Arran de la decisió del govern Sánchez de procedir a l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco enterrades al Valle de los Caídos rebrota de nou el debat latent sobre la memòria històrica. La polèmica generada expressa bona part de les contradiccions i equívocs entorn de la memòria històrica, concernents al concepte mateix i a la seva concreció com a política pública.

Es tracta d’un concepte que planteja dilemes d’índole diversa. Memòria personal o memòria col·lectiva? Memòria única o memòries plurals? Memòria cívica o memòria institucional? Memòria històrica o recerca historiogràfica? Certament es pot defensar que aquestes dicotomies no són absolutes i que és possible conjugar aquests termes contraposats, però, si més no, s’han de reconèixer les tensions latents que comporta. Molt especialment quan es dissenya i s’aplica una política pública de memòria històrica, material sensible per definició.

La qüestió clau resideix en la temptació d’usar el passat històric com a instrument ideològic del combat polític del present i de la seva projecció futura, de convertir la política de memòria històrica en una reconstrucció partidista del passat i, per tant, en un element de divisió, polarització i victimisme.

En el nostre cas, el debat se centra en la interpretació de la Transició i de com la democràcia espanyola ha tractat el passat de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Abans d’aprovarse una legislació explícita sobre la memòria històrica el 2007, han estat innumerables les decisions de les institucions democràtiques dirigides al reconeixement, rememoració, reparació, solidaritat amb les víctimes de la violència fratricida i de la repressió dictatorial, amb el propòsit d’assolir la reconciliació, d’exercir el do del perdó, de procurar la concòrdia civil. Aquest va ser l’esperit de la Transició. Però a partir dels anys 90 del segle passat aquell esperit va començar a torçarse i el pacte no escrit de no utilitzar el passat com a arma de combat polític es va trencar. El relat àmpliament compartit de la Transició ha donat pas a dues visions contraposades: d’una banda, una visió beatífica i aproblemàtica, de l’altra, la impugnació del «règim del 78». Per a uns la Transició va ser un temps de concòrdia i reconciliació, per a uns altres, un temps d’amnèsia i desmemòria.

La Llei de la Memòria Històrica no ha aconseguit acabar amb aquesta polarització, malgrat evitar explícitament convertir la memòria històrica en una versió oficial del passat i orientar-se cap el reconeixement del dret individual a la memòria personal i familiar, tot ampliant drets i promovent la reparació moral, social i econòmica de les víctimes. Però la lentitud en el reconeixement d’aquests drets i la passivitat dels poders públics a l’hora d’assumir responsabilitats operatives, molt especialment en el tema dels desapareguts i les fosses, ha propiciat una radicalització de les reivindicacions vinculades amb la memòria històrica, amb una exigència de justícia transicional i una reclamació adamista d’una comissió de la veritat. No podem sinó subscriure les lúcides paraules de Jordi Ibáñez en aquest mateix número de política&prosa: «No haver sabut estar a l’alçada del que era més bàsic —enterrar els morts— fa que ara s’exigeixi jutjar els vius».

Davant la deriva incerta de la política espanyola, amb presagis inquietants d’involució, no està de més recordar el lema liminar de l’actual democràcia espanyola: llibertat, amnistia i estatuts d’autonomia. En què l’amnistia va ser el resultat d’un volgut acte de memòria per superar els enfrontaments del passat, un conscient acte d’«oblit de tots per a tots», com afirmà Xabier Arzalluz des de la tribuna del Congrés, i una peça capital de la política de reconciliació nacional, en paraules de Marcelino Camacho en la mateixa sessió parlamentària. En definitiva, la manera que es va trobar en les circumstàncies de la Transició de fer efectiu el mandat moral del president Manuel Azaña de «pau, pietat i perdó».

Aquest mandat moral no ha caducat i hauria de ser la clau de volta de la nostra democràcia, amb l’exigència de seguir construint dia a dia la concòrdia civil. Ens hem de preguntar si la política pública de la memòria històrica contribueix a aquest propòsit. Ho farà sempre que compleixi el mandat de reconeixement de les víctimes aplicant eficaçment totes les mesures de reparació necessàries, a la vegada que eviti la temptació de codificar un relat oficial del passat i faciliti que els historiadors facin la seva feina d’investigarlo i explicarlo. Ni més ni menys.