El món està fet de dues menes de persones, com tothom sap: els que s’interroguen àvids i incisius sobre si mateixos i els que viuen esmaperduts fent un miler de coses més interessants que pensar en si mateixos. Apressats compulsius, resolen amb quatre generalitats i una mica d’humor irònic el dubte metafísic i/o ontològic sobre l’existència, la seva existència, incapaços de trobar el trauma fundacional o la gallina de l’ou neuròtic que els permeti explorar qui són, d’on vénen i on van, més enllà de la parada de metro.

Jo sóc de la mena de pardals que encaixa en la segona opció però els autors dels dos llibres que aplego en aquest batec pertanyen al primer de forma categòrica, viciosa, addictiva. Per a mi, inhabituat a la introspecció meditativa per falta de tremp i de temps, és més addictiva encara. Propicien tots dos una immersió vertiginosa al vessant més secret, íntim, elaborat, sensitiu i dolorós de dues persones cultes, civilitzades i tan dispars com ara Jordi Ibáñez Fanés i Paul B. Preciado. Les seves dues modalitats literàries, però, són enèrgicament dispars.

Jordi Ibáñez ha donat els últims anys alguns dels millors llibres de la literatura catalana, per molt que sembli eclipsat o aliè a l’embalum comercial, una mica com li passa a Ponç Puigdevall, que és un altre dels més consistents narradors catalans una mica massa invisibilitzat. Del primer, recordo el poemari Un lloc perillós o l’extraordinària edició dels assaigs de Walter Benjamin, publicada a Taurus, però sobretot la narració sonàmbula Una vida al carrer. Ara arriba aquest artefacte gestat des d’una maduresa alliberadora i afí a allò mateix que explora al seu engrescador, intrigant i intel·ligent llibre: l’edat tardana, aquell punt on el pensament s’allibera dels respectes habituals, les cohibicions o les prudències que la maduresa mima per instint de supervivència, per covardia o per mer oportunisme.

Ara ja no, passats els 55 anys anys ja no. Les quatre seccions d’un sol quartet exploren els afectes torbadors de l’edat adulta en quatre vessants: com a fill (el protagonista del capítol no és pas la mare: ho és el fill, i la seva interrogació una mica ansiosa i patidora); com a amant estabornit per les experiències antigues i per les noves, sempre una mica massa captiu de l’olla de grills psicioanalítica i capaç alhora de posar-hi distància; com a obstinat melòman en conversa amb un altre melòman (un dels capítols més poderosos del llibre, irresistible de finesa i sensibilitat musical) i, finalment, com a no creient intrigat sense reserves pels mecanismes consoladors, compensatoris i enganyosos dels creients.

La qualitat de l’obra rau al brillant mestissatge de gèneres que impulsa una potent vena especulativa empeltada en un mosaic narrativament vivaç i experiencial: pensem el que vivim o imaginem viure, repensem el que viuen els nostres amics i són les seves i les nostres vivències les que subministren el laboratori moral on reconeixem o no la nostra vivència de l’amor, el sexe, la música, l’espiritualitat.

Ell ja sap, perquè li ho he dit jo mateix, que el tipus amb qui més m’identifico és el més manifiestament ficcional: un paio que tira pel dret, no s’està de massa grimègies i deixa com qui diu palplantat l’autor amb la seva capacitat d’integrar vitalment, jovialment, les limitacions, les carències, les vivències de cadascú lluny de dramatitzar-les i més lluny encara d’intel·lectualitzar-les. Això passa al final del llibre, però no funciona com la resposta final al munt d’interrogants que explora Ibáñez Fanés; funciona com el contrapunt que avisa només que l’autor no ha parat boig, si més no encara.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

