Va ser un dels més grans violoncel·listes de tots els temps. I també director i compositor. Se’l va qualificar de músic integral, una categoria que pocs han assolit. La defensa tossuda que Pau Casals (El Vendrell, 1876 –San Juan, Puerto Rico, 1973) va fer de la llibertat, la democràcia, la pau i de Catalunya el va portar a renunciar a bona part del que considerava un sacerdoci que l’havia obligat a anar pel món «propagant la bella religió de la música».

Pel món hi va començar a anar de molt jove. Als 23 anys iniciava la seva trajectòria professional per tot Europa i també a Amèrica, però aquell món delerós d’escoltar el seu virtuosisme se li va començar a encongir. La Revolució russa del 1917 li va fer prendre la decisió de no tornar a Rússia on havia actuat regularment des del 1906. Una decisió que després ampliaria a la resta de països comunistes.

Després van ser l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. La Guerra Civil i l’exili van aixecar noves fronteres al seu art, les de Catalunya i Espanya, naturalment, però també es va negar a actuar a països que considerava que no lluitaven prou o gens contra la dictadura franquista, malgrat que alguns eren molt estimats pel músic com ara Anglaterra on havia actuat davant de la reina Victòria.

Al final va renunciar a actuar en públic amb les excepcions de les Nacions Unides i la Casa Blanca. Les seves aparicions es limitaven al festival de Prades, als altres festivals que portaven el seu nom, a donar classes magistrals i particulars, i a compondre, l’oratori El Pessebre, en primer lloc, i gairebé al final dels seus dies, l’himne de Nacions Unides.

«La música no és una diversió sinó una filosofia; és tota una educació moral, la més eficaç de les civilitzacions humanes», deia el 1930.

«La música no és una diversió sinó una filosofia; la més pura i la més universal de totes les filosofies; és tota una educació moral, la més eficaç de les civilitzacions humanes», li deia el 1930 a la periodista Irene Polo. Casals considerava que no es pot separar la música de la vida, i que el seu llenguatge universal hauria de ser font de comunicació entre tots els homes.

 

L’obligació de l’artista

Creia que les funcions polítiques no són cosa de l’artista (va renunciar a les diferents ofertes per presidir la Generalitat a l’exili), però també defensava que al creador li escau la defensa de la llibertat: «L’artista té l’obligació de manifestar-se categòricament quan es tracta de la dignitat humana ultratjada, qualssevol que siguin les conseqüències. Tota gran obra ha de fundar-se en la força moral i la bondat. Aquesta és la meva veritat», deia a Josep Maria Corredor, el seu secretari i biògraf, al llibre reeditat tanes vegades Converses amb Pau Casals. Records i opinions d’un músic.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La Revolució del 1917 li va fer decidir no tornar a Rússia on actuava des del 1906. Van seguir l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista.

El mateix Casals confrontava la seva posició amb la de qui va ser un dels més grans directors d’orquestra, Wilhem Furtwängler. Els dos s’admiraven mútuament, però quan el director alemany el va convidar a actuar amb la Filharmònica de Berlin, Casals li va dir que no. Així ho explicava en un article del 1946: «No puc estar d’acord amb la seva actitud davant dels nazis. Jo crec que ell no era nazi, que no ho va ser mai. Però ell va insistir que havia dirigit concerts per als obrers alemanys de les fàbriques, i jo vaig contestar-li que en fer això actuava com a representat del règim nazi, utilitzant la música i el seu nom com un instrument per induir-los a fer més armes per a Hitler».

«No es pot esperar que un músic –jo mateix inclòs— sigui un polític astut. Però es pot esperar que un home posseeixi certs principis fonamentals i respectar-los. Si Furtwängler hagués actuat al dictat d’aquests principis, no hauria dirigit per als nazis, hauria fet un sacrifici per la seva consciència, hauria deixat el seu país com a protesta, partint a l’exili, en lloc de promoure els interessos ‘culturals’ d’un règim que va anar contra tots els principis dels homes».

Al mateix article explicava bé la seva postura durant la postguerra, l’espanyola i l’europea: «No em podria reconciliar amb la meva consciència si toqués en una Anglaterra que manté relacions de qualsevol mena amb el dictador feixista Franco. No soc polític, ni tampoc republicà, ni comunista ni monàrquic, només espanyol i músic». Justificava, però, haver tocat en un país que mantenia relacions amb el règim franquista com era Suïssa dient que aquell país no tenia part ni poder en la política internacional a diferència d’Anglaterra i els Estats Units, i repetia que no tocaria a cap país on el seu govern tingués «el poder d’acabar amb el patiment d’Espanya». Quan el seu amic Albert Schweitzer que era metge, teòleg i músic, li deia que era molt més important crear que protestar, Casals responia dient: «I per què no totes dues?»

Tot i que la seva manera de protestar contra el franquisme resultava políticament estèril, la seva defensa de la pau semblava tenir camp per córrer. Les repetides visites que Casals va fer des de Prades, on s’havia instal·lat el 1939, als camps de refugiats d’Argelers, Ribestaltes, Vernet i d’altres van deixar una petja profunda en el seu ànim.

