Des que l’òpera va deixar de ser cosa privada de les corts italianes fa 400 anys i els venecians la van convertir en un entreteniment obert a tothom aquest art essencialment europeu que molts segueixen considerant elitista permet, entre moltes altres coses, explicar i explicar-nos el món en què vivim i conèixer com s’ha anat estructurant la societat. L’exposició Òpera, passió, poder i política (CaixaForum, fins el 12 de gener) no només ajuda en aquesta comprensió. També ens posa davant de les nostres limitacions musicals que a Catalunya i Espanya són massa grans.

La mostra fa un recorregut per la història d’aquest gènere i està estructurada casant una òpera amb una ciutat. L’incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, és per força cosa de Venècia; com Rinaldo de Georg Friedrich Händel, ho és de Londres; o Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart, ho és de Viena; o Nabucco de Giuseppe Verdi, es part de Milà. Potser Tannhäuser, de Richard Wagner, no sigui l’òpera que expliqui millor París (els francesos segur que hi tenen alguna cosa a dir), però sí que Salome de Richard Strauss és pròpia de Dresden, com Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx, ho és de Sant Petersburg, llavors anomenat Leningrad.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.