Val a dir, d’entrada, una obvietat: Pedro Sánchez va sobrevalorar les seves forces (només 84 diputats de 350) i va infravalorar l’abast del canvi de paradigma de les forces nacionalistes catalanes (ERC y PDeCAT) que l’1 de juny passat van votar la moció de censura contra Mariano Rajoy. A hores d’ara, amb la mirada posada en la cita electoral del 28 d’abril, els electors s’encarregaran de dir si els 10 mesos de mandant del president Sánchez hauran estat l’avantsala d’una acció de govern més llarga o hauran representat l’oportunitat perduda del president de Govern més efímer de la nova democràcia espanyola.

Mentrestant, tot esperant el veredicte de les urnes, les forces independentistes catalanes han perdut la clau de la governabilitat en votar al costat del PP i de Cs les esmenes a la totalitat als Pressupostos de l’Estat, a manera d’una moció de censura fàctica en sentit invers a la de l’any passat. De retruc, el conjunt de ciutadans de Catalunya han perdut també el duro: han vist com es llançaven a la paperera de la història uns comptes que situaven Catalunya com la comunitat més beneficiada en matèria d’inversions: 2.251 milions d’euros, 900 milions més que el pressupostat del 2018. Amb aquestes xifres, Catalunya es feia amb el 18,2% de la inversió territorialitzada i s’aproximava així a les previsions de l’Estatut.

Tanmateix, aquestes xifres objectives sobre la taula, en el terreny pressupostari, i notables dosis d’Ibuprofeno per desinflamar la qüestió catalana, en el pla polític, no han evitat que ERC y PDeCAT optessin per fer caure amb els seus vots el Govern de Pedro Sánchez. Hi ha una explicació conjuntural, en clau emocional, que no es pot menystenir: l’inici –el dia abans de la votació de les esmenes als Pressupostos– del procés del procés al Tribunal Suprem contra dotze dirigents independentistes. Hi ha però una raó més de fons: el canvi de paradigma al si de les forces nacionalistes que, com dèiem, el president Sánchez havia infravalorat.

Cal recordar que el sí a la moció de censura contra Mariano Rajoy havia comptat amb l’aval inicial de la direcció d’Esquerra, però havia dividit el PDeCAT: el sector de l’interior, encapçalat aleshores per Marta Pascal i representat al Congrés dels Diputats per Carles Campuzano, va acabar inclinant la balança, però ho va fer contra el parer del sector legitimista, representat a l’exterior pel president Carles Puigdemont, partidari de la política del com pitjor, millor. Un mes i mig després, a l’assemblea del PDeCAT celebrada al Palau de Congressos de Catalunya, Marta Pascal va acabar tirant la tovallola: “És evident que no pot ser que la coordinadora no tingui la confiança del president; jo no la tinc”.

La fractura es va produir el 21 de juliol passat. Era dissabte. El dimecres abans, en una reunió amb un grup d’alcaldes del PDeCAT a Berlín, Puigdemont els va comminar a avalar La Crida –el moviment neoconvergent que promou– i els va amenaçar de presentar candidats alternatius a les alcaldies dels seus municipis si seguien donant suport a l’estratègia de Marta Pascal. Més enllà de les formes, que denoten un capteniment autoritari, la pressió política de Puigdemont posava en evidència dues estratègies divergents: la del sector de l’expresident, que aposta per mantenir la via unilateral i la confrontació oberta amb l’Estat, i la del sector més pragmàtic, que sense renunciar a la independència, defensa una via gradual per a eixamplar la base social del sobiranisme a través de l’acció de govern.

Val a dir, mutatis mutandis, que aquests paràmetres són també els que separen les posicions del PDeCAT –ara en fase de ser cooptat per La Crida Nacional per la República que promou Puigdemont– de l’estratègia que defensa Oriol Junqueras a ERC. Els republicans van decidir aparcar la via unilateral i donar suport a la moció de censura des d’un primer moment, però ara no han pogut mantenir la seva aposta fins al final pel temor a una reacció contrària de les bases del partit i a la competència electoral del PDeCAT. En el seu cas, la coincidència entre l’inici del judici del procés, amb l’exvicepresident Junqueras al capdavant del banc dels acusats, i la votació de les esmenes a la totalitat dels Pressupostos ha estat un factor determinant. La temença a ser titllats de traïdors –les 155 monedes de plata d’aquell tuit de Gabriel Rufián que va fer història– els aboca de nou a un carreró sense sortida. Uns i altres, això no obstant, ja havien subscrit abans el nou paradigma: el pas del catalanisme al sobiranisme.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El joc de la catalanitat, segons explica Jaume Vicens Vives, era inseparable d’un “intervencionisme hispànic”. El catalanisme majoritari havia avançat històricament amb dos peus: la defensa de l’autogovern de Catalunya i la d’una altra idea d’Espanya, però el sobiranisme ha abdicat d’aquesta segona funció. Per seguir amb les paraules de Vicens Vives, hem viscut un d’aquells moments rituals que, de tant en tant, fa que es desvetlli entre nosaltres “un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçarles i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”. Tanmateix, els anomenats nous Fets d’Octubre –els fets de setembre i octubre del 2017– no només representen l’aposta fallida per la via unilateral –les lleis del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica, la posterior consulta de l’1O i la declaració d’independència final–, sinó que representen també una lògica en sentit contrari a la del 6 d’Octubre de 1934.

Puigdemont va amenaçar un grup d’alcaldes del PDeCAT de presentar candidats alternatius si seguien donant suport a Marta Pascal.

Fem una mica d’història. Lluís Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” com a reacció a l’anomenat bienni negre (19331936) i a l’entrada de la CEDA al Govern espanyol, i va invitar “a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República” perquè “la Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país” (la vaga general a Espanya i la fallida Revolució d’Astúries). Per això, la proclamació del president Companys començava dient: “Catalans! Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el Poder”.

