndum, el director de comunicació de David Cameron diu a la pel·lícula, i ho diu d’una manera natural i ja fatalista, que «qualsevol pot crear un incendi», quan ja ha descobert que els seus rivals no «saben que hi ha coses que no es poden fer». Són exactament les coses que ha estat fent i de forma desaforada el protagonista, cap de la campanya pel Leave i assessor actual de Boris Johnson, Dominic Cummings: l’ús intensiu de les xarxes i el big data decanta la població cap allà on cal decantar-la, després d’haver enviat, els dies abans del referèndum, més de mil millions (mil milions) de missatges. L’objectiu era només un 50 + 1, i al final va ser un mica més, un 51,9 de vots favorables a la sortida estimulats per una olla podrida de mentides i deformacions flagrants programades i persistents per tal de «tribalitzar la gent», com diu el personatge que encarna el derrotat cap de comunicació de Cameron, Craig Oliver.

La pel·lícula és, així, un curs accelerat sobre les tècniques de manipulació i control de l’opinió sobre la base que tot es juga en les franges indecises, tèbies, desinformades i (molt) influenciables de les democràcies occidentals. El millor contrapès d’aquesta torvadora pel·lícula de gore polític és una esplèndida novel·la de Jonathan Coe sobre el substrat polític invisible que regeix les vides de cada dia sense que ho sembli, com si no anés passant res i com si cada clau, cada sopar, cada ensurt, cada decisició ètica i professional no dugués a dins una dosi d’acció o omissió política que percuteix un i altre cop.

 

Delinqüència política i moral

Ho diuen a la pel·lícula també: un degoteig ininterromput de por i odi és el que cal per guanyar el referèndum, i el que desplega magistralment Jonathan Coe és la diversitat inesgotable de causes i circumstàncies que han acabat duent a un desenllaç profundament estúpid, improductiu des de qualsevol punt de vista col·lectiu i adobat pels pitjors instints defensius, mesquins i patriòtics. S’entén molt i molt bé la insistència d’alguns sectors independentistes a demanar un referèndum de blanc i negre, de sí i no, de cara o creu: és el resum sintètic que expressa de manera flagrant la necessitat de simplificar i falsificar la realitat per fer-la maniquea i manipulable i tribalitzada.

Un personatge de la novel·la diu el que no podem dir d’altra manera que a través de la ficció: «todos sabemos que este país en estos momentos [del referèndum del Brexit] está lleno de ira y para conseguir lo que queríais habéis tenido que mantener viva esta ira». Aquesta forma de delinqüència política i moral només es pot expressar amb les textures morals i vitals de la novel·la perquè cobri tota la seva brutalitat, per veure les amenaces i les parelles trencades, per comprendre el funcionament de les consignes, els victimismes i les autojustificacions autoexculpatòries: «cuanto más azuzan la ira los periódicos utilizando palabras como ‘traición’ y ‘motín’ y ‘enemigo del pueblo’, más probabilidades hay de que» torni a passar una cosa semblant a l’assessinat (real) de la diputada Joe Cox, pocs dies abans del referèndum, o la intimidació física d’un altre personatge en una societat endurida per l’odi i la por.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Un referèndum de blanc i negre, de cara o creu expressa la necessitat de falsificar la realitat per fer-la manipulable i ‘tribalitzada’.

Els paral·lelismes entre la novel·la d’Anglaterra que ha escrit Coe i la realitat catalana posen els pèls de punta, com ara el document (real) de què es parla en el llibre i al qual s’al·ludeix també a la película, amb noves ressonàncies amb documents casolans: «Mantener la hoguera ardiendo». Les reflexions del personatge són les de molts de nosaltres quan sospitem que la foguera, l’emotivitat argumental, el victimisme com a motors d’acció pública no beneficien un subjecte concret (Torra, Puigdemont, tant se val) ni tan sols un grup polític sinó «una coalición dispar y amorfa de intereses establecidos que tenía mucho cuidado en no mostrarse de forma abierta».

 

Efectes destructius

Per descomptat, no convido a establir un paral·lelisme mecànic entre ambdues situacions sinó a llegir una recreació novel·lesca de múltiples capes socials i familiars de l’Anglaterra que està patint el Brexit i les motivacions, les escisions, els trencaments i les col·lisions que s’han hagut de provocar i atiar perquè el resultat fos el desitjat pels partidaris del Brexit. Aquí, a Catalunya, l’objectiu és un altre però els mètodes s’hi assemblen molt i els efectes destructius també, tant si se’n parla com si preferim ometre’ls discretament per no avergonyir-nos tots plegats.

Mentre tinguem novel·listes estrangers com Jonathan Coe seguirem sabent què ha passat a Catalunya.

Cal molt de talent i una tonelada de llibertat autèntica per submergir-se com ho fa Coe al món d’avui i per això és difícil imaginar un producte novel·lesc equiparable en una societat tan petita i cauta com la nostra, on t’has de pensar molt, molt i molt què dius, com ho dius, en quin to ho dius i davant de qui ho dius per tal de prevenir danys i no sortir malparat d’haver fet una brometa excessiva, un gir massa aspre o una ironia corrosiva.

No ens fem la sang negra, però mentre tinguem novel·listes estrangers com Jonathan Coe seguirem sabent què ha passat a Catalunya. Qui pugui, encara, llegir en castellà sense sentir-se soldat d’un exèrcit colonial podrà entendre almenys dos terços del que ha passat aquí al mirall d’Anglaterra. L’altre terç convindrà deixar-lo per al novel·lista valent que s’hi posi i emuli El corazón de Inglaterra o una cosa com ara Conversación en La Catedral, de Mario Vargas Llosa, escrita només deu anys després del fets que narra i la millor novel·la política en espanyol de l’últim mig segle.

 


Jonathan Coe El corazón de Inglaterra Barcelona: Anagrama, 2019. 528 pàg.