ESTIU

Hi ha una mirada antiga de nostàlgia noucentista sobre la costa, malmesa per l’explotació amb avarícia del turisme com una cucanya (Pla dixit). La Costa Brava no ha pogut ser la Costa Blava, però la Costa Blava també ha acabat com totes les nostres costes.

També hi ha una altra mirada, confiada, que ja no ha conegut el litoral despullat de construccions, que gaudeix l’estada en apartaments, hotels, urbanitzacions i càmpings apilonats arran de platges, l’arcàdia estiuenca a l’abast d’una gran majoria.

Hi ha una mirada nova d’angoixa pels efectes previsibles de la pujada del nivell de l’aigua a causa del canvi climàtic. És una mirada sobretot jove, atenta als crits d’alerta de la ciència, a les declaracions d’emergència climàtica d’algunes universitats.

No hi semblen gaire atents els poders públics, ni els habitants de la costa. I aquest perill no és un miratge.

Fotografies de Xavier Jubierre