window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |

Sense soroll

Moltes i molt estranyes coses

Ponç Puigdevall
Ponç Puigdevall
| 22 oct. 2018
Caravel·la portuguesa del segle XV. Il·lustració de Grazioso Benincasa. DeAgostini. Getty Images.

¿Quina seria la traducció literària més admirable que es va publicar durant la passada temporada i que honora per si sola tota una cultura? La resposta segurament admet pocs dubtes: Peregrinació, de Fernâo Mendes Pinto, traduït del portuguès per Gabriel de la S. T. Sampol, amb pròleg d’Isabel Soler (Edicions de 1984), una selecció de noranta capítols dels dos-cents vint-i-sis de què consta aquesta obra magna de la literatura de viatges marítims, impresa a Lisboa el 1614, una trentena d’anys després que morís el seu autor, «tretze vegades captiu i disset venut a les parts de l’Índia, Etiòpia, l’Aràbia feliç, la Xina, Tatària, Macassar, Sumatra, i moltes d’altres províncies d’aquell oriental arxipèlag dels confins d’Àsia». A banda de presoner i esclau, i de conèixer uns inabastables –i bells i indòmits- espais geogràfics, Mendes Pinto també va ser el que es pot anomenar un home de molts «oficis», «un cavaller de fortuna», perquè només així es pot qualificar algú que successivament va exercir de soldat, de navegant, de descobridor, de mercader, de metge, de diplomàtic, d’espia, de corsari, de captaire, de nàufrag i, fins i tot, de novici de la Companyia de Jesús quan va conèixer i rebre la influència del pare Francesc Xavier i van peregrinar junts per Malacca i el Japó: no és d’estranyar que amb aquest bagatge fos capaç d’escriure un còctel impecable de crueltat, violència, infortunis i aventura. Ja és més insòlit que al cap de dues dècades de vagareig sense fi enmig d’aquests «treballs i perills», més enllà de les tribulacions i l’adversitat –l’aventura no es va convertir en tragèdia-, aconseguís arribar sa i estalvi a Portugal i tingués encara prou hàlit i força per escriure la història de les seves peripècies amb la intenció de llegar-les «als meus fills» a manera de «carta d’ABC, perquè aprenguin a llegir». Mendes Pinto va trigar molt a redactar les seves memòries, i hi va haver qui li retragués haver enriquit la seva peripècia personal amb altres lectures i altres testimonis orals de l’època. Però era una feina inútil: al cap i a la fi, el poeta Bartolomé Leonardo de Argensola, que no va trepitjar mai el que avui és Indonèsia, tan sols amb un ús exhaustiu de documents oficials i fonts originals, va publicar el 1609 la Conquista de las Islas Malucas, i és improbable que cap lector no es commogui amb la descripció de l’exotisme i els avatars de l’expedició governada per Pedro de Acuña en la lluita pel domini del comerç de l’espècia.

Mendes Pinto va exercir de soldat, de navegant, de descobridor, de mercader, de metge, de diplomàtic, d’espia, de corsari, de captaire, de nàufrag i, fins i tot, de novici de la Companyia de Jesús.

Una vegada a mans del públic, la Peregrinació de seguida va obtenir l’èxit que es mereixia, va divulgar-se amb rapidesa –la traducció castellana és de l’any 1620-, i va ser llegida com una obra d’entreteniment colossal. Però també és veritat que no van trigar gaire a alçar-se múltiples veus que acusaven Mendes Pinto de mentider. Al pròleg, Isabel Soler recorda que, davant de les infinites desventures, de les sorprenents vicissituds, de la incredulitat de certes penúries, de la fantasiosa realitat que es desprenia del text, es feia paròdia del nom de Fernâo Mendes Pinto i es deia: «Fernâo, mentes? Minto!» o «Fernâo…, mentes muito…». Isabel Soler, estudiosa dels triomfs i els fracassos de les gestes nàutiques dels exploradors portuguesos del Renaixement, i que sàviament ha tret el viatge dels manuals d’història dels imperis per situar-lo en el si dels estudis culturals –al cap i a la fi, la marineria també participava en l’eixamplament del Nou Món que es construïa des de l’art o l’astronomia, per exemple-, creu que no, encara que bona part del contingut sigui qüestionable. I, al lector d’ara mateix, que no és expert en les cròniques, les descripcions, els testimonis i els epistolaris que conformen la literatura de viatges generada per l’experiència de la navegació portuguesa al llarg de les dècades renaixentistes, i que no pot disfrutar de la distància i l’anomalia que la Peregrinació marca respecte els llibres precedents i la tradició, tant li fa que Mendes Pinto distorsioni, desorbiti, infli o forci la realitat que va haver d’entomar. El lector d’ara mateix es conforma, i molt, amb la pura alegria d’acompanyar les desgràcies aquesta veu narradora que no cessa d’invocar-se amb un llastimós «pobre de mi»: el lector d’ara mateix, en llegir la Peregrinació, mentre recorda que Paul Theroux va dir que «la diferència entre la literatura de viatges i la ficció és la mateixa que existeix entre anotar el que veu l’ull i descobrir el que la imaginació coneix», en té prou amb submergir-se fins al fons de les prodigioses aventures que Mendes Pinto va tenir la cortesia d’oferir tan vívidament per a la posteritat.

L’encertaria el lector que veiés en la Peregrinació una radiografia del Mal, una analítica que demostraria que l’època gloriosa de l’Imperi portuguès no era tant això com la manifestació il·limitada d’una avarícia sense escrúpols.

Mendes Pinto es pot llegir des de múltiples òptiques, però el que no convé que faci cap lector és emparentar la Peregrinació amb Marco Polo i el seu Llibre de meravelles per una raó excessivament òbvia: Marco Polo era un home de mentalitat medieval, i, en el llibre del seu viatge a l’Orient, narra els esdeveniments més «admirables», el «sorprenent», el que causi en el lector la sensació de «meravellós»: Marco Polo veu somnis fantàstics, homes provistos de cues tan gruixudes com la dels gossos, animals tan fabulosos com si fossin monstres, unicorns, i pobles caníbals, copròfags i polígams. Mendes Pinto, en canvi, només «dóna compte de moltes i molt estranyes coses que va veure i sentir», i, si fa ús de la paraula «meravella» no és mai en el sentit que la utilitza Marco Polo. La perspectiva de Mendes Pinto és una altra, i la seva mirada, i la seva ment, se situa ben lluny de l’espai somiat pels viatgers medievals: és segur que l’aventurer renaixentista busca el descobriment de coses noves, de sensacions i experiències inèdites, i és probable que també vagi a la recerca del que ha llegit, però ara, en el segle XVI, l’espai del somni es converteix en un espai de conquesta, d’expansió dels imperis, de comerç i d’enriquiment individual, com una fugida de la precarietat de la vida quotidiana, «d’una vida de misèria i estretor a la pobra casa de mon pare la vila de Montemor-o-Velho», tal com diu Mendes Pinto al començament del seu relat.

Mendes Pinto va escriure un llibre que, molts d’anys després, quan ja és un clàssic irrefutable, es manté tan jove, alegre i seductor com el dia de l’any 1614 que va sortir d’una impremta de Lisboa.

I és ja en el mateix inici quan la Peregrinació revela una de les possibles maneres de llegir-la, com una caixa de misteris o silencis narratius: als tretze anys el seu oncle el col·loca al servei d’una casa de Lisboa, però al cap de poc li «va esdevenir un cas que va posar la meva vida en tan gran perill que, per poder salvar-me, em vaig veure forçat a fugir encontinent d’aquella casa i, tan de pressa com vaig poder i tan trasbalsat de tanta por que tenia que no sabia per on anava». No serà l’únic cop que Mendes Pinto deixa a la imaginació del lector deduir el que omet, com si els fets i els gestos no valguessin res i no fossin, doncs, res de res, o com si no se’n pogués estar de contemplar l’element autobiogràfic des de la perspectiva picaresca per dotar de versemblança la veu del personatge-narrador. La Peregrinació, certament, es pot llegir com una deriva d’aquest gènere literari que aleshores vivia el seu auge, però no aniria gens desencaminat el lector que la interpretés com la confessió involuntària d’algú que avui es podria titllar de desequilibrat o de paranoic, d’algú insaciable, un temperament inquiet i amant de l’inesperat, del desconegut, de l’extravagància i l’hiperbòlic. I l’encertaria, és clar, el lector que veiés en la Peregrinació una radiografia del Mal, una analítica que demostraria que l’època gloriosa de l’Imperi portuguès i l’esplendor de la seva flota potser no era tant això com la manifestació il·limitada d’una avarícia sense escrúpols. I no s’equivocaria gens tampoc qui entengués l’escriptura de Mendes Pinto com una lliçó sobre la geometria de la violència, sobre l’amor a la força bruta, sobre les obsessions i el fanatisme de les guerres entre religions, entre diverses faccions d’una religió, entre famílies d’una mateixa tribu, entre exèrcits amics, entre exèrcits enemics: no és cap exageració afirmar que en aquest llibre hi deuen haver ben poques pàgines on no es narri alguna variant de la crueltat, que atrau i repèl al lector, que alternativament l’irrita i el cansa i que sempre el fascina extraordinàriament. Ara bé, segurament el lector que obtindrà més plaer de la lectura de Mendes Pinto serà qui s’hi encari com si topés amb la il·lustració ineluctable de la fenomenologia de l’aventura: Mendes Pinto és un mestre de l’art de fer-ne veure l’encant.

La Peregrinació, en fi, també es pot llegir des d’un altre camp d’observació, posant-se en la pell del traductor, de Gabriel de la S. T. Sampol, i imaginar, o calcular, el grau de sofriment, i de goig, que deu haver viscut mentre lluitava per trobar en català les paraules idònies que reproduïssin fidelment els termes navals i bèl·lics que farceixen el text, les fórmules justes que reproduïssin la mescla de retòrica renaixentista i oralitat que va permetre a Fernâo Mendes Pinto escriure un llibre que, molts d’anys després, quan ja és un clàssic irrefutable, es manté tan jove, alegre i seductor com el dia de l’any 1614 que va sortir d’una impremta de Lisboa.

Per |2018-10-22T13:03:12+00:00dilluns, 22 d'octubre de 2018|Sense soroll, Sense Soroll. Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Ponç Puigdevall
Escriu novel·les i li agrada la crítica de llibres.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord