Fa dos anys Barrie Kosky, el director de la Komische Oper de Berlín, va sorprendre al públic del Festival de Bayreuth amb una posada en escena irreverent a primera vista de Die Meistersinger von Nürnberg (Els mestres cantaires de Nuremberg), de Richard Wagner, que aquest any ha tornat a pujar a l’escenari. Per Kosky, un jueu australià, no havia resultat fàcil apropar-se a un òpera utilitzada per Hitler per celebrar la fundació del III Reich el març del 1933, una òpera que proclama la superioritat de l’art alemany i que humilia en el personatge de Sixtus Beckmesser el que Wagner més odiava que eren els jueus. Com a bon home de teatre que és, Kosky té molts recursos i els va usar a fons.

Va començar amb l’humor. El primer acte és un devessall de comicitat de la millor mena amb la reproducció exacte del gran saló de la casa de Wagner, Wahnfried, i dels personatges amb els que es relacionava a l’època de la composició d’aquesta òpera. Naturalment l’esposa Cosima, però també el sogre Franz Liszt i Hermann Levi, el director jueu que va estrenar Parsifal, són els grans comparses d’un Wagner egocèntric, hiperactiu i manaire que els converteix en els personatges de la òpera.

Però l’humor s’acaba amb les darreres notes del primer acte, quan el saló domèstic deixa pas a una sala buida, la dels judicis de Nuremberg contra el nazisme. D’aquell moment fins el final la serietat i la reflexió profunda s’apoderen del muntatge.

S’ha escrit molt sobre l’omnipresència del compositor en aquesta posada en escena i de fet acaba sent el protagonista principal. Però hi ha un altre protagonista i és la ciutat de Nuremberg amb tres moments claus de la seva historia, la ciutat renaixentista del pintor i gravador Dürer, la que va ser escenari de les multitudinàries desfilades i congressos del nazisme i la dels judicis contra la jerarquia d’aquell règim infaust promoguts pels aliats vencedors de la guerra.

Per a Wagner –i per a Hitler–  la ciutat bàvara amb la seva tradició del gremi de mestres cantaires i amb la figura del sabater-poeta Hans Sachs era un símbol de patriotisme. Representava el més profund de l’art alemany i era el instrument per propagar el nacionalisme pangermànic. Aquest Nuremberg renaixentista el representa Koski amb els mestres i el cor vestint-los com les figures dels quadres de Dürer amb sedes i velluts, i pentinant-los amb les cabelleres llargues i arrissades, només que aquí semblen a punt de fer un gag dels Monty Python.

El Nuremberg del nazisme apareix al final del segon acte després de la batussa que hi ha hagut en la que Beckmesser rep de valent. Si l’aparició d’uns capgrossos amb els trets ofensius de la caricatura que l’antisemitisme feia dels jueus és inquietant, més ho és encara un enorme cap inflable que baixa del sostre amb la mateixa expressió. És una aparició que gela.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La ciutat on es van jutjar els crims del nazisme insinuada al final del primer acte i durant tot el segon, apareix plenament amb la reproducció al tercer acte i amb tota mena de detalls de la sala on es va condemnar el nazisme. Aquí és el mateix Wagner qui és jutjat. En un clic intel·ligent el discurs sobre la preeminència de l’art alemany es converteix en el seu al·legat de defensa que no és altre que la seva música.

 

Escena del primer acte de ‘Die Meistersinger von Nürnberg’ al Festival de Bayreuth. Enrico Nawrath.

 

La ciutat absent

Aquesta presència dels diversos moments històrics de la ciutat contrasta amb la primera posada en escena de Meistersinger a Bayreuth després de la guerra, el 1956, un cop feta la desnazificació del festival i dels seus dirigents. L’abstracció era llavors la norma. Del nou Bayreuth van desaparèixer tota mena de símbols que poguessin recordar la barbaritat hitleriana. I així, en la direcció escènica que va fer Wieland Wagner de l’òpera del seu avi, la ciutat era tan absent que es va dir que allò era Die Meistersinger ohne Nürnberg, és a dir, Els mestres cantaires sense Nuremberg.

La reposició que fa aquest any el Festival de Bayreuth té el mateix repartiment que el que l’ha interpretat els dos anys passats –excepte el paper d’Eva–, el que vol dir que la tenen molt rodada i es nota sobretot pel que fa al moviment escènic. Les prestacions vocals són totes altíssimes, començant per un Michael Volle que en aquests moments deu ser el millor Hans Sachs que hi ha.  Escoltant Klaus Florian Vogt ningú hagués dit que cantava l’endemà mateix d’haver interpretat Lohengrin. Cap mostra de cansament, sempre afinat i convincent.

Günther Groissböck com Veit Pogner, i Johannes Martin Kränzle com Beckmesser fan cadascun una gran creació del seu paper. Camilla Nyllund és una eficaç Eva, el mateix que Wiebke Lehmkuhl (Magdalene) i Daniel Behle (David). Philippe Jordan dirigeix la magnífica orquestra del festival i ho fa amb total sintonia amb el que passa dalt de l’escenari. El cor que dirigeix Eberhard Friedrich és l’altre gran valor del festival i en aquesta òpera, sobre tot al tercer acte, va tenir una intervenció de les que posen la pell de gallina.

Posat entre el Tannhäuser de Tobias Kratzer i Die Meistersinger von Nürnberg de Koski, el Lohengrin que firmava Yuval Sharon l’any passat i tornat a presentar en aquesta edició, revelava la seva pobresa i tonteria. Sort d’una direcció realment extraordinària de Christian Thielemann que va aconseguir que el públic ignorés la posada en escena.

 

‘Die Meistersinger von Nürnberg’, vista el 27 de juliol.

‘Lohengrin’, vista el 26 de juliol.