L’editorial Fayard no el va publicar a França fins a l’estrena de Shoah de Claude Lanzmann el 1984, i per ser traduït a Alemanya va haver d’acceptar l’oferta d’una minúscula editorial que va hostatjar l’autor a una pensió misèrrima on la llum del passadís no durava prou com per arribar a l’habitació. Ho explica Raul Hilberg a les seves Memorias de un historiador del Holocausto, publicades a Arpa en traducció d’Àlex Guàrdia: estem parlant de l’autor del monumental llibre que canviaria la visió moderna de l’Holocaust, La destrucción de los judíos europeos. La primera edició d’aquesta tesi doctoral va trigar molt i molt a aparèixer als Estats Units, el 1961, i fins a vint anys després no es van publicar en alemany els seus tres volums.

De la ingent documentació usada per Hilberg se’n deduïa no només la normalitat burocràtica d’una fàbrica d’extermini organitzada fins a l’últim detall administratiu –complidora, eficient, pragmàtica, cerebral i neutra– sinó també la passivitat d’una part dels jueus a l’hora de fer front al sistema abans, després i durant la posada en pràctica de la solució final. Havia estat bàsicament la conformista i progressiva aclimatació dels ciutadans la que havia propiciat l’extensió del nazisme a Alemanya.

Ara sabem que una de les idees capitals de Hannah Arendt a Eichamnn a Jerusalem podria provenir d’una carta de Karl Jaspers de 1946, on considerava que la crueltat nazi no s’havia d’entendre satànicament sinó com a «banalitat o trivialitat prosaica». Arendt corregia així la seva tesi del mal radical de deu anys abans, a Els orígens del totalitarisme, com ho recorda Andreu Jaume al pròleg a la seva antologia de Hannah Arendt, La pluralidad del mundo, a Taurus, que, per cert, no inclou cap fragment de l’Eichmann.

Sí que inclou Jaume l’entrevista de Günter Gaus a la pensadora, realitzada el 1963, quan l’escàndol mediàtic per la publicació d’Eichmann a Jerusalem seguia sent ingovernable. La jueva Arendt havia traït els jueus en acceptar com a bona la hipòtesi de la col·laboració dels consells jueus i alhora identificava en el tinent coronel de les SS un home vulgar que només havia fet la seva feina. La «banalitat del mal» consistia a assegurar el funcionament eficient d’una indústria de la mort.

No el·ludeix les rectificacions tampoc Geraldine Schwarz al seu espectacular llibre Los amnésicos, i entre elles figura Günter Grass en relació a la tardana confessió, quaranta anys després d’aquesta entrevista, d’haver ingressat a les juventuts de les SS amb 17 anys (l’octubre del 1944, quan les coses anaven ja molt i molt malament per als nazis). Ella considera que aquest retard informatiu del «guardián de la moral alemana» aportava «una nueva profundidad al trabajo edificante de este intelectual que, como ningún otro, interrogó y cruzó las memorias, colectiva y personal, y describió la maraña de culpabilidad, negación y confesión que caracteriza a Alemania después de la Segona Guerra Mundial».

 

La confessió de Günter Grass

Més que «deure de memòria» (o abusos semblants dels partidaris de les justícies pòstumes, parcials i retroactives), Geraldine Schwarz prefereix la noció de «treball de memòria» per tal de comprendre la gestió dels traumes col·lectius i individuals, com ho subratlla en un valent epíleg José Álvarez Junco. L’anàlisi de Schwarz de la confessió de Grass és un bon exemple de la independència amb què es mou en el maremàgnum de dades autobiogràfiques i dades historiogràfiques que articula esplèndidament: és d’una actualitat aclaparadora perquè el seu tema central és la conformitat passiva de la ciutadania a l’hora d’entomar discursos polítics i ideològics per indiferència, conveniència o oportunisme.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