El president Kennedy el va convidar a fer un concert a la Casa Blanca el 1961 i un any després li va donar la Medalla de la Llibertat.

L’ús de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki va crear una consciència pacifista general a la qual van contribuir el papa Joan XXIII amb l’encíclica Pacem in Terris (1963), l’arribada de John F. Kennedy a la Casa Blanca, i l’havia esperonat la crisi dels míssils (1961). El president va convidar Casals a fer un concert a la Casa Blanca el 1961 i un any després li va donar la Medalla de la Llibertat. En aquest ambient antibèl·lic el músic va fer el seu manifest musical de pau que era l’oratori El Pessebre estrenat el 1960. Abans però, el 1958, Casals ja s’havia adreçat al món des de les Nacions Unides en defensa del bé preuat.

Dins del trinomi llibertat, democràcia i pau hi entrava naturalment la defensa de Catalunya, una defensa feta des de l’emoció. Ja el 1936 deia que a Catalunya ningú no volia la guerra i que aquesta no era culpa dels catalans. Però el seu al·legat més conegut és el que va fer el 1971, als 94 anys, davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, quan U-Thant, secretari de l’organització, li va imposar la Medalla de la Pau.

En aquella ocasió, amb més sentiment que rigor, Casals va dir: «Jo soc català. Avui, una província d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. I us explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. A Catalunya hi va haver l’origen de les Nacions Unides. Al segle XI, totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI! Pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… això era Catalunya».

 

Bach, Bach i sempre Bach

Abans de la guerra, durant els anys en què actuava arreu com a solista i director, Casals va conèixer els grans compositors del moment. També els programava en els seus concerts i en el cas de l’Orquestra Pau Casals que va fundar a Barcelona quan ja era una estrella, sempre va defensar els compositors catalans, Joaquim Morera i sobretot Emili Garreta, reivindicant així la cultura catalana pròpia del modernisme, com assenyalen els editors de l’epistolari entre el músic i Joaquim Pena, secretari de l’orquestra.

El seu al·legat més conegut, amb més sentiment que rigor històric, el va fer el 1971 davant les Nacions Unides.

Els seus gustos, però, eren molt clàssics i amb el pas dels anys es van tornar extremament conservadors. Recordava amb emoció el seu debut a Viena el 1908 on, deia, encara hi era present l’ànima de Beethoven, de Mozart i «de tots els grans músics de l’univers que havien passat per aquell gran centre de la música». De fet, només feia 80 anys que Beethoven havia mort en aquella ciutat.

Johann Sebastian Bach el va acompanyar tota la vida des que, jovenet, va rescatar d’una botiga del carrer Ample de Barcelona les partitures de les seves sis suites per a violoncel i les va estudiar durant 13 anys abans de tocar-les en públic i canviant així la tècnica d’interpretació de l’instrument per posar de relleu la idea musical. «Bach, com la naturalesa, és un miracle!», deia. La primera cosa que feia cada matí tota la vida era seure al piano i dedicar una estona a alguna tocata i fuga del gran mestre de Leipzig. Després prenia el violoncel i seguia una altra estona amb Bach.

La seva visió de la música del segle XX l’explicava el 1966 en una entrevista que li feia Baltasar Porcel a Serra d’Or. Casals deia que la música vivia una crisi que qualificava de desastre. Es considerava «un músic de quan es feia música!» I afegia: «Ara no se’n fa. Els compositors creuen que la cosa natural de la música, la seva essència, és una cosa del passat. Quin disbarat!» Els culpables?: «Els impressionistes, Debussy, Ravel…» Per a Casals, la música ha de tenir un propòsit, no es pot quedar en ser música i prou: «Ha de ser una part de la humanitat i, això, realment és el centre de la meva discussió amb la música d’avui, la seva manca d’humanitat».

La resposta al còmic nord-americà George Carlin quan l’entrevistava per a l’Arxiu de la Televisió Americana explica la seva tenacitat manifestada en tots els aspectes i durant tota la vida. L’entrevistador li preguntava a Casals, que llavors tenia 93 anys, com era que encara dediqués diàriament tres hores a practicar amb el violoncel. La resposta del mestre va ser: «Perquè noto que milloro».

Aquest any la històrica gravació de les seves Sis Suites de Bach feta als anys 30 és un dels documents que la Biblioteca del Congrés dels Estats Units tria cada any per a ser conservats pel seu valor cultural, històric o estètic. Segurament a Casals li agradaria saber que l’obra ha estat seleccionada juntament amb l’emotiu discurs del senador Robert Kennedy sobre l’assassinat de Martin Luther King i el War Requiem de Benjamin Britten, un altre pacifista. Potser no li agradaria tant trobar al seu estimat Bach al costat de la cançó La Bamba o de l’àlbum The Blueprint del raper Jay-Z que també han estat salvaguardats.