Tal com passa amb Mientras dure la guerra, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar sobre l’enfrontament entre Unamuno i Millán Astray el 1936, també Joker ha suscitat un munt de comentaris per part d’opinadors i columnistes de tota mena. Amb el cinema tothom s’hi atreveix. La literatura o l’art contemporani fan més respecte, i sembla que s’hagi de ser un expert en la matèria per parlar sobre Peter Handke i Olga Tokarczuc, els darrers premis Nobel, o per dir quatre coses damb cara i ulls sobre les exposicions de la rentrée del MACBA.

En canvi, hi ha determinades pel·lícules que tothom sembla tenir l’obligació no només d’haver vist, sinó també de parlar-ne. No hi tinc res en contra, faltaria més, però el cinèfil intransigent que porto dins no pot fer altra cosa que arrufar el nas quan els autors o autores d’aquests articles obliden sistemàticament que estem parlant de cinema per iniciar una xerrameca inacabable sobre els temes o els «missatges».

Així, pel que fa a Joker, tot gira al voltant d’una sola qüestió: la pel·lícula de Todd Phillips ha passat a constituir ràpidament una icona del nostre temps des del moment que il·lustra la trajectòria d’un pobre home que esdevé una mena de lluitador antisistema. I així, es diu que el personatge del Joker representa l’antisuperheroi, i que la pel·lícula mateixa també s’enfronta amb ràbia a aquest cinema-espectacle que, a partir dels còmics de Marvel o DC, està envaïnt les pantalles occidentals des de ja fa molts anys, potser massa.

 

Al·lucinació de formes i colors

De veritat es tracta d’això? O tot és més complex del que sembla? Si m’ho permeten, els diré que a mi la pel·lícula de Todd Phillips em sembla més aviat un artefacte perfectament greixat per tal de donar aquesta imatge rebel i insubmisa que al final, potser, no ho és tant. Tot està pensat en aquesta direcció: el seu look visual, que vol imitar el del Hollywood dels anys 70, contemplat retrospectivament com un emblema de llibertat artística mai superada en el si de la indústria; les referències al cinema de Martin Scorsese, de Taxi Driver a El club de la comedia, que li donen una calculadíssima aparença de «film de prestigi»; el fet de situar-se al 1981, en plena era Reagan-Thatcher, la qual cosa permet realizar incomptables connexions amb el nostre present…

‘Joker’, centrada a denunciar amb estil cridaner uns temps descontrolats, pren una tonalitat homogènia, sense matisos.

La posada en escena, però, es limita a insistir un cop i un altre en aquestes directrius sense afegir gaire cosa més. D’una banda, l’estructura consisteix a acumular seqüències «fortes» una darrere l’altra, amb la música sempre en tensió, de manera que, quan arriba el clímax final, tothom està més que convençut d’allò que la pel·lícula li ha volgut transmetre. D’una altra, la interpretació de Joaquin Phoenix és tan i tan intensa, sense modulacions de cap tipus, que obliga al mateix film a posar-s’hi constantment a l’alçada, amb la qual cosa Joker acaba adoptant un to massa histèric com per provocar la reflexió i el debat.

 

Joaquin Phoenix com a Joker. @Warner Bros.

Joaquin Phoenix com a Joker. @Warner Bros.

 

Joker no és un film menyspreable, és clar que no. Conté moments realment valuosos, sobretot aquells que dibuixen un personatge alienat que respon al nonsense de l’ordre social amb el seu propi nonsense. Quan Phoenix segueix les passes de Charles Chaplin, identificat a la pel·lícula pel fragment de Tiempos modernos que hi apareix en un moment donat, la posada en escena adopta un aire de musical psicotrònic que li atorga una personalitat única, original i intransferible, una mica com ja succeïa a Resacón en Las Vegas (2009), el millor treball de Phillips, on una situació absurda s’exposava amb un to fantasmagòric i ombrívol.