L’afany d’indagació d’Ibáñez Fanés contrasta amb la maquinària autonarrativa i assertiva que Paul Preciado posa en marxa com a cronista i ideòleg armat: mentre Ibáñez vaguereja inquisitivament pel cosmos de la millor especulació frapant, Preciado tendeix en clau guerrillera a la defensa d’una causa a la qual subordina sovint la resta de l’univers. Les de Preciado són propostes fortes, centrades en la magnificació prescriptiva d’un principi necessari. La tradicional assignació binària de gènere exclou o estrangula, al naixement o en el futur desenvolupament, el reconeixement civil i legal d’una pluralitat de variants sexuals fins a l’extrem de fer-li creure, i és el centre de la seva teoria, que l’assignació de gènere nen-nena és exclusivament una institució cultural. Segons ell, la genètica o la naturalesa és només una mena de rerefons obert que permetria decidir la sexualitat que practiquem perquè no hi ha predisposició genètica a cap de les variants possibles: potencialment, tots ho som tot, vindria a dir. Un «règim binari de sexe-gènere» condemna els transexuals i intersexuals a un «intersexualicidi» del qual només es podrà sortir amb una revolució política.

Ibáñez vaguereja inquisitivament pel cosmos de la millor especulació frapant.

No cal combregar amb aquesta hiperbòlica projecció per adherir-se a l’exigència d’integració social (i subversió moral) de qualsevol forma d’intersexualitat i transexualitat, en particular després de llegir la prosa poderosa, rítmica i sovint trepidant de l’autor (llegim la versió castellana dels articles publicats majoritàriament a Liberation els últims vuit anys). Preciado és hereu i en certa mesura hoste d’una formació filosòfica francesa que l’ha dut a projectar una experiència personal fundacional en una teoria global sobre la sexualitat, el gènere i les criminals manilles que la socialitat capitalista i neoliberal ha necessitat per reduir el món a dos gèneres, masculí i femení, peti qui peti, i digui el que digui la realitat genital, emocional, psicològica, afectiva o vocacional de cadascú de nosaltres quan neix, creix, fantaseja i exprem com sap i pot la seva sexualitat.

Preciado ho va fer, i per això el subtítol del llibre hi al·ludeix, potser una mica massa enigmàticament. Són crónicas del cruce perquè n’hi ha molts de creuaments al llibre, però un de cabdal és el que va dur la dona i lesbiana Beatriz Preciado a escollir decidida i militantment dir-se i ser Paul B.[eatriz] Preciado gràcies al tratactament hormonal corresponent (entre moltes d’altres coses). La crònica del canvi és explicada al llibre amb una transparència esborronadora perquè ho fa una veu tenaç, molsuda i persistent, com un bombeig de vegades redundant però sempre creíble i veraç.

Beatriz Preciado va escollir dir-se i ser Paul B.[eatriz] Preciado gràcies al tratactament hormonal corresponent.

Fa anys ja del seu Manifiesto contrasexual del 2000 i la descarnada pulsió derogatòria del gènere binari. El substrat normatiu de llavors sona ara una mica massa antic i militant, potser perquè les societats occidentals per fortuna fa temps que no encaixen com un bloc en l’estereotip de família conservadora i catòlica, rodejada de famílies de l’Opus Dei, on va néixer l’autor. «Se hace necesario filosofar –deia l’any 2000- no a golpe de martillo, sino de dildo [és a dir, l’antic consolador]. No se trata ya de romper los tímpanos sino de abrir los anos». Per això la pràctica recomanada per Preciado allà és el fist-fucking (jo tinc un bon amic que n’era molt partidari, almenys fa uns anys), com si convidés expressament a la ingent massa de desgraciats hetero o homosexuals a sortir de la seva rutinària vulgaritat i fer el favor d’espavilar. En general, als llibres de Preciado, els heterosexuals tendim a ser plans, previsibles i avorrits, una mica totxos, desgraciats de tota necessitat, i tirant a sòmines sexualment vegetatius: pardals o pringats una mica palurdos, com si ens faltés món (i vés a saber si sí).

Un i altre llibre exhibeixen la potència d’una tradició il·lustrada, tal com ha estat sacsejada al segle XXI: mentre l’un aspira en clau biopolítica a estripar els límits convencionals, l’altre explora amb imaginació verbal, valentia moral i inusitada llibertat especulativa el laberint comú. Els dos són fills moderns de la vella Il·lustració.

 


Jordi Ibáñez Fanés, Un quartet, Barcelona: Tusquets, 2019. Paul B. Preciado, Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce, Barcelona: Anagrama, 2019. Pròleg de Virginie Despentes.