Bona part del catalanisme històric, almenys d’aquell que no ha fet via cap a l’independentisme, se sent orfe d’una tradició rica i heterogènia que va captar d’un sol cop, en un sol mot, una demanda global de la societat catalana de l’últim mig segle. Al davant de la política exterminadora primer, després repressiva i finalment agònicament permissiva de la dictadura franquista, el catalanisme encarnava una reivindicació transversal relativament senzilla de formular i més complexa de materialitzar políticament.

D’una banda concitava vastíssimes complicitats, a Catalunya i fora de Catalunya, en lligar cultura, llengua i institucions polítiques i, de l’altra, obria un ventall d’opcions ideològiques que compartien el catalanisme però no la pluralitat de variants politicoideològiques en què s’expressava. Al llarg de mig segle de cultura democràtica catalanista, primer clandestina i després pública, hem vist créixer i decréixer modalitats ideològiques que anaven des de l’eurocomunisme del PSUC de la Transició fins al conservadorisme democratacristià d’Unió, amb possibles branques minoritàries dins del mateix conservadorisme del PP quan manava gent com Josep Piqué.

 

Concepte anacrònic i ranci

Tot això s’ha esmicolat amb l’embranzida que una reclamació substitutòria va prendre ara fa entre cinc i deus anys: el catalanisme ha anat perdent sentit i ubicació social en la mesura que creixia una de les seves variants de forma massiva, amb suport i lideratge dels successius governs de la Generalitat dels últims sis anys. Aquesta variant, ara òbviament hegemònica dins del catalanisme, ha convertit en anacrònic, testimonial, ranci o directament inútil el catalanisme polític en la mesura que s’encarna fonamentalment en la reclamació d’un nou Estat propi: per a uns, tan si vols com si no vols, de forma unilateral, i per als altres, quan assoleixi de forma democràtica, clara i consistent una majoria qualificada.

Sigui en un o altre vessant, el catalanisme ha esdevingut un concepte polític ultrapassat pels canvis dels últims anys: les reclamacions majoritàries del vell catalanisme antifranquista han estat àmpliament satisfetes i han viscut en democràcia l’etapa daurada més potent, expansiva, lliure i fèrtil de la seva història moderna (pel cap baix, uns quatre-cents anys).

No oblido que el catalanisme incloïa a la Transició exigències que la democràcia no ha satisfet precisament perquè han estat, i han seguit estant durant molt anys, políticament minoritàries, com expressen una i altra vegada els resultats electorals d’ERC i les majories, sovint aclaparadores, del catalanisme conservador d’un nacionalista inequívoc, Jordi Pujol. Ara és de mal dir pels seus partidaris, però un dia o altre hauran de sortir del sotrac i de l’armari i reconèixer que ha estat l’heroi absolut d’aquesta història. Sense ell res del millor que li ha passat al catalanisme hagués anat com ha anat, inclosa la mutació en clau independentista de l’actualitat. No hauríem de ser aquells que menys vàrem simpatitzar amb el seu projecte polític i ideològic (del cultural no en dic res perquè, de cultura, n’hi havia ben poca al seu ventall d’urgències) qui haguéssim de dir-ho.

El tomb que ha donat el país podria definir-se com la definitiva amortització del catalanisme com a reivindicació comuna i per definició defensiva contra un poder (social, polític, mediàtic) opressor o repressor. El salt actual deixa enrere, en terra estèril i perfectament expremut, un projecte que va donar de si el que duia a dins fins que va caldre donar-li una nova condició política i ideològica en forma de rebuig de la pertinença a Espanya.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La cruïlla actual, però, no s’aclareix amb aquest diagnòstic. Aquí i allà sura la demanda de resurrecció d’un catalanisme renovat capaç de vertebrar una doble demanda: la persistència de la reivindicació defensiva d’una realitat cultural i històrica i alhora l’exigència d’una nova vinculació contractual i legislativa amb l’Estat espanyol. Aquest és un catalanisme que una gran part dels actuals partidaris de la independència senten com a caduc, sistèmic, inapte per a satisfer noves ànsies i aspiracions.