Aquest darrer és precissament el que li manca a Joker, tan centrada a voler denunciar uns temps descontrolats amb un estil igualment cridaner que tot acaba adquirint una tonalitat massa homogènia, sense cap matís. En aquest sentit, el darrer film de Phillips no deixa de ser com el cinema que pretén posar en qüestió: de la mateixa manera que els espectacles de superherois, i que algunes pel·lícules de Batman o Spiderman, ens obliguen a identificar-nos amb un heroi –que en aquest cas sigui «antiheroi» no té importància— que exerceix sobre nosaltres una fascinació gairebé hipnòtica.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Es tracta, un altre cop, d’una qüestió d’estil. Joker dóna el millor de si mateixa quan esdevé una mena d’al·lucinació feta de formes i colors, de moviments i desplaçaments, que de vegades recorda algunes pel·lícules de Gaspar Noé. Quan tot això es canalitza cap a un discurs més previsible i domesticat del que voldria, llavors tinc la desagradable impressió que se m’està intentant donar gat per llebre.

 

Diamants en brut

M’ha passat el contrari, en canvi, amb la darrera pel·lícula de Woody Allen, Día de lluvia en Nueva York. Quan vaig sortir del cinema, estava convençut d’haver vist una ficció no gaire lluïda, una d’aquelles històries més aviat rutinàries que el cineasta de Nova York posa en marxa de tant en tant, mentre rumia alguna altra proposta de més substància. Passats el dies, però, el film s’em va anar impossant com una altra cosa, de construcció borrosa i imperfecta, però alhora d’un intens poder de fascinació, com si les seves irregularitats amaguessin també diamants en brut.

A ‘Dia de lluvia en Nueva York’ els enquadraments són claustrofòbics, i la pluja converteix la ciutat en un laberint inextricable.

Hi ha alguna cosa estranya, misteriosa, en la posada en escena que Allen imagina per a aquesta pel·lícula i que la transforma en un objecte cinematogràfic a les antípodes de Joker. Mentre el film de Phillips ho posa tot a primer terme perquè ho vegem bé, el d’Allen juga una mica més amb els seus espectadors i les seves espectadores, els fa confiança per tal que ho puguin trobar per si mateixos.

La trama de Día de lluvia en Nueva York, potser no resulti gaire atractiva. Som davant la història d’un noi i una noia de classe alta, interns a una universitat nord-americana d’elit, que passen una jornada a Nova York perquè ella pugui entrevistar un cineasta famós per a la revista de la facultat. A partir d’aquí, els seus problemes sentimentals, i les trobades amb altres personatges, marquen la tònica d’un recorregut frenètic que esdevindrà també un trajecte moral.

Al contrari del que succeïa a les seves pel·lícules més exultants sobre la ciutat en qüestió, com ara Manhattan o Hannah y sus hermanas, aquí els enquadraments són claustrofòbics, i la pluja converteix el paisatge urbà en un laberint inextricable on els personatges són incapaços d’orientar-se, on els costa veure què fan els altres i, de vegades, decidir què faran ells mateixos amb les seves vides. I quan es refugien als interiors, ja siguin edificis residencials o restaurants elegants, acaben trobant-se amb el seu propi buit vital o bé escoltant secrets en els quals no haurien pensat mai estar implicats.

 

Fotograma de Día de lluvia en Nueva York

 

No creguin, però, que som davant un film pessimista, com podien ser Irrational Man o Wonder Wheel. Día de lluvia en Nueva York és, al cap i a la fi, una comèdia, però una comèdia desencantada, on ja no tenen cabuda les imatges fascinades de la ciutat que il·lustraven algunes de les millors pel·lícules del cineasta. La fotografía de Vittorio Storaro crea un clarobscur constant que esdevé metàfora dels personatges i del punt de vista que els contempla, el del mateix Allen, ara un home ja gran atrapat en un moment no gaire dolç de la seva vida.

Al contrari del que em passa amb Joker, aquí no hi veig cap espectacularització del nostre present ni de res. La pel·lícula és també imperfecta, coixa i irregular, però renuncia a qualsevol tipus de solemnitat per retirar-se a un intimisme irònic, també tendre, que recorda el to d’alguns films testamentaris de Billy Wilder o George Cukor. I el que acaba passant és que, comparat amb el sorollós cruixir de dents que fa sentir Joker, la melodia a mitja veu que executa Día de lluvia en Nueva York m’arriba com alguna cosa no només més sincera, sinó també més subversiva.