Tres són les crisis, molt greus totes, que s’acumulen a Catalunya. La primera, antiga ja de deu anys, constitucional i institucional, provocada per la destrucció del consens catalanista i les iniciatives rupturistes i unilateralistes dels partits majoritaris independentistes. La segona, extremadament perillosa per la vida i la salut de les persones, literalment de desgovern,  desfermada pel contagi del coronavirus, amb desbordament de la capacitat del sistema sanitari català, l’escandalosa infecció de desenes sí no centenars de residències d’ancians i el fracàs del confinament mal concebut i pitjor executat de la comarca de l’Anoia, amb un balanç tràgic de morts, especialment majors de 70 anys, que no poden deixar indiferent a ningú. Una crisi agreujada per una actitud de deslleialtat institucional en posar bastons a les rodes a la imprescindible coordinació. La tercera, tot just encetada, i encara no sabem si la més greu, la recessió econòmica que ens ha caigut al damunt, més forta que cap de les conegudes per la humanitat des de 1929 i en la qual ens juguem el futur dels catalans per molts anys a venir.

No hi ha lloc doncs a frivolitats ni a sectarismes partidistes o apriorismes ideològics. La primera i més destacada tasca que el país té al davant és encara la de salvar les vides de les persones, qüestió central mentre no es trobin mitjans terapèutics eficaços i, sobre tot, la prevenció mitjançant la vacuna. I la segona, salvar l’economia, reconstruir el sistema productiu i comercial, recuperar el turisme, fent-lo sostenible, i entrar per tant en una nova etapa més equilibrada respecte al medi ambient i més digital en tots els aspectes de la vida política, econòmica, social i cultural.

Cap d’aquestes dues coses es pot fer sense prèviament haver recuperat el diàleg polític i social, és a dir, el mínim consens que pot permetre la victòria sobre la pandèmia i el començament de la reconstrucció. Tothom en el món complex de l’epidemiologia, des de l’OMS fins als científics catalans, ho té molt clar: la divisió política, la descoordinació d’administracions, la confrontació i la polarització ajuden l’extensió del virus. Maten. El mateix valdrà per a la reconstrucció del país: res es podrà fer de bo sense uns nivells mínims d’entesa, d’unitat, de capacitat per posar-se a les sabates del qui té posicions polítiques diferents i de voluntat d’acord i de consens.

Pas previ a qualsevol idea de futur, doncs, és deixar enrere les divisions i les baralles que han esberlat la societat catalana els deu anys darrers. No vol dir això que ningú hagi de renunciar a res, ni que calgui fer abstracció dels objectius legítims de cadascú mentre no es resolguin les urgències de la pandèmia i de la recessió. Cap idea ha de ser marginada o postergada, però és imprescindible eliminar la polarització, la divisió culpabilitzadora, els assenyalaments entre els favorables a unes posicions respecte a les altres i viceversa, i no diguem ja la tan sovintejada afecció a estigmatitzar com a anticatalans unionistes i traïdors als qui no tenen exactament la posició que es considera ortodoxa.

Res es podrà fer mentre segueixen les hostilitats verbals i mediàtiques, animades i fins i tot finançades des dels poders públics, i molt en concret, des del Govern de Quim Torra. La responsabilitat dels mitjans de comunicació finançats amb els impostos de tots, i en concret, TV3 i Catalunya Ràdio, és enorme, entre altres coses perquè no estan complint amb els compromisos adquirits en els seus estatuts i tenen paralitzades i bloquejades les poques institucions que podrien  contribuir al seu control. Aquesta no és una denúncia abstracta, sinó que exigeix més concreció i s’estén al conjunt de l’administració: no és admissible que caps de premsa de consellers, com el d’Interior, es dediquin a atiar els instints més baixos i fomentin la denúncia i la xenofòbia. El mateix es pot dir de periodistes, especialment dels mitjans públics o subvencionats, que utilitzen el llenguatge de l’odi, de l’assenyalament ideològic i de la criminalització dels adversaris. Això sense entrar en el detall de les nombroses estructures mediàtiques, especialment digitals, finançades ocultament des del Govern amb la finalitat exclusiva de fer una guerra digital als adversaris.

No es tracta en cap cas de limitar la llibertat d’expressió, sinó d’exigir el respecte i la contenció per part dels mitjans privats i l’obligació de responsabilitat per part dels públics. Aquesta és una qüestió que exigeix compromisos concrets i precisos per part de tots. Qualsevol apel·lació que facin uns i altres al diàleg mancarà de credibilitat si segueixen donant tribuna a personatges desqualificats per la seva permanent tasca de demolició de la decència i de la civilitat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La treva mediàtica és, doncs, el pas previ al diàleg, i cal recuperar-la immediatament malgrat el coronavirus. Essent urgents les tasques de recuperació de la normalitat política democràtica, només els compromisos de no-bel·ligerància mediàtica les pot facilitar. Cal recuperar la taula de diàleg a la qual s’havia compromès el govern de Pedro Sánchez, clar que sí, però no per marginar a Ciutadans tal com ha plantejat un Oriol Junqueras, engelosit pel vot favorable de la formació taronja a l’Estat d’Alarma, sinó precisament pel contrari: perquè el diàleg i els acords per superar la crisi institucional i la crisi econòmica han de comptar amb totes les formacions amb vocació democràtica. Tothom, sí, inclosos Ciutadans i Partit Popular.

La taula de diàleg es pot recuperar perfectament en temps de coronavirus. No ens ha de fer por el món  digital, al contrari. N’hem de treure tot el partit que puguem. També cal fer eleccions i com més aviat millor. L’experiència de Galícia i del País Basc poden ajudar, i també l’èxit de Corea del Sud, que ha fet eleccions generals amb la pandèmia ben viva. No es pot esperar que tot acabi, la pandèmia i la crisi econòmica, per posar-nos a la feina: fonamentalment, perquè tot tardarà molt a acabar i potser quan ens hi voldrem posar ja no hi serem a temps.

Cal començar ara, amb sentit d’urgència i amb responsabilitat: cal una treva mediàtica explícita, cal retornar a les taules de diàleg, amb inclusió de tothom, calen les eleccions catalanes que normalitzin la vida parlamentària i permetin la instal·lació d’un govern amb legitimitat i autoritat per dialogar i acordar, i calen, finalment, els pactes de reconstrucció que abastin des del nivell local fins a l’àmbit espanyol.