Els actuals són temps de gran volatilitat. Idees que semblaven noves s’han desgastat i han envellit gairebé més despressa de com havien crescut. D’altres amb més solera, però aparentment obsoletes, demostren una renovada utilitat i també capacitat de projecció cap al futur. Aquest és el cas del catalanisme, cultura política hegemònica a Catalunya durant cent anys, identificada amb la recuperació de la llengua i la cultura, l’autogovern i la democràcia, i el bon govern constitucional al conjunt d’Espanya. I això no és tan sols un resultat del procés independentista i de les reaccions que ha aixecat a dins i a fora, sinó també dels esforços per desprestigiar-lo i fins i tot donar-lo per liquidat tant des de l’independentisme com des del camp més directament adversari.

Per al secessionisme recrescut, aquests cent anys d’història han estat merament una etapa d’immaduresa que calia superar amb l’exercici del dret d’autodeterminació i la construcció d’una república separada. Per a l’antiindependentisme reactiu, també s’ha tractat d’una etapa preparatòria, gairebé conspirativa, que conté potencialment tot el que ara ha aflorat en forma de secessionisme descarat.

Aquestes dues actituds o moviments simètrics tenen més coses en comú del que sembla, però la més destacada és el diagnòstic. Ambdues consideren el catalanisme responsable de l’actual situació de Catalunya i el denuncien per la seva ambigüitat i el seu possibilisme. Uns el titllen de regionalisme impotent i submís i els altres de criptoindependentisme deslleial i preparatori de la secessió. Els primers refusen l’actual statu quo, perquè consideren que l’autogovern és escàs o fins i tot inexistent, mentre que els segons el troben excessiu i perillós per a la integritat territorial espanyola. Uns en nom de la república i els altres de la unitat d’Espanya, garantida per una aplicació perpètua i extensiva de l’article 155 de la Constitució, el fan culpable de tots els mals contemporanis.

No és una qüestió de terminologia, sinó de cultura i tradicions polítiques. Res més equivocat i perniciós que creure en la seva sobtada superació, tant pel que fa a l’autogovern de Catalunya com a la democràcia espanyola, dos termes entrelligats, als quals cal afegir-ne encara un tercer, el de la construcció de la Unió Europea. El catalanisme, lluny de ser una doctrina tancada o una forma d’identitat nacional, és la millor expressió catalana de la cultura democràtica del diàleg i del pacte. Com a ideologia difusa, el seu únic contingut és la transversalitat de la democràcia i de la ciutadania, que permet acollir i integrar en lloc de segregar i separar, compartir sobiranies enlloc de dividir-les i enfrontar-les.

No es pot oblidar que, de totes les seves interpretacions i pràctiques polítiques diferents i contraposades, la darrera, protagonitzada per Jordi Pujol, no tan sols es va apropiar de tot l’espai catalanista, sinó que el va encarrilar en una direcció determinista i inexorable vers l’Estat sobirà, sobre la base del cultiu d’una mútua i profunda sospita entre el catalanisme i l’Estat espanyol, i amb el resultat d’un bloqueig permanent de qualsevol tipus de confiança federal. A la pèrdua de prestigi del catalanisme dins d’Espanya s’hi ha afegit l’escàndol personal i familiar aportat per un pujolisme que havia arribat a eclipsar i ocupar tot l’espai polític i cultural fins i tot de la catalanitat.

Desmentint aquest darrer avatar pujolista, tacat per l’egoisme fiscal i la corrupció política, cal reivindicar el catalanisme sencer com una fructífera trajectòria històrica, que ofereix com tota obra humana un balanç ambivalent però globalment esperançador, en favor d’un país cívic i obert, d’una Espanya democràtica i plural, i d’una Europa federal, exemple de pau, estabilitat i prosperitat, i a la vegada actor protagonista a l’escena internacional. La Catalunya real, amb la llengua recuperada, els nivells d’autogovern insòlits fins i tot en els estats federals més descentralitzats, és una riquesa de tots, un punt de partida a consolidar i a preservar i un motiu d’orgull per a la democràcia espanyola.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’esforç secular dels catalans per autogovernar-se no tindria sentit des del moment en què esdevingués un joc exclusivista i de suma zero, pensat per al propi profit i no com a aportació a la construcció europea. Una de les més grans dificultats de projecció de l’independentisme és la realitat d’una Catalunya rica i benestant que planteja als europeus una ruptura guiada purament per l’egoisme fiscal i per la pruïja identitària. La secessió catalana dins l’Espanya constitucional és l’equivalent a ressuscitar l’enemistat entre França i Alemanya dins la Unió Europea o a glorificar el tipus de nacionalismes que més mal han fet a Europa. El catalanisme no ha estat mai majoritàriament independentista perquè sempre ha estat majoritàriament en favor de la unió amb els ciutadans i els pobles d’Espanya i d’Europa, i aquest esperit és el que cal recuperar avui.

Es tracta de tornar a una certa idea de Catalunya, en paraules del president Josep Tarradellas. Que té el seu fonament en el republicanisme cívic, en les polítiques de ciutadania i no en les polítiques d’identitat, en els drets individuals dels ciutadans i no en els drets comunitaristes dels grups religiosos, lingüístics o ètnics, en la solidaritat i la fraternitat i no en la competència entre supremacismes. No es por confondre la frívola consigna de la república amb un republicanisme cívic que es pot veure perfectament realitzat en sistemes constitucionals i democràtics com l’espanyol.

No s’esgoten aquí les virtuts del nou catalanisme. Aquesta antiga expressió transversal i majoritària de la civilitat catalana també té valor per als qui no són catalans. La idea d’una Catalunya forta i projectada al món, mediterrània i llatinoamericana, espanyola i europea, en la qual conviuen en harmonia les seves dues llengües –el català i el castellà–, i que actua com un dels motors econòmics i culturals de les Espanyes, especialment a través de la seva brillant capitalitat barcelonina, s’ha d’entendre també com una bandera de la simpatia que sempre ha rebut històricament de ciutadans d’arreu del món. No la deixem caure. Passem pàgina.