Els rostres dels líders més destacats de la ultradreta europea lluïen exultants. S’havien reunit a Coblenza i la casualitat havia volgut que justament el dia anterior Donald Trump hagués près possessió com a president dels Estats Units. Un nou «eix del mal» transatlàntic es configurava en l’horitzó. Una esgarrifança va recórrer Europa.

Poc més de dos anys després, el passat 18 de maig, una reunió similar va gairebé omplir la plaça del Duomo de Milà. Matteo Salvini, líder de la Lliga i ministre d’Interior italià, havia convocat les principals forces ultranacionalistes i xenòfobes del continent per a fer gala del seu poder i per a recordar que tots junts aspiraven a convertir-se en la tercera força al Parlament Europeu. Nombrosos pronòstics electorals auguraven que podrien aconseguir-ho i continuaven fent por. Però durant l’intèrval de temps, a molts països, els que estaven disposats a frenar-los també havien començat a mobilitzarse.

Així que els tres titulars més destacats d’aquests últims comicis europeus celebrats entre el 23 i el 26 de maig han estat que la suma dels partits euroescèptics no aconsegueixen el 23 % (en el Parlament sortint representaven gairebé el 21 %); que la participació mitjana ha estat de gairebé un 51 % –la més gran en 20 anys; i que els grups que més guanyen són el dels liberals, ALDE, i el dels Verds, aquests últims sobretot gràcies a la gent jove.

Molt s’ha parlat també de la pèrdua de pes dels grups tradicionals: el cristianodemòcrata, que es deixa 38 escons si bé continua sent el més votat en el conjunt de la Unió; i el socialdemòcrata, amb 32 escons menys, que recull els pitjors resultats de la seva història. La principal conseqüència és que entre tots dos no aconsegueixen la majoria absoluta, amb què la «gran coalició» que de facto venia decidint sobre la política europea en l’Eurocambra haurà de trobar noves aritmètiques per a poder continuar avançant. Serà un Parlament més fragmentat en el qual la governabilitat dependrà del bon saber fer polític.

Per sota d’aquestes grans línies apareix un paisatge summament divers, sense patrons definits ni identificables, en el qual les dinàmiques nacionals condicionen, tant o més que mai, la configuració de la política europea.

En alguns països les eleccions han servit com a vot de càstig als governs de torn –França, Grècia, Regne Unit–; en uns altres, per a reforçar-los –Hongria, Polònia, Portugal–. En alguns països els temuts euroescèptics s’han donat una patacada –Dinamarca, Països Baixos–; en uns altres, tornen a aparèixer entre els partits més votats –els que més mal fan, dos dels països fundadors, França i Itàlia. Sorprenen, per exemple, algunes conseqüències nacionals immediates dels resultats europeus, com l’anunci, la mateixa nit del 26, d’avançament electoral a Grècia; o la nova sacsejada en la política britànica, aquesta vegada en el Partit Laborista, en fer-se públic que alguns dels seus membres van votar als Liberals Demòcrates, que donen suport sense embuts al remain. A Espanya la victòria indiscutible del PSOE dins del Grup Socialdemòcrata el col·loca en una bona posició per a tractar d’elevar el perfil del país en el tauler europeu.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Malgrat la volatilitat en les tendències, la disparitat dels resultats i el caràcter nacional de la contesa, sí que es perfilen alguns canvis rellevants en clau europea.

 

Joc de cadires

Amb la caiguda de populars i socialdemòcrates, nombroses anàlisis incideixen en la pèrdua de pes del centre, amb resultats que tendeixen a inclinar-se cap als extrems. No és clar que sigui així. És, tal vegada, un centre més difús, més estès a través de postulats no tradicionals. Aquest centre ampliat per la major presència d’uns liberals que s’alineen amb el mantra dels mercats en l’econòmic, però que aposten també pel social; fins i tot per uns verds que han moderat el seu discurs –habitualment molt lligat a l’esquerra– i s’han fet més pragmàtics.

La primera batalla postelectoral en aquest sentit ha començat ja. Si en les eleccions del 2014 s’havia apostat per elegir el president de la Comissió Europea segons el sistema de l’spitzenkandidat, aquesta vegada ja no està tan clar. La idea que el candidat de la llista més votada es converteixi en el principal representant de la CE està recollida en el Tractat de Lisboa, amb l’objectiu de contribuir a la democratització de la Unió; d’acostar una decisió tan rellevant a la voluntat de la ciutadania; de pretendre, d’alguna manera, semblar un «govern» una mica més a l’ús.

El president francès, Emmanuel Macron, sense opcions de col·locar-hi un dels seus, ja es va manifestar en contra i la pèrdua de poder del Grup Popular Europeu –el més votat– juga al seu favor. Així, entre el conservador alemany Manfred Weber i el socialista holandès Frans Timmermans ha sorgit inesperadament la possibilitat de licitar per la liberal danesa Margrethe Vestager. Bregada en dures batalles, com la que ha dut enfront de les grans empreses tecnològiques com a comissària de Competència, seria una bona opció. I, a més, seria la primera dona a ocupar el càrrec.

Quant a la presidència del Consell, i sense voler aventurar noms, serà també un procés interessant, tenint en compte, sobretot, la creixent tendència a l’intergovernamental. Donald Tusk ha tingut un perfil més polític que el seu antecessor en el càrrec, Herman van Rompuy. Ha hagut de gestionar una sèrie de socis díscols i ha exercit un destacat paper de complement a la Comissió.

Serà interessant veure també com es difumina el pes dels italians, que d’encapçalar tres de les cinc institucions principals –Parlament, Banc Central Europeu i Alta Representant– passen a estar entre els dolents de la classe.

 

No caure en la complaença

Un altre canvi important ha estat l’activa crida a la mobilització per part de les institucions, habitualment tan neutrals. Significativa ha estat la campanya #estavezvoto del Parlament Europeu, molt dirigida a uns joves que tradicionalment optaven per quedar-se a casa. Serà difícil saber fins a quin punt accions així han incidit en el resultat final, però val la pena destacarne l’esforç.

D’altra banda, semblen haver-se consolidat els debats a nivell europeu dels candidats principals de cada grup, per molt que es critiqui la poca audiència relativa que reben. És un tret més de normalitat electoral en un entorn molt diferent del nacional. De fet, tot i el sempitern predomini de l’intern, sí que s’han anat estenent alguns missatges en clau europea. Al final, si bé cada sigla ofereix visions diferents, hi ha un cert consens sobre els temes prioritaris per al futur de la UE: la unió econòmica i monetària, el desenvolupament del pilar social, la lluita contra el canvi climàtic, la gestió de la migració i el reforçament de l’acció exterior.

L’ascens dels Verds va lligat així mateix al pes que el desafiament mediambiental ha tingut en el vot jove, d’una manera transversal i per sobre de les qüestions ideològiques. Podria desenvolupar-se a partir d’aquí la idea d’un Green New Deal, que busqui impulsar una nova economia a partir de postulats sostenibles? Podria ser la qüestió que «recuperi» la joventut per al projecte europeu? Podria, encara que caldrà convèncer també els països de l’Est que de moment romanen aliens a aquest moviment.

Les crides a la mobilització durant la campanya van tenir també molt a veure amb el fre als populismes. El seu potencial ascens va arribar a suscitar els pitjors temors sobre el futur del projecte europeu. Pot ser que hi hagi hagut una mica de frivolitat en les anàlisis i molta manca de confiança en un entramat institucional, polític, econòmic i humà únic en el món. Sortosament, els mals presagis van fallar i l’amenaça populista sembla continguda… de moment. El pitjor que podria fer ara Europa, que podríem fer tots, és caure en la complaença i no atendre les grans qüestions pendents.

És cert que en els últims anys la Unió ha vist de molt a prop una autèntica amenaça existencial. La suma de la crisi de l’euro, la dels refugiats, el Brexit i l’ascens dels populismes ha fet saltar nombroses costures, i totes les alarmes. Amb totes les seves imperfeccions, aquesta darrera Comissió ha llançat un important procés de reflexió sobre el futur que inclou des de l’Estratègia Global Europea –difuminada en el seu impacte i la seva aplicació– fins a una sèrie de documents sobre qüestions tan fonamentals com el futur econòmic, social, de la defensa o del paper d’Europa en la globalització, entre d’altres. Però és un procés necessàriament inconclós, que haurà de ser abordat també per les noves institucions. A les seves mans estarà el combatre aquesta amenaça existencial. A les seves i en les de tota una ciutadania que ha d’assumir que la UE no és cosa de Brussel·les, sinó de tots.