Conceptualment, però, el catalanisme pot examinar-se des d’una altra banda també. La seva caducitat mobilitzadora o persuasiva, fins i tot identitària, podria ser vista com efecte d’una operació d’èxit que ha fet esdevenir el catalanisme militant una demanda supèrflua o redundant. Dit d’una altra manera, la institucionalització del catalanisme polític i cultural ha estat tan consistent, tan irreversible i fàctica, tan poc dubtosa, que ha deixat de tenir sentit en termes de programa, projecte i horitzó.

En els últims anys pot haver exhaurit la seva capacitat productiva i engrescadora asfixiat per la pinça social d’aquells que ja l’han abandonat per antic i insuficient (els independentistes), i aquells altres que no l’identifiquen com a demanda o exigència perquè les seves aspiracions han estat fonamentalment satisfetes.

 

Últims batecs

D’acord amb aquest mapa, el catalanisme s’ha buidat de sentit perquè ha conquerit ja a Catalunya el reconeixement, el respecte i la seva plena institucionalització política del català i les seves tradicions. L’acció política del catalanisme es dissoldria així en la diversitat de demandes idelògiques situades en l’eix de dretes i esquerres, confessionalitat o laïcisme, finançament preferent de l’ensenyament públic, polítiques mediambientals valentes, fiscalitat progressiva i social, intolerància amb els evasors, etc.

Els partidaris de Pujol un dia o altre hauran de sortir del sotrac i de l’armari i reconèixer que ha estat l’heroi absolut d’aquesta història.

L’exercici del catalanisme polític ara per ara ja no el defineix la defensa d’una catalanitat consolidada sinó la reivindicació d’un model de societat on la seva catalanitat no és ja conflictiva sinó poderosament recolzada per una institució tan potent com la Generalitat de Catalunya. La pregunta és què i com fer política des de la Generalitat, i no com i quant n’és, de catalanista, la Generalitat: aquesta segona pregunta és supèrflua en la mesura que no pot fer-se més catalana del que és perquè (ja) ho és del tot.

El catalanisme pot estar vivint els últims batecs d’un fi de cicle històric com a corrent polític perquè el procés mateix ha assenyalat els seus límits en forçar el ciutadà a sumar-se a la reclamació d’un Estat separat d’Espanya o prioritzar l’estructura actual de funcionament sotmetent-la a una reforma controlada, dirigida, pactada i prudent d’allò que palesament no funciona, o fins i tot d’allò que ha funcionat malament després de quaranta anys d’experiència democràtica. Definir aquest segon espai com a renovadament catalanista impedeix veure que el catalanisme és ja hegemònic i que no és la seva catalanitat el que està en joc sinó les eines de redreçament col·lectiu del nivell de vida i dignitat democràtica d’un país.

 

Eclipsats i menystinguts

L’entrellat social del votant menys catalanista aplega una complicada barreja d’emocions reactives, de conviccions familiars, d’instints d’autoprotecció o fins i tot d’actituds defensives engendrades per la contundència i la radicalitat verbal i pràctica que l’independentisme ha adoptat des dels ressorts estatals de poder de la Generalitat i l’activisme social. La reacció més democràtica a la negra tardor del 2017 va llegir-se en el milió llarg de vots que va obtenir al desembre el partit que encapçalava el sentiment d’autoprotecció defensiva contra l’ofensiva unilateralista.

Però d’aquesta reacció (en resposta a l’acció radical que varen liderar els polítics independentistes el 27 d’octubre) no se’n deriva anticatalanisme ni espanyolisme excloent o militant sinó la ràbia i l’angoixa d’haver estat eclipsats, omesos, menystinguts i fins i tot exclosos del debat públic de la Catalunya oficial, la del poder, la del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, la de les emissores públiques de ràdio i televisió mentre les seves condicions de vida seguien minvant víctimes d’una crisi galopant, ferotge i obviada olímpicament pel seu poder polític, el de la Generalitat, infinitament més entestada en el seu procés que en cap mena de legislació paliativa o correctiva de la devastació de la crisi.

