Un tema recorrent de tot debat públic és l’estat de l’educació. És, de facto, un dels grans temes de la història de les idees. No debades es pot rastrejar en totes les èpoques una idea d’educació i una praxi a partir d’aquesta (la paideia, la universitas, la Bildung o el mateix constructivisme). Per això no es pot estar mai del tot content ni satisfet quan es parla de les fites aconseguides pel sistema imperant. L’educació toca el centre neuràlgic de les possibilitats de l’espècie humana, per definició obertes i, per tant, perfectibles. Sempre es pot educar més i millor i, de fet, cal fer-ho més i millor.

Educar té relació etimològica amb el verb conduir. Educar és, doncs, dirigir algú a través d’un camí amb la intenció d’assolir un bé. Una de les preguntes que aquesta situació comporta és, òbviament, qui porta el volant. I en aquest sentit, la responsabilitat pública és indefugible, sobretot en la nostra societat, atès que un sistema sostenible ha de poder oferir programes d’educació a tots els nivells que garanteixin l’equitat no només laboral, sinó formativa. Parlem d’estudis primaris, secundaris, superiors, professionals i, per què no, també de formació continuada. Donat que sense educació no hi ha igualtat d’oportunitats vitals i, en conseqüència, tampoc justícia socioeconòmica, la qüestió no s’hauria de dirimir en virtut d’interessos de partit, sinó de societat.

Ja fa uns quants anys que es parla de la crisi de les Humanitats en l’ensenyament superior, sobretot l’universitari. Crisi que, en aquest context, sembla ser una paraula massa neutra per a tractar de definir una realitat que va més enllà d’un simple cribratge de dades (crisi vol dir separar). No és tant que el problema sigui que els plans d’estudis trasllueixin a les aules el que passa en el mercat laboral (les carreres de lletres, es diu, no tenen sortida), sinó que, sobretot, es dóna per bo el model. Qui marca la pauta és el mercat, per això es manté la idea que els estudis d’Humanitats poden resultar apassionants, certament, però són del tot irrellevants per la tessitura actual de l’oferta i la demanda. L’espai públic sembla estar per altres coses.

 

Utilitat i inutilitat

Paradoxalment, però, la idea d’utilitat i el seu contingut, que podem vincular estretament amb el positivisme, remeten a posicions ideològiques. L’utilitarisme és l’escola de pensament que es preocupa pel que és útil per a la vida, per les conseqüències de les accions, i estableix que el principi suprem és el plaer (Stuart Mill). Per tal de definir-lo es remet a paràmetres empiristes. Alhora, el positivisme reforça l’asserció que el veritable saber, i de fet l’únic, és el que emana del mètode científic, fent derivar tota ordenació socioeconòmica a partir d’aquesta creença. És per això que el positivisme defensa la superació de l’estadi teològic i metafísic de la humanitat per l’estadi positiu (d’aquí el nom), en el qual la política es regeix per una tecnocràcia cientificoindustrial.

No deixa de ser xocant, doncs, que en nom de dos principis ideològics, i per tant filosòfics, es resolgui que les Humanitats no hagin de tenir cabuda prioritària en el panorama formatiu. És, parlant clar, contradictori. Perquè les idees i la consegüent generació de concepcions de la realitat i de la societat sí que modifiquen –i de quina manera!– la seva construcció. Els que hem estudiat una carrera d’Humanitats ho sabem. És, i parlo ara per experiència pròpia, el que més es pot valorar d’uns estudis d’aquest estil: que els esdeveniments i postures socials no són perquè sí i que les evidències i les dades són ja interpretacions d’una realitat que remet, polièdricament, a molts altres condicionants.

Per dir-ho d’una manera més clara: estudiar una carrera d’Humanitats ajuda a configurar una visió de conjunt més àmplia i incentiva una aproximació crítica transversal que permet copsar, per exemple, que el positivisme es dóna en un context d’expansió del capitalisme i que un i altre no s’entenen sense una referència mútua. O que, com diu Karl Jaspers en el seu llibre La idea de la universitat, la universitat decau quan es converteix en un mer agregat d’escoles professionals. Perquè li falta una raó de ser, un sentit, un objectiu, que, com s’afanya a afegir Jaspers, no és altre que el «tot» de la vida i en totes les seves facetes. És a dir, la infinita tasca de viure.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquesta declaració de principis, que probablement gran part de la ciutadania secundaria, no és només això, una declaració d’intencions, sinó que, a més, té implicacions pràctiques ben directes i palpables. És a dir, que també des d’un punt de vista col·loquialment utilitarista, són necessàries i, en conseqüència, les hem de promoure en tots els estrats educatius.

Una primera implicació: afrontar la complexitat de la vida en democràcia i els reptes que se li presenten. En un moment on palesem l’ús i abús de postveritats, de reduccions semàntiques partidistes i simplificacions binàries de les complexitats inherents a la vida en comunitat, la reflexió sobre què vol dir democràcia, quins elements hi conjuga i de quina manera es pot avançar en més justícia social es converteix en quelcom urgent. Perquè els problemes quotidians són reals, i per això calen solucions audaces, propiciades també per una reflexió crítica sobre què vol dir voler viure en democràcia.

Es manté la idea que els estudis d’Humanitats poden resultar apassionants però són del tot irrellevants per al mercat.

