Des de finals dels anys 90 fins al 2017, una epidèmia de sobredosis d’opioides ha posat fi a la vida de més de quatre-cents mil nord-americans, molts d’ells addictes a OxyContin, un medicament similar a la morfina, de prescripció legal, comercialitzat per la farmacèutica Purdue Pharma. Més víctimes americanes que a les guerres de Corea i el Vietnam juntes. A l’octubre del 2017 l’administració Trump va declarar l’emergència sanitària i avançava plans per a enfrontar-s’hi durant el bienni 2018-19 amb un pressupost de sis mil milions de dòlars (!).

La història sobre com l’OxyContin ha produït milions d’addictes i milers de morts aparagué als mitjans gràcies al meticulós treball de recerca periodística de Patrick Radden Keefe, del New Yorker, publicat a l’octubre del 2017. Keefe va construir el seu informe al voltant de la família Sackler, propietària de Pharma Purdue, una de les famílies més riques dels Estats Units, força coneguda per les seves donacions filantròpiques. Es calcula que OxyContin els hauria proporcionat ingressos per sobre dels trenta-cinc mil milions de dòlars. En aquest article tractarem més aviat els aspectes mèdics i jurídics d’aquesta peculiar tragèdia sanitària que no ens parla només d’una malifeta corporativa sinó del complex entorn social que l’ha fet possible.

OxyContin és el nom comercial de l’oxicodona, un analgèsic potent rebut amb entusiasme per la seva eficàcia contra el dolor crònic moderat de tota mena, que en poc temps es va convertir en un supervendes. El seu llançament al mercat va ser estratègicament orientat cap als prescriptors habituals d’analgèsics, identificats mitjançant tècniques de big data, centrant-se preferentment en aquells professionals que acumulaven un major nombre de receptes per a malalties benignes associades a dolor crònic.

Propietària de Pharma Purdue, la família Sackler és una de les més riques dels Estats Units, coneguda per la seva filantropia.

Com escriu Keefe, es va dissenyar un màrqueting circular: la companyia va convèncer metges i psiquiatres de la seguretat del medicament amb bibliografia escrita per professionals remunerats per la mateixa farmacèutica. La campanya va incloure també entrevistes amb líders d’opinió, conferències pagades i el contracte de prop de 700 representants comercials als quals es van destinar quaranta milions de dòlars en concepte d’incentius de vendes.

Els efectes adversos i la iatrogènia d’ampli espectre de la medicina contemporània es generen en un entorn sociocultural complex. No són fruit, únicament, d’ambicions corporatives, sinó que els cal un terreny fèrtil adobat per la hipocondria social, la incapacitat de conviure amb el dolor, la necessitat de les farmacèutiques de respondre davant els seus accionistes i la cobdícia dels metges retribuïts generosament per prestar un dubtós i interessat suport científic.

 

Doctor ‘House’

En el cas que ens ocupa, també hi va contribuir el boom televisiu de la sèrie House, estrenada el 2004, protagonitzada per un internista histriònic enganxat a la hidrocodona (Vicodin), cosina germana de l’oxicodona, per un dolor crònic en una cama. Algú a França es va dedicar a comptar les vegades que el doctor House ingeria pastilles de Vicodin en cadascun dels episodis del primer lliurament: trenta-quatre pastilles en vint-i-dos episodis, és a dir, una mitjana d’1,54 pastilles per episodi.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En una entrevista concedida el 2005, l’actor Hugh Laurie va confessar haver pres hidrocodona per ficar-se a la pell del seu personatge: «No ho recomanaria, hem de ser cauts. Fins i tot si no tens dolor, Vicodin et proporciona una sensació agradable de benestar». Per acabar-ho d’adobar, a partir de l’any 2000 la Joint Commission nordamericana –l’agència que certifica worldwide la qualitat hospitalària– començà a requerir que les institucions sanitàries es dotessin de comitès d’experts en dolor per mostrar que es preocupaven pel maneig eficient d’aquesta «complicació» hospitalària.