La consolidació del catalanisme social, cultural, institucional, lingüístic i educatiu inclou el votant de Ciudadanos: ni a les seves aspiracions ni a les seves pràctiques socials de cultura, d’oci, de sociabilitat, turístiques o excursionistes no hi figura l’exigència de reduir o aprimar l’espai d’influència del català ni del pes sociocultural del catalanisme. La seva mobilització ha estat activada pel sentiment d’haver estat exclosa d’una bona part de la ciutadania de les prioritats del poder i dels discursos del poder.

No llegeixo l’explosiva i episòdica presència pública de banderes preconstitucionals i de grups neofeixistes com a indicador de cap mena de llavor alarmant o d’imminent sublevació contra la cultura i les tradicions catalanes sinó de la pol·lució que ha de suportar tota societat democràtica. Això inclou «dolents» de diverses menes, com el minoritari catalanisme de tints racistes i etnicistes, tan deplorable als anys 30 com ara, i tan deplorable en si mateix i en les seves reclamacions com els neofranquismes nostàlgics. Cap d’aquests no encaixaria en cap forma de catalanisme democràtic, i aquesta és la millor certesa per assumir la plena consolidació massiva del catalanisme com a factor normatiu, ordinari, de socialització a la Catalunya de dretes o d’esquerres, de pobres i de rics.

 

Difícil recanvi conceptual

El catalanisme ha mort d’èxit a Catalunya i el seu fi de cicle actual dissol la seva dosi històrica d’isme, de pulsió d’avantguarda, de combat o de rebel·lia cultural o sociopolítica. L’acció democràtica de quaranta anys l’ha dut a l’èxit d’una institucionalització inqüestionada i inqüestionable i alhora reformable. Els paràmetres d’una immersió lingüística de la qual ningú no en discuteix la funcionalitat mereixerien, per exemple, un reajustament optimitzador en funció de la idoneïtat sociolingüística de molts indrets de Catalunya: llocs on cal reforçar el castellà donat el massiu monolingüisme del català i, a l’inrevés, llocs on raons històriques i socials han fet majoritari el castellà reclamen el reforçament escolar del català. És la lluita per la igualtat d’oportunitats el que està en joc, no la preservació de la llengua, catalana o castellana.

Després de la mutació independentista al seu si, el catalanisme podria esdevenir residual, perpetuació epigònica sense valor de contraproposta mobilitzadora. El recanvi conceptual és difícil perquè som fills de les nostres herències i captius de la inèrcia, però la discussió política a Catalunya, i ja des d’un catalanisme assolit i irreversible, podria propiciar la restitució al centre de la política del debat sobre les eines per millorar les condicions d’existència dels catalans a través de les modalitats del federalisme, dels riscos de l’Estat de benestar, de la construcció europea de proximitat perfeccionada i més social, de la immigració com a necessitat urgent d’una població envellida, de la investigació científica com a prioritat d’Estat, de l’exigència intel·lectual com a condició cultural i tantes d’altres coses que una cultura democràtica ha de fer seves quan disposa de les poderoses armes d’estat de la Generalitat.

De fet, i paradoxalment, l’únic espai polític on el catalanisme conserva el seu sentit és, precisament, fora de Catalunya, on efectivament massa àmbits polítics i massa sectors socials pateixen flagrants carències educatives i formatives sobre el sentit i la legitimitat del catalanisme. I és potser de cara enfora on justament el catalanisme com a transversalitat política i ideològica hi podria trobar sentit eficient i operatiu. L’etapa reformista que Espanya comença ara hi podria comptar com a aliat d’una pedagogia civil i política que ha estat molt insuficient i precària, a més de letal pels delicats equilibris que demana l’estabilitat mateixa de l’Estat.