Fa una mica de vergonya –o me’n fa a mi– haver de plantar-se al 2019 per descobrir un escriptor lluent, polimòrfic, reventaire, melancòlic, sarcàstic, sentimentalíssim i irresistible sota la signatura d’un vell conegut dels envelats, les sales de ball i l’escena musical, Jaume Sisa. Si ell sol ja n’era molts, a partir d’ara és el més semblant que tindrem a Catalunya a un Fernando Pessoa i la seva pluralitat sistemàtica i organitzada d’heterònims. L’oportunitat ve donada per la fastuosa caixa que acaba d’editar Anagrama amb dos volums, part I i part II, de l’obra literària que Sisa reconeix com a pròpia entre el 1966, als seus 18 anys, i el 2018, al seus 70.

Arriba en tots els formats imaginables, inclòs el fulminant inici d’una novel·la gimferreriana: des de l’aforisme i l’anotació privada i íntima fins al tall de memòria o la poesia a pèl, passant per les veus dels seus heterònims reconeguts i un garbuix d’esplèndides i de vegades insospitades proses accidentals. La temptació és creure que Jaume Sisa és només un heterònim més.

El lector trobarà en aquesta selva literària un document signat a manera de contracte entre dos J.S.M [Jaume Sisa Mestres] per tal d’aclarir les seves relacions, sense que a hores d’ara ningú pugui saber gaire bé qui és qui perquè els dos són pocs: l’ombra dels conflictes identitarias i irònics planeja sovint a la seva literatura, com planeja a la seva vida el penediment d’haver rebutjat la col·laboració que va oferir-li Jaime Gil de Biedma, en un moment atrafegat de la biografia musical de Sisa.

De l’home miop i despistat, de cabell estarrufat i hieratisme escènic n’hi va ple el llibre perquè inclou el recull de les cançons que va editar Edicions del Mall el 1984, Lletres galàctiques, tot just quan Edicions del Mall s’ensorrava, o era a punt d’ensorrar-se. És llavors quan Jaume Sisa «es declara galàcticament fonedís» i «entre rauxes de vent busca pis/més enllà del país», a Madrid, perquè «el cantautor abandona» quan ha estat només dedicat a «odas machinianas cantadas en idioma vernáculo».

Encara no és Ricardo Solfa, «cantante moderno de antes», tot i que ho serà, malgrat que el Llibre cinquè d’aquesta obra inclogui només un cromo de Sisa amb ram de flors, corbata i fons urbanícola i la seva tarjeta de presentació. Pel que sembla és l’«única mostra de la seva obra escrita» com el que era, «intérprete polifacético», abans d’anar al llibre Sisè, dedicat al Cancionero y variedades d’un Armando Llamado amb cara de secreta macarrònic de la Brigada social: la seva obra la cantava Ricardo Solfa, publicada per la revista El Europeo el 1996. En resum, «bajo una perspectiva romántica, contienen elevadas dosis de vibrante sentimentalidad y una lúcida visión de lo inútil».

Llegides ara una darrera de l’altra cançons i poemes, des de la festiva anarquia riallera i populosa fins a la melangia irònica i sàvia del final, els textos respiren molt més a prop de poemes que de cap gènere musical. Retrobats a pèl, el mecanisme líric funciona pel seu compte, i si el lector té mala memòria musical li costarà menys encara fer-se càrrec de la llum, el joc, l’enginy i l’absurd còmic i estrafolari d’estirp surrealista que tantes vegades ens han fet somriure (escoltant-lo desafinar gairebé a consciència).

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Drogues majors

Les nombroses poètiques i els freqüents autorretrats estan entre les millors coses del poeta, gairebé sempre tocades de l’ala i la llum de l’humor irònic i desdramatitzador amb dring de provocador. Una mica cansat de si mateix, somnia ser de gran «un noi de fer recados/ i festejar amb una dona de fer feines», ja allunyat de les drogues menors («del tabac a l’heroïna, passant per l’acohol, el matrimoni, el vàlium, l’LSD o la sensibilitat cristiana»), les drogues majors («la poesia, la filosofia, la música, la ciència») o les «drogues definitives», que son «la soledat, el pensament, el buit, la clarividència». És tot plegat «l’esborrany d’un nou ordre» vital a l’espera d’«un atac de bellesa fulminant».

Commou la densitat emotiva dels seus perfils humans, com si fos un expertíssim practicant del millor retrat literari.

Arribés o no l’atac, són ben bons la semblança enumerativa i vibrant d’«Un hivern a Barcelona», o l’extens i hipnòtic «Místics i escacs», o el batibull que és el poema escrit «Així, de cop» o encara el genialoide i veraç «Sueño catalino», que té variant complementària en els «baladrers agosarats,/ ploramiques resignats,/ anarquistes derrotats/ i pactistes confirmats»: «plorant som els millors». Les altres dues seccions on la plenitud de l’escriptura i la vocació estrictament literària es desferma són –i té raó l’editor, Ignasi Duarte- el poemari Exaltación i la secció Poemas, del Llibre Setè, signat per El Viajante, potser amb rastres dels poemes de José María Fonollosa.

Però l’altre descobriment és la prosa poètica i memoriosa, el crepitar de consciència deslligada, els experiments d’entotsolament i altres registres en català i castellà. Tot plegat es pot llegir i manegar com a un li plagui, amb una difosa estructura cronològica que deixa oberta la lectura sense cenyir-se a allò que Ignasi Duarte en diu «esclavatge historicista»: no hagués fet mal la indicació auxiliar de les dates dels textos en prosa, ni que fos amagada en un apèndix final, em sembla a mi, però el que és reconcentradament cert és la qualitat de la prosa que aplega sobretot el segon volum, allà on el lector troba reunides les mostres d’una ductilitat d’estil i una llibertat d’escriptura exclusiva, única, vivíssima, trepidant i d’altíssima qualitat.

 

Potència d’estil

La memòria de Jaume Sisa és dispersa, capriciosa i tendra, volàtil i festiva, poc rancuniosa, ingènua i una mica melancòlica, i així són molts dels textos aplegats per evocar vivències i malsons, amors i depresions, i amics, molts amics retratats de forma sovint magistral: commou la lleugeresa i la densitat emotiva dels seus retrats humans, com si fos un expertíssim practicant del millor retrat literari: res de l’escèptic cinisme de Josep Pla ni de les condemnes difressades d’elogis dels seus homenots. És una autèntica troballa la ductilitat imaginativa, la potència de l’estil, la creativitat de les imatges d’un autor submís a la seva memòria sentimental i insubmís a qualsevol llei de gènere.

De Bola de Nieve a Pau Riba, els seus retrats tenen la virtut del contagi afectiu i lluminós, en l’insuperable d’Albert Pla, les evocacions humides del Zeleste, el clatellot ben donat a Manu Chao, l’homenatge trencadís a Joan Manuel Serrat, també del Poble Sec, o una salutació cordialíssima a Javier Krahe i La Mandrágora. Probablement, però, el text definitivament colpidor s’obre a un Diario de San José, escrit als seus 40 anys, tremolós, honest, serè i despullat: com si fos d’una altra galàxia.

 

Jaume Sisa, Els llibres galàctics, 1966-2018, Barcelona: Llibres Anagrama, 2019, 2 vols.