No oblida mai les diferències d’edat, generació i experiència vital per entendre què podia sentir i pensar qui tenia 10 anys el 1938 o qui en tenia 40, i podia decidir el que feia. El seu avi alemany va decidir aprofitar-se de l’assetjament indissimulat dels jueus a Mannheim per fer un bon negoci, i la seva tieta no va poder trencar mai amb la fascinació infantil per Hitler. En canvi, però, sí que ho va poder fer el seu pare, que acabava de néixer, i no va tenir cap vivència directa del nazisme. Va ser ell qui va transmetre un relat fred, no emocional o familiarment captiu, del passat brut de l’avi i va injectar la curiositat en la filla, la mateixa Geraldine, per comprendre la gestió del passat que va fer la societat europea, i no només l’alemanya.

Els ciutadans «normals» varen ser transigents amb el discurs antisemita i tolerants amb la persecució dels jueus.

El resultat és descoratjador: el treball bàsic al llarg de dècades i dècades va consistir a tapar, mentir, disfressar i justificar autocompassivament no només la societat alemanya de la postguerra sinó també moltes d’altres profundament implicades en la triomfal connivència nazi, com és el cas de França, Itàlia i Àustria (però no Bulgària): només obeïen ordres i no hi havia escapatòria és el que s’explicaven a si mateixos. Ella diu «no», i ho diu molt bé: el talent narratiu i la valentia moral es conjuminen per oferir un fresc corrosiu de la successió de mentides fabricades i massives que va generar la derrota alemanya per tal de conviure pacíficament a la postguerra: una unànime França resistent al nazisme que no va existir mai, o una Alemanya col·lectivament innocent i victimitzada.

 

Veritat amarga

Els anys 60 a Alemanya varen començar a portar al primer pla un passat ocult, envernissat, falsejat i programàticament amnèsic. Molts, moltíssims dels alts càrrecs de l’administració de l’Estat, de la judicatura o de la universitat havien recuperat, una dècada després dels judicis de Nuremberg, els càrrecs que havien tingut durant l’etapa nazi, sense que la societat ni la premsa armés cap mena d’escàndol. Una àmplia majoria social sentia arribada l’hora de la pau amb si mateixa perquè els vencedors havien imposat humiliacions i càstigs desproporcionats respecte al mal causat, que ni era tant com es deia ni la majoria de la població n’era responsable: ho era només, segons la clàssica exculpació col·lectiva, una petita minoria de comandaments que havien enganyat la població i amagat el que de veritat havien posat en marxa des del 1940 amb el nom de «solució final».

Aquella societat interessadament amnèsica va començar a deixar de ser-ho molt lentament, tan lentament com que fins al 1979-1980 una nova generació biològica no va convertir en demanda democràtica el coneixement històric sobre l’abast del contagi nazi a Alemanya. Des de llavors els esforços per restituir la veracitat tenen episodis crucials en la publicació del llibre immens de Hilberg, la publicació del reportatge d’Arendt, l’estrena de la sèrie nord-americana Holocaust el 1979 o la fulminant Shoah de Claude Lanzmann.

La conclusió de Schwarz, però, és insospitada: la salut democràtica de l’Alemanya actual (i en particular de l’occidental) contra els nacionalpopulismes de qualsevol mena s’arrela en el treball de memòria fet en els últims trenta anys i el reconeixement d’una veritat amarga. Els ciutadans «normals» varen ser transigents amb el discurs antisemita, tolerants amb la persecució dels jueus o, com a mínim, «companys de viatge». Identificar el «mal absolut» amb els execrables nazis tranquil·litzava la consciència francesa, italiana o austríaca mentre permetia relativitzar Vichy a França, la criminalitat del feixisme a Itàlia o la massiva complicitat social a Àustria.

 


Geraldine Schwarz. Los amnésicos. Historia de una familia europea, Barcelona: Tusquets, 2019. Hannah Arendt. La pluralidad del mundo. Antología, Barcelona: Taurus, 2019, edició d’Andreu Jaume. Raul Hilberg. Memorias de un historiador del Holocausto, Barcelona: Arpa, 2019.