Des que l’òpera va deixar de ser cosa privada de les corts italianes fa 400 anys i els venecians la van convertir en un entreteniment obert a tothom aquest art essencialment europeu que molts segueixen considerant elitista permet, entre moltes altres coses, explicar i explicar-nos el món en què vivim i conèixer com s’ha anat estructurant la societat. L’exposició Òpera, passió, poder i política (CaixaForum, fins el 12 de gener) no només ajuda en aquesta comprensió. També ens posa davant de les nostres limitacions musicals que a Catalunya i Espanya són massa grans.

La mostra fa un recorregut per la història d’aquest gènere i està estructurada casant una òpera amb una ciutat. L’incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, és per força cosa de Venècia; com Rinaldo de Georg Friedrich Händel, ho és de Londres; o Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart, ho és de Viena; o Nabucco de Giuseppe Verdi, es part de Milà. Potser Tannhäuser, de Richard Wagner, no sigui l’òpera que expliqui millor París (els francesos segur que hi tenen alguna cosa a dir), però sí que Salome de Richard Strauss és pròpia de Dresden, com Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx, ho és de Sant Petersburg, llavors anomenat Leningrad.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure