La crisi del coronavirus, que encara segueix present en el nostre dia a dia, no ens deixa la imatge d’un món devastat, destruït per les armes atòmiques, per la caiguda d’un gran meteorit sobre la Terra o per una nova fuga radioactiva d’una central nuclear, però la presència de la destrucció és present en les nostres vides.

No es tracta d’una destrucció de ponts, edificis o monuments; es tracta d’una destrucció de valors i també de veritats absolutes sobre les quals havíem construït certeses absolutes. Ens sorprèn la imatge d’una ciutat com Venècia, que fins fa poc es debatia entre la vida i la mort per culpa de la sobreexplotació turística, on ha tornat a sorgir vida aquàtica en els seus canals.

La quarantena ha permès establir una paradoxa dramàtica: d’una banda, constatar la lluita de tots per protegir la vida de les persones i, d’una altra banda, veure reverdir la natura. El paisatge de destrucció al qual estem assistint és veure que la vida humana llangueix mentre que, des de la finestra, es desplega la vida.

/Imatge per a testimoniar la meva immobilitat durant el procés de confinament i la velocitat com s’obre la vida enfront nostre. Estic assegut en una atrotinada cadira d’una petita terrassa d’un pati interior. Em trobo llegint. Sento el cant d’uns ocells que voletegen al meu voltant. És la primera vegada que ho veig tan de prop o, potser, sempre han estat aquí dansant sense que jo me n’adonés. Volen prop d’un arbre i porten en els seus becs suaus plomes blanques. Em llevo per observar-los més de prop i, sobretot, per descobrir què estan fent en aquell frondós arbre. M’hi acosto i descobreixo davant els meus ulls que estan construint un niu. M’adono de la delicada metàfora que s’ofereix a la meva ceguesa. Ells construeixen el seu niu per donar vida i jo em refugio en el meu niu per no perdre-la.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.