«Silicon Valley i les xarxes socials són uns grans criminals». Amb aquest titular explosiu el diari El País (10519) encapçalava una entrevista al filòsof alemany Markus Gabriel, que considera que l’anomenada revolució digital ha estat mitificada gràcies a una gran operació de màrqueting: «La intel·ligència artificial és una il·lusió. No existeix ni existirà… El que hi ha és software de codis escrits per humans per explotar altres humans. Tots treballem per a Facebook o per a Google. Quan uses un cercador, generes un rastre, produeixes quelcom i això és treball. Després els seus algoritmes, produïts per humans, s’utilitzen per anticipar el teu comportament i els dels altres, per guanyar diners amb el teu treball. És el que denomino el proletariat digital… El posthumanisme, el transhumanisme, la idea que les nostres màquines s’assemblen a nosaltres i que la intel·ligència artificial ens amenaça tan sols és màrqueting. És pura ideologia per tenir sota control el proletariat digital».

En conseqüència, Gabriel proposa polititzar Internet, en la mateixa línia que ho planteja Evgeny Morozov, el crític implacable de la cara fosca de les xarxes. Morozov titlla d’ingènues i tecnocràtiques les propostes d’autoreforma de la Xarxa perquè, en contra del mite del naixement llibertari del ciberespai, recorda que des del primer moment les xarxes de dades foren desenvolupades i promogudes pel Pentàgon i Wall Street: «Un pla per a una veritable transmissió de poder requeriria molt més que un altre enginyós protocol per a la cessió de dades; aquesta classe d’intervencionisme tecnocràtic és el que alimenta l’ira populista arreu del món. No hi ha empoderament digital sense empoderament polític, i aquest últim només es pot assolir concebent la Xarxa no com un mitjà o una eina, sinó com un conjunt d’infraestructures per a facilitar la vida, el treball i la cooperació.

Primer de tot, necessitem una política per a aquestes infraestructures que abasti qüestions relacionades amb la seva economia política, amb el repartiment de la propietat i dels riscos entre els diferents actors públics i privats. Només llavors podrem centrar-nos en les tasques més prosaiques de trobar les plataformes i els protocols apropiats per donar cohesió a les parts interconnectades. En cas contrari, quan d’aquí a 10 anys celebrem el 40è aniversari de la Xarxa, pot ser que descobrim que tenim tots els protocols necessaris per donar-nos el poder, però que ens en veiem privats pel fet que tots són propietat de Mark Zuckerberg, Xi Jinping o Mohamed Bin Salman. (El País, 5-05-19).

Limitar el poder monopolístic dels gegants tecnològics avui només està a l’abast d’una estructura macroestatal com la Unió Europea.

Per valorar amb criteri asseveracions tan contundents val la pena dedicar temps a llegir pausadament l’assaig de John Keane, «La nova era de la revolució de les màquines» (Letras Libres, abril 2019), en què –a la manera brechtiana– un robot intel·ligent aconsella i interpel·la els humans sobre la revolució tecnopolítica en curs. Així, aquest portaveu dels robots ens aconsella esforçar-nos a entendre l’abast d’aquesta revolució i a mentalitzar-nos de com ens canviarà la vida. Ens explica que les màquines intel·ligents no són una simple extensió tècnica de les capacitats humanes, amb el que implica de reconsideració del que significa ser humà. Ens critica el mal costum de traspassar els atributs humans als robots. Es mostra perplex davant la facilitat amb què passem d’un extrem a l’altre en la valoració positiva o negativa de la robotització. Reconeix, malgrat la capacitat de realitzar càlculs abstractes i d’alt nivell, la incompetència dels robots per gestionar les interaccions quotidianes amb els humans i, per tant la necessitat d’uns «governadors ètics». Adverteix del risc catastròfic que provocaria la incapacitat dels humans per controlar o comunicar-se amb màquines superintel·ligents.

