Una cosa és escriure de música i una altra ben diferent és pensar la música. Molts, amb més o menys credencials i coneixements, intentem fer el primer. Ara, pensar i pensar bé, ja és cosa de ments privilegiades però, sobretot, de caps molt ben estructurats i amb un fons profund de saviesa que remet als orígens, que els transcendeix i que alhora són capaços d’analitzar la realitat, fins i tot, la banalitat, però sempre per elevació.

En pocs dies, ens van deixar dos homes que sabien discórrer i que fent ús d’aquesta facultat i sense ser músics, s’havien entretingut a pensar la música, George Steiner i Roger Scruton.

Steiner sempre es va doldre de la seva incapacitat per a cantar o tocar un instrument. Li resultava humiliant no poder-ho fer, però en canvi gaudia extraordinàriament de la companyia de la música. Va tenir la sort de néixer en una família de gustos refinats que el portaven a concerts quan era un jovenet. A casa hi havia un piano Broadwood (que havia sigut d’Emma Wedgwood, esposa de Charles Darwin) i després de l’arribada de Hitler al poder, s’hi feien concerts per a músics expulsats d’Àustria i Alemanya.

Ell necessitava la música, però també la necessita el món i més encara el que ens toca viure. Deia que la crisi del llenguatge, la nostàlgia pel transcendent, per l’èxtasi, l’ideal d’empatia participativa de resposta compartida, tot plegat, constitueix una part vital d’aquesta «necessitat de música», tal com ho explicava el 1974 en un article publicat a The Listener i recollit al llibre Necesidad de música (Grano de sal, 2019) que aplega tot un seguit d’articles, ressenyes i conferències del crític i assagista seleccionades per Rafael Vargas Escalante.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.