De festivals musicals d’estiu n’hi ha de tota mena i arreu, però una divisòria invisible els situa en dues categories diferents i no és pel tipus de música. És una qüestió d’actitud. Hi ha la del pelegrí que assisteix amb devoció a un santuari musical. I hi ha la de l’estiuejant disposat a gaudir d’un concert una agradable nit d’estiu.

El gran santuari del pelegrinatge operístic, sempre que la creença de l’assistent sigui el wagnerisme, és el festival que Richard Wagner es va fer a mida a l’ensopida ciutat bavaresa de Bayreuth. A finals del segle XIX un professor del conservatori de París escrivia: «Cadascú que vagi a Bayreuth com vulgui, a peu, a cavall, en cotxe, en bicicleta, en tren, però el veritable pelegrí hi hauria d’anar de genolls». No cal.

Com que el compositor alemany sempre havia de ser més que ningú, el seu no era un festival a seques. Era, i és, un Bühnenfestspiel, un festival escènic. Wagner va anar a parar a Bayreuth perquè buscava un gran escenari per a les seves obres i allà n’hi havia un, però encara el va trobar massa petit. Amb ajut econòmic del seu fervent Lluís II de Baviera es va fer construir un teatre segons les seves nombroses necessitats musicals i escèniques.

Creat el 1876, el festival ha perdut aquella mística que l’envoltava fins fa ben poc, quan calia esperar vuit i nou anys per aconseguir una entrada. Ara el mateix any es poden comprar per internet, això sí, amb molta paciència. Diuen els més vells i els que pensen que abans tot era millor, que las veus ja no són el que eren, però aquell teatre segueix sent un lloc únic per escoltar la música de Wagner. El que el distingeix és la construcció i la disposició de l’orquestra en un fossat que Dante, d’haver-lo conegut, l’hauria reproduït en algun cercle del seu infern pels turments calorífics que genera en els abnegats músics que a més de pacients són d’una qualitat gairebé excelsa.

 

Calor i seients durs

Wagner no volia que els seus pelegrins s’adormissin durant les llargues representacions ni que entressin i sortissin, i per això va posar seients incòmodes, durs i sense braços, i feia tancar les portes amb clau quan tothom era dins, coses que encara duren. De refrigeració, ni parlar-ne. Però quan s’apaguen els llums, la sala queda a les fosques i comença a sonar la música des d’un fossat invisible, tot s’oblida. És pura màgia.

Al seu infern Dante podia haver reproduït el fossat de l’orquestra de Bayreuth.

Un altre que tenia un ego monumental era el director Herbert von Karajan. No va inventar el Festival de Salzburg, però sí que el va convertir en el que avui és, un altre centre de pelegrinatge musical i teatral ple de glamur. Creat a la ciutat on va néixer Mozart, existeix des del 1920 gràcies entre altres a Hugo von Hofmannsthal i Max Reinhardt, però va ser Karajan el 1950 qui li va donar la volada internacional i de mundanitat amb la construcció del Grosses Festspielehaus, el gran teatre excavat a la roca, doncs el Felsenreitschule, l’antiga escola d’equitació guanyada també a la pedra, era insuficient.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El Festival de Salzburg es sinònim de màxima qualitat artística. També ho és de preus elevats, com per altra banda els de tot a la ciutat. El glamur que desprenen els assistents, sobretot les senyores empolainades fa que Bayreuth al seu costat sembli provincià.

 

‘Made in England’

El pes de la música en la cultura germànica i els nombrosos festivals a més dels citats, com els d’Innsbruck o Bregenz, pot fer pensar que aquests encontres estiuencs són originaris d’aquelles terres, però no. L’invent porta la marca del made in England. Van ser els anglesos els qui per primera vegada van fer servir la paraula «festival» fa 300 anys, a principis del segle XVIII. El Three Choirs Festival aplegava els cors de les catedrals de Hereford, Gloucester i Worcester per interpretar oratoris de Händel. El festival segueix ben viu (enguany toca fer-lo a Gloucester) i ha estat un gran vehicle per estrenar i difondre obres de compositors britànics com Delius, Vaughan Williams, Holst, Finzi o Britten.

Però si hi ha dos festivals al Regne Unit que mereixen una visita encara que només sigui un cop a la vida, són els Proms de Londres i el d’òpera de Glyndebourne. El director Henry Wood va crear els promenade concerts el 1895 per facilitar l’accés a la música a tothom. Amb 150 espectacles durant vuit setmanes, és possiblement el festival més gran, certament el més democràtic i el que té una difusió més estesa doncs l’organitza la BBC, el servei públic de radio i televisió.

Edificis amb llarga història com les abadies d’Ambronay i Saintes acullen el ric patrimoni musical francès.

Per 6,79 euros 1.350 espectadors poden passejar per l’arena de l’auditori, seure a terra o berenar durant concerts dirigits o interpretats pel bo i millor de la clàssica, per exemple per batutes com les de Mariss Jansons, Daniel Barenboim, Esa Pekka Salonen, Mirga Grazinyte-Tyla, Karina Canellakis, o Simon Rattle que torna a convidar l’Orfeó Català. Si es vol comoditat, hi ha 5.000 entrades amb seient (entre 17 i 80 euros). Tot i el nombrós públic, els passejants, els que es porten el berenar o es descalcen per estar més còmodes, que no s’espanti ningú, el silenci i l’atenció quan sona la música desperten admiració i enveja, sobretot pensant en el públic tan mal educat i sorollós dels nostres teatres i auditoris.

