En un passeig de Gràcia ple de turistes de samarreta i xancletes, ni Nelson Mandela cridaria l’atenció de la massa bigarrada i tatuada, però en l’època del Cambó rampant, quan passejava saludant les dames amb el «canotier» i el bastó de bambú, la gent deia: «És ell!». Les formes polítiques han canviat però la naturalesa humana –material primari de la política– és la mateixa.

L’estil polític de Cambó va ser sempre el d’un conservador europeu, algunes vegades llastrat per un excepcionalisme català que la Lliga havia aconseguit traslladar del folklorisme al realisme polític. Segons el patró liberalconservador, era un estil més atent a la conducta humana i a les complexitats històriques que a la ideologia, a pesar d’una passió catalanista que aleshores tenia la puixança d’una temptativa regeneracionista i l’eficàcia de l’actuació parlamentària de Cambó al Congrés dels Diputats. Segons Weber, no saber guardar distàncies és un dels pecats mortals de tot polític. També era una percepció lúcida del tempo de la política. Dit per Cambó, segons cita Pabón del Diario de Sesiones l’any 1918: «Ni las horas de la Historia tienen todas sesenta minutos: que hay horas que tienen un siglo, y hay siglos que casi pasan sin rastro…». Era un sentit del tempo que s’oposava frontalment al maximalisme que tantes vegades va fer malbé oportunitats factibles per a Catalunya.

Era l’ordre de la civilització contra l’anarquia que Barcelona va patir tant i que va dur Cambó a una defensa primordial de l’ordre públic que explica la candidatura de la Lliga a les eleccions del Front Popular i el suport a l’aixecament  militar del 18 de juliol. Però, al capdavall, això li significa l’exili i repensar que, tot i no ser un monàrquic de sentiment, la monarquia era la fórmula que havia garantit i podia tornar a garantir l’estabilitat d’Espanya, en benefici de Catalunya.

 

No fer-se la vida impossible

En coincidència, Cambó escriu al primer volum de Meditacions: «Jo crec que la política de centre és l’única política fecunda. No és popular, no ho ha estat, ni ho serà mai… però. En definitiva, és la que acaba per imposar-se arreu». Avui, en hores de tants trasbalsos tecnològics i institucionals, encara s’ho paga sostenir que –com deia Pla– l’opinió neix d’un estat de sociabilitat, és un estat de sociabilitat; «és el desig d’entendre’s, de parlar el mateix llenguatge, de no disputar-se –massa–, de no disputar-se fins a fer-se la vida impossible». Molt abans ho havia predit Balmes: «La sociedad debe gobernarse por instituciones más que por ideologías; por la experiencia y por el buen sentido». Podríem aplicar-ho a la Catalunya d’avui si és que encara considerem que el Dret manté la llibertat.

Suma un coneixement inusual de la política financera i una proximitat, alhora freda i apassionada, a la política mundial.

L’estil polític de Cambó, el Cambó de plenitud, suma un coneixement inusual de la política financera i una proximitat, a la vegada freda i apassionada, a la política mundial. A les seves memòries, quan recorda que l’any 1911 fou assassinat el gran estadista rús Stolypin, considera que «si aquell gran home hagués viscut, ni s’hauria produït la guerra de l’any 1914, ni s’hauria imposat a la Cort un home com Rasputin, ni hauria vingut la caiguda del règim tsarista i la instauració del bolxevisme». Molts anys després, Soljenitsin va exposar la mateixa hipòtesi. D’altra banda, Cambó –víctima d’un atemptat fallit– té in mente els assassinats de Cánovas –a qui admirava molt, Canalejas i Dato.

La vida política de Cambó és una seqüència de pactes, sovint frustrats. En definitiva, és cert que la malenconia és una conseqüència de les empreses impossibles, però és que l’enteniment entre Maura i Cambó no era un propòsit impossible, tot i que no arriba a fer-se concreció estratègica, molt probablement per causes que eren més enllà de les voluntats personals. Per això no fou factible el projecte d’administració local que pactaven Cambó i Maura. Allò hagués pogut representar una vertebració regeneracionista i a la vegada un eix de centredreta estable i consolidat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Governamental i revolucionari

Com a contrafoc i última opció abans de l’adveniment republicà, quan cau la dictadura de Primo de Rivera, els mauristes ingressen al partit centrista –el Centro Constitucional– que Cambó propiciava, però ja era massa tard. I no és casualitat: anys després del «¡Maura no!», l’endemà de la proclamació de la Segona República, el crit –amb variants més truculentes– va ser: «Visca Macià; mori Cambó». El mateix Cambó, quan comenta l’impacte de la seva lectura juvenil de les obres de Cánovas formula la dicotomia que ja li seria una constant vital: conservador i romàntic; governamental i revolucionari.

El catalanisme polític agafà una gran empenta però no era una propulsió determinista perquè convé recordar –com explica Josep Pla a la seva biografia de Cambó– que Lerroux infligí al catalanisme tres successives derrotes electorals: «L’any 1902 és el de la incubació del lerrouxisme; 1903, el de seves grans victòries». Pla parla de «dos anys ingloriosos en la història del moviment català». Amb intel·ligència i finezza, Jesús Pabón escriu un perfil de Cambó dels anys vint, una fortuna –diu– inexplicable sense l’aparició de la gran indústria elèctrica a finals del XIX i el plet de les reparacions econòmiques després de la Gran Guerra, la crisi del seu protagonisme en la política catalana ens situa en l’anarcosindicalisme; i així anem als orígens i la significació del feixisme, el pas de l’imperi turc a la nova Turquia nacional, l’evolució de la política britànica, el procés internacional de la postguerra en la Conferència de Gènova.

És el recel individualista i instintiu, anticol·lectivista, pel que fa a les intromissions –vitals, econòmiques– de l’Estat. L’any 1937, Cambó escriu al primer volum de Meditacions: «La civilització és complicació. De totes les formes polítiques, la més complicada és la democràcia. Civilització és també hipocresia». La il·lusió d’un ordre burgès, d’una Catalunya burgesa s’esvaeix amb la guerra civil espanyola i s’enfonsa per sempre –com descriuen els Dietaris de Joan Estelrich (2012), primera crisi que duu de forma gairebé inexorable a les hegemonies genocides de Hitler i Stalin. D’una banda, un món s’acaba; de l’altra, és impossible viure fora de la Història.

«La civilització és complicació. De totes les formes polítiques, la més complicada és la democràcia. Civilització és també hipocresia».

Pel que fa al catalanisme embrionari, Cambó considerava que els homes de la Renaixença «contemplaren amb indiferència la catàstrofe de 1898 i tan sols els servia “per fer xistos”». Eren apolítics, fins i tot antipolítics. Els historiadors ara proposen un enteniment de la Restauració canovista que no sigui fatalista i, més enllà de la tesi del mal menor consideren que va ser una oportunitat per a les polítiques estables i constructives. Almirall havia fet un relat gairebé agònic de la Restauració a L’Espagne telle qu’elle est (1886). Ortega o Joan Maragall, per exemple, eren molt crítics amb l’orientació canovista que fa la restauració monàrquica, acaba amb les guerres civils i troba un consens factible per a consolidar la monarquia i un Estat liberal.

 

Exageracions i injustícies

L’admiració de Cambó per l’obra de Cánovas és una constància. Més enllà del món alfonsista de Pequeñeces del pare Coloma hi ha la consistència d’un retorn a l’estabilitat i el progrés econòmic després del desori i l’atomització. La literatura del Desastre és catastrofista, per excés. No és gens casual que Jesús Pabón ubiqui la figura de Cambó en el corrent essencial de la Restauració, la que volgué rectificar el «maximalismo carpetovetónico que sacudió a la República precedente y sacudiría a la República que le sucedió: el extremismo ibérico que se mueve hacia lo “más” y no hacia lo “mejor”, y que Cambó calificó de canibalismo». També era d’urgència trencar la línia Maginot entre l’Espanya oficial i l’Espanya real, vital.

Tot de genealogies intel·lectuals donaren cos al catalanisme cultural. Són eixos avui menystinguts o ignorats, potser per mor de l’hegemonia intel·lectual esquerrana que va sedimentar als anys 60. Això fa, per exemple, que la relació entre Joan Maragall i Mañé i Flaquer –un home fonamental en la història política de Catalunya– quedi tan arraconada. És més significatiu Torres i Bages o mossèn Xirinacs? Compta més Balmes o Andreu Nin? Josep Benet o Tarradellas? En definitiva, es tractava de manllevar complexitat a les formes i substrats que van d’Antoni de Capmany a Gaziel, a tota una filiació liberal-conservadora que feia nosa.

Diu que la idea dels fronts populars demostra fins on podia arribar la imbecil·litat de la burgesia, deixant-se conduir al suïcidi.

Cambó representa el catalanisme que, sense deixar de ser un lloc de la memòria, a la vegada és antinostàlgic. La raó política posa marges a la sentimentalitat del catalanisme. De fet, el Cambó de les memòries reconeix que «el ràpid progrés del catalanisme fou degut a una propaganda a base d’algunes exageracions i d’algunes injustícies: això ha passat sempre i passarà, car els canvis en els sentiments col·lectius no es produiran mai a base de judicis serens i paraules justes i mesurades». Per això, «cal concedir que els moviments transformadors es prenguin algunes llibertats». És una constant dels irredentismes. Cambó també hi coincideix quan, per mor dels estralls brutals de la FAI, involucra la immigració de fora de Catalunya en una decadència que té orígens demogràfics. A la vegada, és el mecenes de la fundació Bernat Metge i l’interlocutor de, per exemple, Venizelos o de l’home de la Paneuropa, Koudenhove-Kalergi. És el defensor de l’ordre burgès i, tot i així, també n’és crític quan diu que la idea dels fronts populars demostra fins on podia arribar la imbecil·litat de la burgesia, deixant-se conduir al suïcidi.

Hi ha trasbalsos històrics que fan impracticable una política de centre raonable. Així eren els anys 30 i així va ser com Cambó visqué la tragèdia d’una guerra civil. L’acció política exigeix caràcter i Cambó en tenia però, de la mateixa manera que la dialèctica amic-enemic lleva marge de maniobra al pragmatisme, les utopies que havien dut als totalitarismes anul·laven la vella lliçó que l’Estat és prudència i imposaven l’Estat racista i el Gulag. Ben debades, Cambó proposava polítiques qualitatives en un món que estava en mans de les masses. Els anys 30 feren tot el possible per abolir l’Estat-garant. Només restava l’exercici de la violència. 

De la mateixa manera que el realisme polític ara té mala premsa, un cert clima torbador de la Catalunya actual i tan llunyà de les formes de Francesc Cambó s’ha desentès de la idea que –com va dir Raymond Aron– la finalitat d’una societat  lliure ha de ser limitar el màxim possible el govern dels homes pels homes i afavorir el govern dels homes per les lleis. Amb més vocació de govern que d’oposició, Cambó és l’estadista fallit, tot i la seva executòria de governant eficaç endut fatalment per les turbulències d’un món on aixecar-se de l’escó i proposar accions polítiques raonables podia ser inútil.