Però, sobretot, el robot ens recorda que «el poder és un concepte humà indispensable per donar sentit a aquesta revolució inacabada» i, per tant, «la qüestió pública sobre qui aconsegueix controlar-nos i el sistema de poder humà en el qual funcionem emergeix com una de les qüestions més importants per als humans en aquestes primeres dècades del segle XXI». Perquè s’ha de tenir clar que «si en el futur alguns humans aconsegueixen monopolitzar el disseny i l’aplicació de la intel·ligència artificial i els robots, aleshores aquella classe privilegiada exercirà un poder injust al decidir el nostre futur com a robots… És un gran error pensar que hi ha una lògica ‘natural’ o divina en el desenvolupament de la intel·ligència artificial». Com «també és un error suposar que els ‘humans’ s’encarreguen del desenvolupament robòtic… La major part de la recerca i desenvolupament de la IA i la robòtica no està promoguda per ‘humans’. Els nostres amos són de fet Estats poderosos i empreses àvides de beneficis com Google o Alibaba».

Per concloure, ens posa davant la nostra responsabilitat democràtica en dir-nos que «la democràcia no és només útil per imaginar nous escenaris i suscitar l’esperança d’alternatives pràctiques… L’invent humà que diuen democràcia és molt més radical que això. Els motiva, mortals, a veure que el poder concentrat és innecessari i potencialment malvat, que hi ha beneficis que sorgeixen del rebuig al poder arbitrari, i dels esforços per distribuir i igualar la seva distribució. La democràcia adverteix que nosaltres els robots podem convertir-nos en els servents i visirs de les corts del despotisme. Sent més optimistes, l’esperit i la substància de la seva democràcia pot ajudar-los a superar els seus mals hàbits d’antropomorfisme i pensament prepolític».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

José María Lassalle ha decidit assumir aquest repte de pensar políticament què ens demana el portaveu dels robots intel·ligents. Ho fa en el seu últim llibre Ciberleviatán. El colapso de la democracia liberal frente a la revolución digital (Barcelona: Arpa, 2019). Trobem un aperitiu llaminer de la seva lectura en una llarga entrevista amb Pedro Vallín (La Vanguardia, 25-05-19), amb un titular ben provocador: «La revolució digital està destruint la revolució francesa». Lassalle sosté que «la revolució digital està destruint al mateix temps la revolució francesa i la revolució industrial. Una revolució francesa de la qual va néixer una estructura de drets i un concepte de ciutadania i de majoria d’edat a tots els efectes, i una revolució industrial el desenllaç de la qual va ser un pacte igualitari entre el capital i el treball. Això s’ho està carregant la revolució digital, i està acabant amb tots els mecanismes que han permès la construcció d’una societat democràtica i d’una estructura de llibertat en el nostre món. I el terrible és que estem acceptant que això es produeixi sense control democràtic, sense debat davant l’opinió pública, sense reflexió, i en una mena de neutralització quotidiana que normalitza tot això que estem esmentant sense que ningú aixequi la mà, ni tan sols en el debat polític. I això és el terrible».

Però Lassalle no es resigna a conrear un narcisisme apocalíptic i crida a una sublevació liberal per limitar el poder monopolístic dels gegants tecnològics que, al seu parer, avui només està a l’abast d’una estructura macroestatal com la Unió Europea: «La limitació del poder quan parlem d’un poder transnacional i global requereix agents transnacionals i globals. I en la mesura que les Nacions Unides i les institucions globals són incapaces i disposem d’una institucionalitat transnacional com és l’europea, que té els anys d’història a l’esquena i la seva experiència normativa i la seva capacitat per afrontar escenaris de crisi legislatives com les que hem viscut, la UE és el subjecte responsable per abordar l’empresa de la qual estem parlant. Per això és tan important la batalla que tenim davant, i per això no és casual, insisteixo, que determinades personalitats hagin vingut a Europa i determinades multinacionals triïn Europa com a territori de combat. L’única alternativa al que estem vivint és Europa, amb capacitat de generar complicitats amb altres àrees geogràfiques que, associades, podrien donar una batalla econòmica i cultural que impedeixi que anem cap a un Ciberleviatan. Llavors, més Estat, no. Més capacitat regulatòria per a un subjecte amb capacitat per operar com a actor global. I aquest subjecte és Europa. Però una Europa que sigui conscient de quina és la seva tasca i que sigui capaç d’alinear alemanys, espanyols, francesos, portuguesos».

 


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.