Des que l’òpera va deixar de ser cosa privada de les corts italianes fa 400 anys i els venecians la van convertir en un entreteniment obert a tothom aquest art essencialment europeu que molts segueixen considerant elitista permet, entre moltes altres coses, explicar i explicar-nos el món en què vivim i conèixer com s’ha anat estructurant la societat. L’exposició Òpera, passió, poder i política (CaixaForum, fins el 12 de gener) no només ajuda en aquesta comprensió. També ens posa davant de les nostres limitacions musicals que a Catalunya i Espanya són massa grans.

La mostra fa un recorregut per la història d’aquest gènere i està estructurada casant una òpera amb una ciutat. L’incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, és per força cosa de Venècia; com Rinaldo de Georg Friedrich Händel, ho és de Londres; o Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart, ho és de Viena; o Nabucco de Giuseppe Verdi, es part de Milà. Potser Tannhäuser, de Richard Wagner, no sigui l’òpera que expliqui millor París (els francesos segur que hi tenen alguna cosa a dir), però sí que Salome de Richard Strauss és pròpia de Dresden, com Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx, ho és de Sant Petersburg, llavors anomenat Leningrad.

L’òpera es va estrenar el 5 de gener del 1896 al Gran Teatre del Liceu, superat ja el trauma de la bomba de tres anys abans.

I Barcelona? ¿Amb tota la seva gran afició per la lírica, amb un dels teatres més grans d’Europa, té una òpera que l’expliqui i la defineixi? L’exposició ens diu que sí, que és Pepita Jiménez de Isaac Albéniz, però la seva difusió, el seu coneixement, no és ni comparable amb cap de les abans esmentades. És ben cert que aquesta obra escrita des de la modernitat musical més avançada es va estrenar quan la ciutat vivia un dels moments de més eufòria. Va ser el 5 de gener del 1896 al Gran Teatre del Liceu superat ja el trauma de la bomba de tres anys abans.

 

Oberts a Europa

La febre d’or, de Narcís Oller, ja havia retratat la societat burgesa que s’havia llançat de manera desfermada a l’especulació i als negocis, però que també s’havia obert a la cultura que arribava d’Europa. Era una Barcelona que va tocar el cel de la modernitat i de la creació amb l’Exposició Universal del 1888. Era la ciutat que adoptaria el Modernisme com a proposta estètica i cultural, proposta que més de cent anys després encara dóna sucosos rèdits a la indústria turística i que segueix sent la marca de Barcelona.

Albéniz (Camprodon, 1860-Cambo-les-Bains, 1909), home d’idees progressistes que li venien d’un pare francmaçó i liberal, va ser un modern que va copsar els consells de Felip Pedrell, mai prou valorat, que, d’acord amb les tendències musicals europees defensava la creació d’una òpera nacional. Ja de molt jovenet Espanya se li va fer petita a Albéniz i va viatjar com a estudiant i pianista a Brussel·les, Londres i París.

Estava en estret contacte amb músics com Ernest Chausson, Vincent D’Indy, Eugène Ysaÿe, Gabriel Fauré, Paul Dukas, Erik Satie o el mateix Claude Debussy havent assistit a les estrenes del seus Prélude à l’aprés-midi d’un faune i Pélleas et Mélisande a Paris. És a dir, amb els artistes que estaven immersos en la creació de noves formes musicals en aquells anys de tombant de segle i que s’influenciaven els uns als altres. No és d’estranyar doncs que Debussy compongués Iberia, una de les seves Image pour orchestra, coincidint amb la cèlebre suite d’Albéniz del mateix títol.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Interessat per la composició lírica, l’ajut econòmic que no li va faltar mai fins al final dels seus dies per part de l’aristòcrata, banquer i poeta britànic Francis Burdett Money-Coutts, li va permetre escriure quatre òperes amb el llibret, però, del benefactor. Després d’Henry Clifford, una historia ambientada a l’Anglaterra del segle XVI, el compositor va triar la novel·la Pepita Jiménez de Juan Valera per fer-ne una òpera.

La protagonista és una jove vídua i rica desitjada per un comte i un terratinent, Don Pedro, però ella estima el fill d’aquest últim, Don Luis, que és un seminarista a punt de celebrar la seva ordenació sacerdotal, el qual es debat entre l’amor i l’altar. La trama, amb un seguit d’incidents, porta la vídua a prendre la iniciativa de declarar-se al noi i que aquest li correspongui.

Vist avui aquest argument resulta molt antiquat, però Valera era un home avançat del seu temps. Formalment, l’estructura de la seva obra era molt nova i el contingut planteja l’oposició entre el món antic i el que està naixent, introdueix algun element de crítica social i, tot i estar ambientada en un poble d’Andalusia, defuig dels tòpics tan freqüents llavors com ara.

 

Exposició Òpera, passió, poder i política al CaixaForum de Madrid. © Jose Luis Pindado

 

Volada internacional

També Albéniz va defugir-los per fer una partitura de volada internacional on s’hi nota la influència wagneriana amb l’ús que fa dels leitmotivs i també, i molt notòriament, la del verisme italià i no només per incorporar-hi un intermezzo orquestral al començament del segon acte, una forma tan pròpia d’aquell corrent (el mateix any de l’estrena de Pepita Jiménez arribava al teatre de la Rambla la primera òpera de Puccini que va ser Manon Lescaut). El ganxo de la novel·la va quedar una mica esmorteït per l’autor del llibret que en va fer desaparèixer els moments de crítica social i clerical. I també es va traduir a l’italià, la llengua en què tot es cantava al Liceu, fins i tot les obres de Wagner.

Ja de molt jovenet Espanya se li va fer petita a Albéniz i va viatjar com estudiant i pianista a Brussel·les, Londres i París.

Pepita Jiménez va estar set dies a la cartellera del teatre. La seva estrena no va ser un èxit clamorós i Albéniz va voler revisar la partitura per a l’estrena que s’havia de fer l’any següent a Praga. Una altra revisió de l’autor per a l’estrena al teatre de La Monnaie de Brussel·les va quedar com la definitiva. Molts anys després Josep Soler en va fer una adaptació per a una versió de cambra. Potser no va ser la gran òpera modernista i nacional però va obrir el camí a La vida breve de Manuel de Falla i a Goyescas, d’Enric Granados com diuen Leticia Martín Ruiz i Jorge de Persia al catàleg de l’exposició.

El director Josep Pons, bon coneixedor d’Albéniz qui, entre moltes altres coses, va estrenar la versió de cambra de Pepita Jiménez feta per Soler amb la desapareguda Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i la va enregistrar, diu que el desconeixement de la producció del compositor i la manca de presència continuada als escenaris és «una autèntica injustícia». Bo i reconeixent que potser avui els llibrets de les seves òperes no contribueixen a la seva difusió, el director està convençut que la qualitat musical d’Albéniz mereix una presència regular als escenaris.

Bé, llibrets com els d’Il Trovatore o Les Pêcheurs de perles tampoc no s’aguanten per enlloc i segueixen triomfant als escenaris. O sigui que el problema és un altre. L’exposició, que ve del museu Victoria & Albert de Londres i ha passat ja per Madrid, es fa amb la col·laboració del Liceu, el mateix teatre que ha programat Pepita Jiménez 10 vegades en 123 anys i cap del 1947 ençà. Està tot dit. I sí, l’òpera ens parla del passat, però també ens explica les misèries del present.