L’editorial Fayard no el va publicar a França fins a l’estrena de Shoah de Claude Lanzmann el 1984, i per ser traduït a Alemanya va haver d’acceptar l’oferta d’una minúscula editorial que va hostatjar l’autor a una pensió misèrrima on la llum del passadís no durava prou com per arribar a l’habitació. Ho explica Raul Hilberg a les seves Memorias de un historiador del Holocausto, publicades a Arpa en traducció d’Àlex Guàrdia: estem parlant de l’autor del monumental llibre que canviaria la visió moderna de l’Holocaust, La destrucción de los judíos europeos. La primera edició d’aquesta tesi doctoral va trigar molt i molt a aparèixer als Estats Units, el 1961, i fins a vint anys després no es van publicar en alemany els seus tres volums.

De la ingent documentació usada per Hilberg se’n deduïa no només la normalitat burocràtica d’una fàbrica d’extermini organitzada fins a l’últim detall administratiu –complidora, eficient, pragmàtica, cerebral i neutra– sinó també la passivitat d’una part dels jueus a l’hora de fer front al sistema abans, després i durant la posada en pràctica de la solució final. Havia estat bàsicament la conformista i progressiva aclimatació dels ciutadans la que havia propiciat l’extensió del nazisme a Alemanya.

Ara sabem que una de les idees capitals de Hannah Arendt a Eichamnn a Jerusalem podria provenir d’una carta de Karl Jaspers de 1946, on considerava que la crueltat nazi no s’havia d’entendre satànicament sinó com a «banalitat o trivialitat prosaica». Arendt corregia així la seva tesi del mal radical de deu anys abans, a Els orígens del totalitarisme, com ho recorda Andreu Jaume al pròleg a la seva antologia de Hannah Arendt, La pluralidad del mundo, a Taurus, que, per cert, no inclou cap fragment de l’Eichmann.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.