Un del efectes colaterals d’aquests comitès, tan celebrats i cuidats per la indústria, i que ara estan implantats arreu, ha estat l’increment i la liberalització de la prescripció d’analgèsics, opioides inclosos.

El 2002, una jove de New Jersey, filla d’una infermera, va morir per una sobredosi d’OxyContin que se li havia receptat per un dolor d’esquena. El cas va arribar als mitjans, però Purdue Pharma no va emetre cap comunicat de precaució i va delegar en els consumidors d’oxicodona la responsabilitat de dosificar-la adequadament. Tampoc les autoritats sanitàries no van intervenir d’ofici. El succés va posar de manifest que, per aquelles dates, l’oxicodona s’havia convertit ja en droga recreativa.

 

Demandes col·lectives

De fet, aquest mateix any les prescripcions d’oxicodona per dolor no relacionat amb càncer, van ser de més de sis milions quan cinc anys abans eren 670.000. Entre 2000 i 2014, les defuncions per opiacis als EUA van pujar un 137%. El 2003, l’advocat Paul Hanly va representar cinc mil clients que es van declarar addictes a OxyContin en una querella contra Purdue Pharma, que es va saldar amb una indemnització de setanta-cinc milions de dòlars. Un altre judici, en aquest cas d’abast federal celebrat a Virgínia, va sentenciar la companyia a pagar una multa de més de sis-cents milions de dòlars. I les topades amb la justícia s’han anat succeint.

El març d’enguany, segons va publicar la cadena CBS, Purdue Pharma va arribar a un acord prejudicial amb l’estat d’Oklahoma pel qual pagarà 270 milions de dòlars en compensació pels milers de morts ocorregudes en aquest Estat, dels quals 200 milions seran destinats a la construcció d’un centre per a l’estudi i tractament de les addiccions als opioides associat a la Universitat de Tulsa.

Durant la instrucció de les querelles contra Purdue Pharma es van fer públics documents interns de la companyia que permeteren conèixer millor les causes de les addiccions massives. La dada més reveladora va ser que la companyia havia promocionat l’oxicodona sota el lema «Dos al dia», publicitant que el fàrmac romania actiu durant dotze hores, un avantatge enfront dels seus competidors (paracetamol, diclofenaco, metamizol) que s’administraven cada vuit hores. Però el que realment succeïa –i la companyia en tenia constància– era que la durada de l’efecte analgèsic de l’oxicodona era molt menor, vuit hores com a màxim, la qual cosa va induir molts usuaris a prendre una o dues dosis addicionals, enganxant-se així a la droga.

 

Bloqueig de genèrics

Quan el 2013 expirava la patent de l’OxyContin, Purdue Pharma va reformular el compost i va aconseguir que la Food and Drug Administration (FDA) bloquegés durant un any la comercialització de genèrics d’oxicodona, al·legant cínicament que aquesta no era segura. Com que la reformulació d’oxicodona es va començar a vendre a un preu superior al de l’OxyContin clàssic, les vendes d’oxicodona al Canadà es van disparar per a suplir el mercat negre dels Estats Units. Alguns addictes van passar directament a l’heroïna o al fentanilo (un opioide sintètic entre 50 i 100 vegades més potent que la morfina), «encebats» per l’oxicodona. El 2017 el fentanilo es va veure implicat en el 60% de morts per sobredosis d’opioides en contrast amb el 14% el 2010. El febrer del 2018, un grup d’economistes va publicar un informe sobre com la reformulació de OxyContin va disparar l’epidèmia d’heroïna. Resumint, escrivien:

Atribuïm la recent quadruplicació de les morts per sobredosis d’heroïna a la reformulació d’OxyContin, una droga d’abús àmpliament prescrita. La nova fórmula ha conduït molts consumidors a substituir l’oxicodona per una alternativa més barata, l’heroïna (…) A partir del moment en què el consum d’oxicodona va començar a frenar el seu creixement, les morts per sobredosis d’heroïna van augmentar i les morts per heroïna van ser més freqüents en aquelles àrees del país en les quals era més fàcil fer-se amb l’OxyContin clàssic i amb heroïna. La reformulació d’OxyContin no es va associar a una reducció de la mortalitat combinada d’oxicodona i morfina: cada mort per oxicodona que es va prevenir va ser reemplaçada per una d’heroïna.

