Pierre Vilar encetava així la seva Història d’Espanya: «L’Oceà. El Mediterrani. La serralada pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica». Aquesta unitat, de la qual es va despenjar Portugal, s’articula històricament al voltant de la pulsió unitarista de Castella i el pluralisme hispànic de què feia bandera Catalunya, d’acord amb l’arrel confederal de l’antiga Corona d’Aragó. Com explica Jaume Vicens Vives, «durant els quatre segles d’existència d’una comunitat hispànica efectiva, castellans i catalans, hem maldat per fer-nos un habitacle a gust nostre».

Val a dir que el regeneracionisme espanyol i el catalanisme polític, a finals del segle XIX i inicis del XX, van coincidir en el diagnòstic –la necessitat de superar l’Estat de l’antic règim–, però discreparen de la teràpia. Per això, com assenyala també Vicens, no és certa aquella afirmació d’Ortega que només els castellans tenien el cervell adequat per poder vertebrar l’Espanya contemporània. Ans el contrari. Sense el catalanisme polític, hereu de les anomenades «cultures del doble patriotisme» –català i castellà– del vuit-cents, no s’entendria l’esforç de Catalunya per afaiçonar una certa idea d’Espanya: «Els catalans desenvoluparen les tesis del provincialisme, el foralisme, el regionalisme, el federalisme, el comunitarisme i l’iberisme, sempre dintre de l’esfera d’un mateix Estat».

Des d’aquesta òptica, se’ns recorda sovint l’Adéu a Espanya del final de l’oda de Maragall, composta coincidint amb l’ensulsiada colonial de 1898, però s’oblida el seu Visca Espanya!, escrit deu anys després, en el qual es preguntava: «Espanyols? Sí, més que vosaltres! Però, com ha de viure Espanya? No pas arrossegant-se pels carrerons provincials del caciquisme; no pas agarrotada, com fins ara, en els lligams d’un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa; no pas en la buidor de sentit dels partits vells ni en l’aire corromput d’un centralisme tancat a tota penetració de l’aura popular». Vet aquí, resumida, la defensa d’una altra idea d’Espanya que ha estat, al costat de la reivindicació de l’autogovern, el segon pilar del catalanisme polític.

Per això, des de les planes de política&prosa parlem d’Espanya, volem seguir parlant d’Espanya. No és res d’extraordinari. És una tasca que ens vincula amb el llegat plural del catalanisme, del qual volem ser marmessors; també continuadors. Sabem que, a hores d’ara, com va passar a la Segona República, les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya passen sovint de l’encaixada afectuosa a la negació recíproca i a la manca de reconeixement mutu. Vicens Vives feia un diagnòstic que es podia aplicar a la situació actual: «Intel·lectuals i polítics, que havien sortit més d’una vegada de llurs reductes de comoditat (…), no tingueren valor per a sacrificar llur popularitat als designis d’una tasca mancomunada».

El catalanisme polític, ahir i avui, és inseparable d’un intervencionisme hispànic. Aquesta tasca, com deia també l’historiador, passa simbòlicament per considerar Espanya com una lira, les cordes de la qual s’harmonitzen en voluntat i amor. Es tracta, per tant, de sumar complicitats i de refer afectes per a compondre la nova polifonia de l’Espanya del segle XXI. El punt de partida és doble: el pacte constitucional de 1978, que reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions, i el marc de sobiranies (i també ciutadanies) compartides que Espanya ha anat abraçant des de l’ingrés a l’aleshores CEE l’1 de gener del 1986.

Tanmateix, quatre dècades després, la posada al dia de la Constitució comença per acceptar que les nacionalitats no són altra cosa que les nacions que formen part d’aquest Estat compost que en diem Espanya. I, per fer-ho, cal superar els conceptes d’ahir, del debat decimonònic. La clau de volta, a Espanya i a Europa, és el federalisme, però no entès com una tècnica sense ànima, sinó com un instrument per articular igualtat i diversitat, unió i llibertat. Un «federalisme càlid», en expressió de l’enyorat Ernest Lluch, que ens permeti administrar la complexitat de l’Europa del segle XXI.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Cal recordar que el catalanisme va ser capdavanter en la defensa d’un model de base cívica, fonamentat en el pacte de ciutadania. Diguem-ne, si es vol, civilitat. Ja el primer terç del segle XX, Rafael Campalans –la seva màxima era «política vol dir pedagogia»–, va deixar escrit que Catalunya «no és solament la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest deler regenerador que s’encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d’història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte al fills que encara han de venir».

D’Espanya estant, molts anys després, s’han escoltat reflexions semblants. Per exemple, Joaquín Almunia, en una conferència sobre l’impuls federal del procés autonòmic, va dir l’11 de febrer del 2000: «No em preocupa tant el ser d’Espanya com la construcció de la convivència entre els espanyols, fins i tot d’aquells que no se sentin espanyols. No hem de viure Espanya com un problema, sinó com una oportunitat i un repte. La pregunta ja no és què és Espanya?, sinó què volem que sigui?». Si la pregunta és diferent, també ho hauria de ser la resposta; tant a Madrid com a Barcelona.

Aquella reflexió, dues dècades després, sembla feta per afrontar els reptes d’avui. Perquè, al capdavall, el nou paradigma – què volem ser i, sobretot, què volem fer junts– és aplicable a Catalunya, al conjunt d’Espanya i a tota la Unió Europea.