En un passeig de Gràcia ple de turistes de samarreta i xancletes, ni Nelson Mandela cridaria l’atenció de la massa bigarrada i tatuada, però en l’època del Cambó rampant, quan passejava saludant les dames amb el «canotier» i el bastó de bambú, la gent deia: «És ell!». Les formes polítiques han canviat però la naturalesa humana –material primari de la política– és la mateixa.

L’estil polític de Cambó va ser sempre el d’un conservador europeu, algunes vegades llastrat per un excepcionalisme català que la Lliga havia aconseguit traslladar del folklorisme al realisme polític. Segons el patró liberalconservador, era un estil més atent a la conducta humana i a les complexitats històriques que a la ideologia, a pesar d’una passió catalanista que aleshores tenia la puixança d’una temptativa regeneracionista i l’eficàcia de l’actuació parlamentària de Cambó al Congrés dels Diputats. Segons Weber, no saber guardar distàncies és un dels pecats mortals de tot polític. També era una percepció lúcida del tempo de la política. Dit per Cambó, segons cita Pabón del Diario de Sesiones l’any 1918: «Ni las horas de la Historia tienen todas sesenta minutos: que hay horas que tienen un siglo, y hay siglos que casi pasan sin rastro…». Era un sentit del tempo que s’oposava frontalment al maximalisme que tantes vegades va fer malbé oportunitats factibles per a Catalunya.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.