OxyContin és un analgèsic potent, molt eficaç contra el dolor crònic, que en poc temps es va convertir en un supervendes.

En aquest context, el Center for Disease Control d’Atlanta va declarar com a epidèmia les morts per opioides i va formular recomanacions perquè no es prescrivís aquesta mena de fàrmacs com a primera línia de tractament del dolor crònic. Però Purdue Pharma va sostenir, a través de veus autoritzades de la psiquiatria, que «el nostre producte no és perillós; són els consumidors els qui ho són».

Malgrat tot, el 2015 l’FDA va aprovar que OxyContin es pogués vendre a majors d’onze anys i l’empresa es troba actualment en procés d’expansió en el mercat global (la Xina, el Brasil, l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina), amb la mateixa estratègia comercial que va emprar als Estats Units, utilitzant conferenciants pagats o en nòmina i promocionant les vendes en mercats més desregulats.

 

Dotze milions d’addictes

A mitjan 2018 s’havien comptabilitzat dotze milions de nord-americans addictes als opioides. En alguna de les regions més castigades, com, per exemple, Virgínia Occidental, es parla ja de tota una generació de pares morts, els fills dels quals han quedat orfes a càrrec dels seus avis.

El 2015 l’FDA va aprovar que l’analgèsic es pogués vendre a majors d’onze anys.

Com va dir l’escriptor romanès Emil Cioran «el temps ens fa veure el costat positiu de les catàstrofes». En el cas de l’OxyContin no podem parlar del cantó positiu de desenes de milers de morts però sí del molt que hem après sobre el vessant fosc de la comercialització de medicaments. I, com va sentenciar Karl Popper en un text fonamental sobre l’ètica en la medecina, però que podem aplicar a molts altres àmbits: «Aprenem més dels nostres errors que adquirint nova informació», quelcom que la majoria dels meus col·legues encara no ha entès.

Resumim, doncs, la sèrie de circumstàncies que van desencadenar l’epidèmia més letal que ha conegut el nostre «primer» món d’ençà de la SIDA, per tal que sigui més difícil tornar a cometre els errors que la van fer possible: 1) Purdue Pharma sabia molt més del que deia sobre el poder addictiu de l’Oxycontin; 2) El departament de màrqueting de la companyia farmacèutica va passar per sobre del departament científic; 3) Es va promoure la venda de comprimits amb un elevat contingut de principi actiu i es va mentir sobre la duració de l’efecte analgèsic; 4) La farmacèutica va donar la culpa a tercers, és a dir, als consumidors, dels efectes adversos de l’oxicodona; 5) Un nombre important de metges van ser retribuïts per defensar la innocuïtat de l’OxyContin; 6) Els metges prescriptors s’haurien d’haver informat millor del potencial addictiu de l’oxicodona; 7) Les autoritats sanitàries (en aquest cas l’FDA) haurien d’haver pres una actitud proactiva enlloc d’inhibir-se com a testimonis impàvids (o no tant!) d’una tragèdia sanitària.

Un nombre important de metges van ser retribuïts per defensar la innocuïtat de l’OxyContin.

Vivim una època hipercinètica, hiperconnectada i de futur incert. Molta gent creu trobar en la química, legal o no, la solució a les molèsties pròpies del viure i, en aquest context, també molta gent hi ha vist una oportunitat per enriquir-se. Una desafortunada combinació de la qual no cal esperar res de bo.

Aquest article resumeix part d’un capítol del llibre de propera aparició Si puede, no vaya al médico, del mateix autor, al segell Debate (Editorial Penguin Random House) i Libros El Zorzal (Buenos Aires).