 

Al tren amb esmòquing i cistell

Glyndebourne és el contrari. És car i elitista, però la qualitat musical és també altíssima. És una iniciativa totalment privada, sense diner públic, creada per un aristòcrata wagnerià, John Christie, que als anys 30 volia fer un bayreuth a la seva finca, al sud d’Anglaterra, a una hora de tren de Londres. És un lloc idíl·lic enmig d’uns camps amb un rierol on hi pastura el bestiar. La senyora Christie que era cantant li va treure del cap el somni de grandesa i va començar a representar òperes en una petita construcció afegida a la casa. L’èxit va ser tan gran que ara fa 25 anys es va inaugurar un autèntic teatre en el qual s’hi han representat produccions operístiques que han fet història. El responsable avui és el nét del fundador.

Anar a Glyndebourne no és només anar a l’òpera. És tot un ritual que comença a l’estació Victoria de Londres per agafar un tren fins a Lewes. Als passatgers habituals s’hi barregen els que van al festival i que es veuen d’una hora lluny pels vestits de còctel elles i l’esmòquing ells. I pels cistells de picnic que carreguen. Les representacions són a la tarda i cal arribar-hi amb temps per gaudir dels jardins –si no plou–, buscar lloc i deixar-hi una penyora per fer el picnic a l’entreacte. També hi ha restaurants, però la gràcia és el berenar-sopar a l’herba. També s’hi pot anar en cotxe i carregar-hi les cadires i la taula de càmping, però les carreteres poden convertir el pelegrinatge en un malson i arribar tard i trobar tota la gespa ocupada.

Un altre centre de romiatge molt exclusiu i no pas pels preus o pels assistents és el Festival d’Aldeburgh fundat pel compositor Benjamin Britten el 1948 en un lloc també d’una gran bellesa entre els aiguamolls de Suffolk. Aquí la música porta el segell distintiu de la creació contemporània.

 

Vi de Borgonya i de Bordeus

El festival francès més reputat és el d’Aix-en-Provence, creat també el 1948. Més que pelegrins, hi van els estiuejants que es refugien de la calor en els poblets provençals, però són uns estiuejants que saben on van i què escolten en els tres llocs del festival, l’original pati de l’Arquebisbat, a l’aire lliure, el Gran Teatre de Provença, i el coquetó Jeu de Paume.

França és un país modèlic pel que fa a la recuperació del seu patrimoni musical, sobretot barroc, que troba espai en diversos festivals en els quals la música s’uneix a la història, l’arquitectura i el bon menjari beure. El Festival Internacional d’Òpera Barroca i Romàntica de Beaune n’és un bon exemple. Beaune és la capital dels vins de Borgonya i el festival es fa al pati de l’Hospici, una construcció francoframenca del segle XV.

A l’altre extrem de França, a prop de Cognac i de les vinyes de Bordeus, la ciutat històrica de Saintes era punt de descans dels romers que feien el camí de Sant Jaume. Avui s’hi aturen els que van a l’Abadia de les Dames, iniciada el segle XI i convertida en una cité musicale. La programació del seu festival és més eclèctica, però no hi falten Jacquet de la Guerre o Couperin. A la regió d’Auvergne-Rhône-Alps, l’abadia d’Ambronay fundada en temps de Carlemany també és un centre de recerca musical i al setembre acull el seu festival que enguany celebra el 40è aniversari.

Festival de Música Antiga dels Pirineus al Castell de Mur. © Patricia Márquez

 

Burgesos de Puigcerdà i S’Agaró

L’estiueig era cosa de burgesos, d’aquells que tenien llotja al Liceu o butaca fixa al Palau. A l’estiu, però, no es podien emportar ni l’un ni l’altre al lloc de vacances i com si fossin Mahoma i la muntanya, van traslladar la música on ells prenien la fresca. Així van néixer els nostres festivals. El doctor Andreu, el de les pastilles, va encetar a començaments del segle XX el costum de fer concerts de cambra a Puigcerdà per als amics i coneguts instal·lats a la vora del llac, en les vil·les que el giny urbanístic del farmacèutic havia ajudat a desenvolupar. Unes dècades més tard, el 1956, un altre gran burgès, Josep Ensesa Gubert, promovia un festival a s’Agaró, la luxosa urbanització creada pel seu pare al Baix Empordà, i va durar fins el 1977.

A Catalunya hi ha una cinquantena de festivals de totes les mides i repertoris.

Ara, de festivals d’estiu dedicats a la clàssica a Catalunya, n’hi ha ben bé una cinquantena de totes les mides, objectius i repertoris. Entre el Festival Castell de Peralada, hereu d’aquells primers encontres, i el Festival de Música Antiga dels Pirineus, repartit per nombrosos poblets de muntanya, de Bossost a Beget i de Tavascan a Riner, hi ha oferta per a tots els gustos. Si el primer és un festival d’estiuejants per estar a prop de la costa i per l’eclecticisme de la seva programació amb presència de grans noms de l’star system de la lírica i el ballet, el de muntanya podria ser un mixt entre romiatge, estiueig i turisme. Dos festivals que impliquen un pelegrinatge són la Schubertíada de Vilabertran, que és un dels importants de lied que es fan a Europa, i el dedicat a Pau Casals, al Vendrell.

A Catalunya no hi ha cap gran festival i la majoria són petits, però tenen una característica comuna i és que neixen de la iniciativa privada, just al contrari dels grans que es fan a la resta d’Espanya com els de Santander, Granada o Sant Sebastià que depenen plenament de les administracions públiques.

Pelegrins i estiuejants, que tingueu un bon estiu amb bona música.