Acostumats a una programació sempre previsible, l’oferta musical del Festival de Saintes (Nova Aquitània, França) és un regal a l’oïda amb una programació molt imaginativa interpretada per músics de primera fila en què hi dominen les grans formacions franceses com Le Concert Spirituel, Les Arts Florissants o l’Orchestre du Champs-Élysées, però també grups procedents de Bèlgica que han estat i són capdavanters amb tantes coses com és el cas de Collegium Vocale Gent, Het Collectief, Vox Luminis o Graindelavoix.

La forta presència de músics belgues en aquesta edició es podria explicar perquè aquestes formacions estan de moda, perquè el director del festival, Stephan Maciejewski, havia cantat durant molts anys amb la que dirigeix Philippe Herreweghe, però sens dubte hi són perquè són molt bons i perquè ja són habituals de Saintes havent participat en edicions anteriors.

La qualitat domina un festival que ha ofert tres concerts diaris del 12 al 20 de juliol en un lloc de gran bellesa com és l’Abadia de les Dames convertida en una cité musicale on es viu la música gairebé les 24 hores del dia, des del despertar al matí escoltant per exemple el que assagen els músics de la Jove Orquestra de l’Abadia, fins acabar a les tantes de la nit amb els intèrprets que a la tarda han cantat un Dixit Domimus entonant amb una copa a la mà Bésame mucho a la plaça de l’abadia. 

 

De Monteverdi a Mahler

Estem acostumats a veure i escoltar la mezzosoprano Lucile Richardot cantant Monteverdi amb John Elliot Gardiner, per exemple, però costa imaginar-la en un repertori post-romàntic interpretant Das Lied von der Erde, de Gustav Mahler. I això és el que va cantar, el 14 de juliol amb l’orquestra Het Collectief en una proposta del director del festival. La versió que es va oferir de la que hauria d’haver estat la novena simfonia del compositor era la que Arnold Schönberg havia començat a transcriure el 1920 per a una orquestra reduïda i que el musicòleg Rainer Riehn va acabar el 1983.

Dirigia la orquestra un aparentment fràgil Reinbert de Leeuw, de 81 anys, que es va encaminar cap al podi amb l’esquena corbada i fent algunes tentines, però un cop assegut davant de l’orquestra va treure una fortalesa inaudita per conduir a músics i solistes en una obra plena de dificultat, aconseguint que l’orquestra reduïda sonés gairebé com una orquestra plena. Tant és així que el tenor Yves Saelens, que en aquesta obra ha de cantar com un heldentenor, tenia dificultat a fer-se sentir en els moments de màxima potència orquestral.

No va ser el cas de Richardot en aquesta entrada seva en un nou repertori. Va cantar les cançons que Mahler assigna a la mezzosoprano amb tot al seu lloc, sobretot l’afinació i també la dicció, i amb absència d’una gestualitat que en aquestes cançons de gran tristesa es innecessària. La repetició al final del darrer moviment de la paraula Ewig (Eternament) pronunciada l’última vegada amb un fil de veu casi inaudible va ser de les que posen la pell de gallina. I quan la veu ja s’havia apagat i l’orquestra també i el públic aplaudia enfervorit, l’expressió de la cara de Richardot era la de no acabar-se de creure que ho havia fet.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El quartet francès Nevermind el formen quatre amics del Conservatori de París que fan repertori barroc francès, però que no es tanquen a altres músiques. La seva ànima es una activa Anna Besson que la nit abans del concert que es va fer al migdia del dia 15 havia animat amb la seva flauta i acompanyada d’un acordionista el molt concorregut ball del 14 de juliol, la festa nacional, a la plaça.

El quartet va oferir dues Sonades de François Couperain, però el que més va brillar va ser un concert i un quartet de Jean-Baptiste Quentin i una sonata d’Elizabeth Jacquet de la Guerre. Una peça contemporània va cloure la seva actuació. Era La Harpe de David de Philippe Hersant (1948), una obra que li havia encarregat el mateix quartet. Resultava molt curiós escoltar una peça dels nostres dies amb instruments d’època. L’obra comença amb unes notes molt greus de la viola de gamba a les quals de mica en mica s’hi van afegint els altres instruments que acaben aparellant-se, el violí amb la flauta i la viola de gamba amb el clavicèmbal en una música molt sinuosa.

Les Arts Florissants fan 40 anys i ho estan celebrant amb un programa que dirigeix Paul Agnew format per un Kyrie i un Credo de Vivaldi, el Dixit Dominus de Baldasarre Galuppi i el molt més conegut i més elaborat que va fer Händel sobre el mateix psalm. A Saintes van actuar el dia 15 i dos dies abans ho havien fet al Festival d’Òpera Barroca i Romàntica de Beaune amb resultats diferents degut, segurament, a la diferent grandària de les esglésies on actuaven. A Saintes les veus corrien netes i s’entenien totes les paraules. Les dues peces de Vivaldi procedeixen d’una missa de la qual no es coneix gran cosa. Agnew té la intenció de muntar una missa veneciana amb el Kyrie (que és l’únic que es coneix del compositor), el Credo, el cèlebre Gloria i un Agnus Dei i un Sanctus a investigar.

 

Het Collectif i Lucile Richardot al festival de Saintes. © Sébastien Laval

 

De Bach a Bruckner

Començar el dia musical, el 16 de juliol, amb cinc motets de Bach cantats per Vox Luminis, passar per una missa d’Anton Bruckner amb el Collegium Vocale Gent i acabar-lo amb el quartet La mort i la donzella de Franz Schubert és tot un luxe. La formació vocal que dirigeix Lionel Meunier va encarar els motets per a dos cors a quatre veus sense part instrumental obligatòria amb el seu so vellutat, carregant tota la tristesa consoladora d’unes peces fúnebres. El tan conegut Jesu meine Freunde (l’únic dels cinc escrit per a un sol cor, però amb cinc veus) va sonar nou i diferent, colpidor per la bellesa, però sobretot per la intensitat del cant. El darrer, Singet dem Herrn ein neues Lied, va ser un festival vocal. 

A la tarda Philippe Herreweghe amb el Collegium Vocale Gent va començar un programa amb dos motets, de Mendelssohn i de Brahms, que remetien als seus primers enregistraments i van donar pas a l’Orchestre des Champs-Élysées en una formació només per metalls i fustes per interpretar peces de Anton Bruckner. Primer van ser dos Aequale i un Christus factus est per acabar amb la seva magnífica Missa en mi menor per a cor mixt i vents, una missa en què no hi ha ni solistes ni orgue ni cordes i que barreja sàviament la modernitat del seu moment amb cert regust arcaic que tant agradava al compositor. Profundament cristià, Bruckner feia una declaració de fe en tot el que escrivia. En aquesta missa això es fa molt evident en la part del Credo, concretament al moment en que diu Resurrexit, i aquí Herreweghe, emportat per la potencia musical i religiosa d’aquells compassos la dirigia saltant.

I a la nit, el jove Quartet van Kuijk, que entre altres han seguit estudis amb Günther Pichler a l’Escola Superior de Música Reina Sofia de Madrid, va tancar el dia de manera brillant amb l’obra de Schubert amarada de tristesa, una reinterpretació que el mateix compositor havia fet del seu lied La mort i la donzella.   

El Festival de Saintes bé val una missa, de Bruckner o de qui sigui.