El parlamentarisme català, com va evocar Pau Casals a les Nacions Unides, es remunta al segle XI amb les primeres assemblees de Pau i Treva. Aquella Pau i Treva de Déu està en els orígens de la civilitat de la nació catalana. D’aleshores ençà, en els períodes de plenitud institucional, es van anar perfilant les principals tendències de l’esperit públic català: el pactisme, la procuració i el manteniment de l’ordre i de la pau. En paraules de Vicens Vives, «aquesta vera harmonia entre l’autoritat, el país i llurs fins respectius clou el triangle polític en què, en èpoques de maduresa, triomfa el seny del nostre poble».

El president Tarradellas, d’una forma més planera, parlava d’una certa manera de fer les coses. Per això, al bell mig del soroll mediàtic i de les picabaralles a les xarxes socials al voltant del procés, és del tot reprovable el tuit de l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert en què relacionava polítics de Cs i del PP amb les exportacions porcines. Val a dir, a més, que no era la primera vegada que la qui va ser segona autoritat del país ensopegava amb la mateixa pedra: no només trencava amb el capteniment institucional que cal exigir a tots els representants públics, sinó que esgrimia una actitud excloent que no s’adiu amb els valors del catalanisme polític.

Tanmateix, aquesta manca de capteniment institucional, amarada d’unes formes grolleres, no deixa de ser també un epifenomen d’un problema més de fons: la política –no només la catalana– ha de recuperar el respecte mutu i les bones maneres, és a dir, els intangibles previs per a poder enfocar les grans qüestions de país i els reptes de futur. La dinàmica dual entre procés i antiprocés ha tensat emocionalment la societat catalana, empatada electoralment amb si mateixa, i els dirigents polítics han de predicar amb l’exemple per a preservar la concòrdia i evitar que la convivència, ara debilitada, s’acabi esquarterant.

Cal exigir aquest capteniment al conjunt de dirigents polítics, però en primer lloc als representants de les institucions. S’invoca molt sovint la llibertat d’expressió, però s’oblida que el seu exercici no és innocu: allò que diem o deixem de dir té conseqüències. I s’oblida també que la llibertat d’expressió és un dret de la ciutadania, però que les institucions públiques es deuen en primer lloc als principis de legalitat i neutralitat. També els dirigents de l’oposició, als quals pertoca criticar l’acció de govern i plantejar alternatives, haurien d’evitar caure en el joc del gat i la rata, com ha estat el cas de la polèmica sobre els llaços grocs.

Aquesta apel·lació a recuperar un capteniment correcte s’estén al conjunt d’actors polítics i també a la resta de les institucions. La funció pública, com és sobretot el cas de la policia catalana, s’ha vist erosionada per la deslleialtat dels seus responsables polítics. També els mitjans de comunicació públics han de retrobar no només aquell pluralisme formal de què sovint fan gala, sinó un relat inclusiu, a manera de gran angular, que superi l’univers simbòlic sobiranista que colonitza tota la graella.

Des d’aquesta òptica, la Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya estableix en el seu article 26.3 les «missions específiques del servei públic de comunicació audiovisual de competència de la Generalitat», entre les quals cal recordar-ne una: «La promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya». Els mitjans de comunicació públics –també els espanyols– han de ser dics de contenció de l’onada nacionalpopulista que colpeja Europa i han de fer prevaler els valors de referència.

Perquè, com dèiem al començament, cal recuperar aquell esperit públic català i aquell capteniment institucional de les èpoques de maduresa i plenitud, que val a recordar que no han sovintejat en la nostra història contemporània. No només els actors polítics sinó també el conjunts d’actors socials han de treballar en aquesta direcció. És la manera de superar l’actual etapa d’esterilitat i de recuperar aquells trets que defineixen la nostra societat. Ferrater Mora els resumia a Les formes de la vida catalana: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. «No voldria de cap de les maneres moralitzar; les lliçons de conducta han de donar-se amb la conducta mateixa i no sols amb la paraula», escriu en el prefaci del llibre.

La bona conducta, aquell capteniment institucional que reclamàvem als nostres actors polítics, és el camí per a poder garantir la continuïtat catalana, sobretot de les institucions d’autogovern. Ens cal fer-ho de manera assenyada, mesurant-ne també les paraules, i amb unes dosis d’ironia, però sense desqualificar l’adversari ni menys encara atiar els odis primaris, els estereotips mutus i les pors atàviques. Perquè quan tot s’ensorra –no és aquest el cas– romanen les bones maneres. Només si recuperem aquest intangible prepolític podrem recuperar també els instruments per sortir de l’actual cercle viciós.

A la capçalera de política&prosa, com dèiem a l’editorial de presentació, «hi cap molt, però no hi cap tot». «Pretenem que el que hi càpiga faci servei als ciutadans i a la convivència, reconstrueixi espais de debat i de reflexió i estengui ponts entre els qui ara ni tan sols es parlen». Per aquesta raó reprovem encara més els que s’insulten i reclamem també un bon capteniment a tots els actors polítics, oimés a aquells que tenen o han tingut una alta responsabilitat institucional.