Tanmateix, en el nostre context hi ha una sèrie de reptes que tenen a veure amb els drets fonamentals que guarden estreta relació amb la bioètica. I cal regular-los. El naixement, la vida o la gestació, són qüestions que han de ser considerades a partir de les implicacions que tenen per a la societat i han de tenir un reflex legal adequat i rellevant. Una consideració que ha de ser consistent i que, òbviament, no es pot fer sense el recurs ponderat a elements axiològics i de valors que tenen a veure amb la vida, la mort, la llibertat o l’alteritat.

 

Transhumanisme

Pot existir la temptació, de bona fe però il·lusòria, de deixar-ho tot en mans de les ciències biomèdiques. Aquestes ciències, però, que les fan homes i dones de carn i ossos, es dediquen a l’estudi de la manifestació i la interacció tècnica i creativa de les realitats biològiques per a tractar de superar allò que no ens fa bé. Amb tot, no responen la gran pregunta: i què ens fa bé? És a dir, de quina manera hem d’anar emprant els coneixements que anem assolint?

Ara que es parla amb més assiduïtat del transhumanisme (és a dir, del millorament i superació de les limitacions biològiques a partir dels avanços tècnics), qüestions d’aquesta magnitud no poden ser simplement posposades o deixades en mans d’experts perquè ens afecten a tots de manera individual i solidària. Són de complexa i dinàmica resposta, certament, però davant les quals tothom ha de prendre posició perquè ens incumbeixen.

D’aquí n’extraiem una segona implicació: en un context clarament marcat per les dinàmiques de mercat i en un magma cultural hereu del cientisme positivista, la perspectiva que aporten les Humanitats permet aprofundir en una visió més clara de les seves llums i ombres. És a dir, a comprendre que el desplegament de les ciències i de les lògiques de mercat responen, també, a una dinàmica cultural que l’antropologia, la sociologia o la filosofia ajuden a detectar i a explicar.

Fet i fet, l’economia no és neutra, com tampoc no ho és la ciència. Així que quan parlem de ciència, o ciències, reflexions com les de Karl Popper o Thomas Kuhn aporten l’element crític necessari per a saber de què estem parlant. Per això el principi que regeix la recerca científica és el falsacionisme (Popper), és a dir, que qualsevol teoria és susceptible de ser falsada en un futur (som éssers finits, al capdavall), o que la noció de paradigma (Kuhn), és a dir, accions científiques que es prenen com a model per a definir un problema i la seva resolució i que s’accepta com a tal, explica què es considera i què no ciència (som éssers socials).

Per dir-ho de nou en paraules del citat Karl Jaspers: el coneixement científic és incapaç de proporcionar cap objectiu per a la vida ni de respondre pel seu propi sentit. Això, si de cas, ho poden ajudar a fer les Humanitats –en estricta aliança amb les ciències, naturalment–, construint, en harmonia amb la resta de sabers, el bé més preuat que tenim: «el» saber.

El coneixement científic és incapaç de proporcionar cap objectiu per a la vida ni de respondre pel seu propi sentit, sosté Karl Jaspers.

Per això cal esmentar encara una tercera implicació, genèrica, de la promoció de les Humanitats: el fet de no perdre’s, o més aviat aprendre a deixar-se arrabassar, per fenòmens, situacions o experiències que poden sen titllats d’«inútils». O és que, com es diu en alguns racons, les postes de sol serveixen per a alguna cosa? Emergeix la capacitat, innata, de poder assaborir i gaudir d’espectacles estètics, de comunicacions sense paraules i de construccions simbòliques contradictòries, que aprofundeixen i incentiven altres vies de vivència personal i compartida que cal transitar. Una disposició de la qual cal tenir cura i que amplia mires, i per tant realitats, en relació al que entenem per humanitat.

 

Raó sense sentit?

La paraula llatina ratio (raó), que per al geni de Ciceró pretén recollir la grega logos, no és capaç de traslladar totes les significacions d’aquesta. Logos pot denotar, certament, raó, però també discurs, paraula o sentit. Ratio, per contra, té un significat més estret i lligat a la noció de càlcul. I com sabem per experiència no tot es pot dir en el llenguatge de la ratio, atès que no tot es pot expressar en estrictes models de racionalitat calculadora.

La universitas, mot que vol dir totalitat o completud, remet, en la forma institucional que ara la coneixem, als segles XII i XIII, quan van proliferar i reeixir les universitats per tot Europa. Abans, però, ja hi ha vestigis d’institucions acadèmiques, i més enllà dels confins del vell continent. Sempre amb el rigor i l’obertura acadèmica com a via per a conquerir una major llibertat, a partir del segle XX es converteixen també en laboratoris de creatives i innovadores idees de transformació social.

És per això que la universitat no pot renunciar al seu lloc en el món. Dinamitzadora del saber, creadora de nous coneixements, corresponsable del progrés social i compromesa amb el desplegament de les possibilitats humanes, no pot renunciar a la seva vocació universal. Aquest és l’ethos, el caràcter, amb què molts en participem. Per això fem nostre del seu projecte, més enllà de les seves debilitats, contradiccions i arbitraris desequilibris. Més enllà, fins i tot, d’una idea d’universitat que s’oblida de les Humanitats, i per tant es mutila a si mateixa eclipsant part de la seva ànima. Més enllà de tot això, encara cantem: Gaudeamus igitur!