La persona del rei és inviolable, segons diu la Constitució espanyola. I és ben lògic que sigui així quan exerceix les seves funcions com a tal, és a dir, en els seus actes reglats com a rei, que cal que siguin referendats, no ho oblidem, pel govern democràticament sortit del parlament. La possibilitat d’estendre aquesta inviolabilitat a qualsevol acte de responsabilitat personal i privada del monarca no hauria de contemplar-se en una democràcia parlamentària que es regeix pels principis de l’Estat de dret democràtic: ningú, tampoc el cap de l’Estat, es pot situar per damunt de les lleis. Si el rei roba, maltracta o assassina, l’Estat de dret democràtic ha de trobar la manera de que es faci justícia, com ho fa amb qualsevol altre ciutadà.

No hi ha una interpretació unívoca de la Constitució. Si les que ha fet el Tribunal Constitucional en relació a la inviolabilitat servissin per convertir el monarca en una prolongació de la figura feudal del senyor de vides i hisendes, aleshores caldria fins i tot reformar la Constitució per tal de limitar la inviolabilitat. L’únic sentit que té la monarquia en una democràcia parlamentària és la seva utilitat com a instrument d’estabilitat, d’unitat i sobretot d’exemplaritat. Tot el que serveixi a aquest fi, perfectament compatible i fins i tot necessari per al manteniment de l’esperit democràtic, és a dir republicà, mereix el suport dels ciutadans i de l’opinió democràtica.

Caldria fins i tot plantejar-se la seqüència, primer, d’una inhabilitació constitucional del titular de la corona que cometés un delicte a tall de persona privada i no en les seves funcions reglades, que són responsabilitat del govern, per tal de poder, després, sotmetre-la a l’acció de la justícia, tal com ja succeeix en alguns països. En el cas dels Estats Units, per exemple, s’entén que el president no pot ser jutjat pels tribunals, sinó que cal primer destituir-lo en un judici parlamentari, per part del Congrés com a instructor i del Senat com a jurat, per tal de ser lliurat posteriorment, un cop fora de la Casa Blanca, a la justícia ordinària. En el cas espanyol, la comissió d’un delicte per part del rei podria ser interpretada, segons l’article 59.2 de la Constitució, com a causa d’inhabilitació de la seva autoritat per part de les Corts Generals que donaria lloc posteriorment al seu enjudiciament per part dels tribunals.

La democràcia constitucional espanyola necessita comptar amb una institució monàrquica eficient i moderna, aliena i distanciada de les pràctiques feudals i de les corrupteles o fins i tot corrupcions polítiques que han caracteritzat les monarquies tradicionals i autoritàries. Res no hauria d’impedir que s’investiguéssin parlamentàriament –evitant gesticulacions oportunistes– els contractes per a la construcció de l’Ave del Desert a l’Aràbia Saudita, si no hi ha ja una investigació judicial en marxa. Res no hauria d’impedir tampoc que la justícia investigués a Espanya al ciutadà Joan Carles de Borbó. I si la jurisprudència constitucional no ho permetés, caldria reformar la Constitució per tal que ho permeti.

Tot l’esforç dels partits de govern, els que en formen l’actual, i els que tenen la pretensió de formar-lo en el futur, hauria de dirigir-se a reforçar la institució de la monarquia parlamentària i democràtica i a blindar-la davant futurs comportaments irregulars i il·legals per part dels seus titulars. Aquest reforçament ha d’afectar fonamentalment la figura del rei, la de l’hereu de la corona i la seva família en el sentit més reduït, no la de la família extensa com s’ha entès normalment en les monarquies europees. L’obscurantisme i la tolerància amb la corrupció són el pitjor servei que es pot fer a l’Estat de dret, a l’estabilitat política i també a la monarquia constitucional espanyola.