Bona part del catalanisme històric, almenys d’aquell que no ha fet via cap a l’independentisme, se sent orfe d’una tradició rica i heterogènia que va captar d’un sol cop, en un sol mot, una demanda global de la societat catalana de l’últim mig segle. Al davant de la política exterminadora primer, després repressiva i finalment agònicament permissiva de la dictadura franquista, el catalanisme encarnava una reivindicació transversal relativament senzilla de formular i més complexa de materialitzar políticament.

D’una banda concitava vastíssimes complicitats, a Catalunya i fora de Catalunya, en lligar cultura, llengua i institucions polítiques i, de l’altra, obria un ventall d’opcions ideològiques que compartien el catalanisme però no la pluralitat de variants politicoideològiques en què s’expressava.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.