¿Quina seria la traducció literària més admirable que es va publicar durant la passada temporada i que honora per si sola tota una cultura? La resposta segurament admet pocs dubtes: Peregrinació, de Fernâo Mendes Pinto, traduït del portuguès per Gabriel de la S. T. Sampol, amb pròleg d’Isabel Soler (Edicions de 1984), una selecció de noranta capítols dels dos-cents vint-i-sis de què consta aquesta obra magna de la literatura de viatges marítims, impresa a Lisboa el 1614, una trentena d’anys després que morís el seu autor, «tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra, i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia». A banda de presoner i esclau, i de conèixer uns inabastables –i bells i indòmits- espais geogràfics, Mendes Pinto també va ser el que es pot anomenar un home de molts «oficis», «un cavaller de fortuna», perquè només així es pot qualificar algú que successivament va exercir de soldat, de navegant, de descobridor, de mercader, de metge, de diplomàtic, d’espia, de corsari, de captaire, de nàufrag i, fins i tot, de novici de la Companyia de Jesús quan va conèixer i rebre la influència del pare Francesc Xavier i van peregrinar junts per Malacca i el Japó:

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.