Els fets del 6 d’Octubre de 1934, des d’aquesta òptica, obeïen a una lògica política marcadament espanyola i, de Catalunya endins, el president Companys responia també a les veus que deien que era poc catalanista. El periodista Lluís Aymamí i Baudina, en el seu llibrecrònica El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist, ho explica així: “Lluís Companys travessa el Saló de Sant Jordi enmig de les abraçades i felicitacions de tothom, que ell accepta sense el més petit gest. Pel camí, a pocs metres del balcó, topa amb un diputat de barba blanca. Aquest el felicita. I Companys, amb el rostre serè, enèrgic i suau, diu simplement: Ja està fet! Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no sóc catalanista!”.

Acabem aquest apunt històric: el president Companys va ser empresonat –també el seu Govern–, primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, on fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat a trenta anys de presó. En va sortir arran de la victòria electoral del Front Popular a les eleccions generals de febrer de 1936. Tornem al present: Pablo Casado, en les seves primeres declaracions després de l’anunci de l’avançament electoral, va plantejar així el repte del 28 d’abril: “O Front Popular o Partit Popular”, és a dir, una batalla entre dos fronts: els de la foto de família de la plaça de Colón –PP, Cs i Vox– davant del PSOE, Podem, “independentistes i batasunos”. Dit ras i curt: s’elegirà entre “l’amic de Torra o el que ja té preparat l’article 155”, sense límit de temps, nomenant consellers des del Govern central i ampliant-ne l’aplicació a totes les competències. La història, como deia Marx, no es repeteix: es caricaturitza.

Perquè és cert, com apuntàvem, que Pedro Sánchez va sobrevalorar les seves forces i va infravalorar l’abast del canvi de paradigma polític de les forces independentistes catalanes. Però també ho és que ERC i PDeCAT no han avaluat prou l’abast de la seva decisió. En fer caure el president Sánchez no només han malmès la via del diàleg i s’han quedat sense la clau i el duro, sinó que potser s’han disparat un tret al peu. El president Sánchez, segons expliquen els seus interlocutors, estava disposat a gestionar el postjudici per afavorir la distensió. Es tractava d’una estratègia “d’alt risc polític”, però era també una oportunitat per a recuperar la raó política i sortir de la roda de hàmster del procés i de l’antiprocés.

Ara, a la campanya electoral, s’atiarà de nou la subhasta entre els nacionalismes català i espanyol, amb tots els ciutadans, d’un costat i de l’altre, com ha ostatges emocionals d’aquesta aposta nacionalista. Un altre cop, l’eix identitari pesarà més que no pas l’ideològic o programàtic. El joc anirà de patriotes espanyols –i també catalans. Recordo sovint, quan s’acaba de celebrar el centenari de l’Armistici de la Gran Guerra, aquell diàleg de Camins de glòria entre el coronel Dax (Kirk Douglas) i un general francès que el commina a sacrificar els seus homes: -“Tot França depèn de vostè”. -“No sóc un toro, general; no em posi davant la bandera de França perquè envesteixi”. -“Potser està equivocada la idea de patriotisme, però on hi ha un patriota hi ha un home honrat”. -“No tots opinen el mateix. El doctor Johnson (Samuel Johnson) deia una cosa molt diferent sobre el patriotisme. Va dir que era l’últim refugi dels canalles”. Seria un judici d’intencions dir ara això d’alguns dels nostres polítics, però no constatar que, d’un costat i de l’altre, s’utilitza la bandera d’Espanya i l’estelada per a envestir l’adversari i dopar el partidari.

En aquest context, Catalunya i el conjunt d’Espanya s’endinsen en una lògica populista –un guerracivilisme 2.0– que contaminarà la campanya de les municipals i europees del 26 de maig. Es tracta de tot el contrari dels deures que tenim pendents: una reforma de la Constitució, en clau federal, que pogués significar un nou començament –també per a Catalunya–; uns pactes de la Moncloa del segle XXI per decidir quin model social volem i de quina fiscalitat ens dotem per a finançarlo, i una major integració europea per a aconseguir que la UE no sigui només una potència econòmica sinó també un actor estratègic en el món global.

El professor Andreu MasColell, en un article clarivident al diari ARA (5/I/2019), apostava des del sobiranisme per votar a favor dels Pressupostos de l’Estat en el marc de la que denominava una “estratègia suau”: “En l’any dels judicis això no serà senzill, però és plenament compatible amb expressarse amb els trets propis de les mobilitzacions catalanes: massivament, pacíficament i tranquil·lament (…) He d’admetre una cosa. Segurament l’estratègia suau no és l’òptima per a qui cregui que la independència és possible amb el 50% de suport a Catalunya, amb una part significativa de l’altre 50% mobilitzada en contra i amb l’Estat espanyol en contra. Però aquest és un escenari de probabilitat zero”.

Mal m’està el dirho, però primer vaig pensar que el professor MasColell tenia raó; ara en començo a dubtar. L’exconseller d’Economia és tot un expert en la teoria de jocs –la millor manera de prendre decisions és tenint en compte el futur– i, des d’aquesta perspectiva, penso que no estem parlant d’un escenari de probabilitat zero: si el frontisme polític i la lògica guerracivilista 2.0 s’instal·len a Espanya i els populismes fan descarrilar el projecte europeu, aleshores sí, la independència de Catalunya serà possible. El problema és el preu que en pagaríem tots plegats en termes de progrés econòmic, de benestar social, de convivència i de civilitat. El resultat de les eleccions del 28 d’abril ens donarà les dades per a avaluarho.