Fa una mica de vergonya –o me’n fa a mi– haver de plantar-se al 2019 per descobrir un escriptor lluent, polimòrfic, reventaire, melancòlic, sarcàstic, sentimentalíssim i irresistible sota la signatura d’un vell conegut dels envelats, les sales de ball i l’escena musical, Jaume Sisa. Si ell sol ja n’era molts, a partir d’ara és el més semblant que tindrem a Catalunya a un Fernando Pessoa i la seva pluralitat sistemàtica i organitzada d’heterònims. L’oportunitat ve donada per la fastuosa caixa que acaba d’editar Anagrama amb dos volums, part I i part II, de l’obra literària que Sisa reconeix com a pròpia entre el 1966, als seus 18 anys, i el 2018, al seus 70.

Arriba en tots els formats imaginables, inclòs el fulminant inici d’una novel·la gimferreriana: des de l’aforisme i l’anotació privada i íntima fins al tall de memòria o la poesia a pèl, passant per les veus dels seus heterònims reconeguts i un garbuix d’esplèndides i de vegades insospitades proses accidentals. La temptació és creure que Jaume Sisa és només un heterònim més.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure