Escenaris possibles: autoritarisme o solidaritat

L’esclat de la crisi del Covid-19 ha sacsejat les vides de milions de persones arreu del planeta. Ho ha fet d’una manera del tot inesperada, amb conseqüències immediates i radicals sobre la vida quotidiana de la gent i amb efectes que, de ben segur, seran profunds i de llarga durada. El caràcter imprevist de la crisi, l’escàs temps transcorregut des de l’inici de la pandèmia i les incerteses relatives a l’evolució del coronavirus fan que qualsevol exercici prospectiu en aquests moments resulti excessivament agosarat.

Convé però reflexionar sobre les transformacions socials i polítiques que es puguin derivar d’aquesta crisi, conjurar-nos col·lectivament contra els possibles retrocessos en la qualitat de les nostres democràcies i promoure les oportunitats que puguin emergir per a la construcció de societats cuidadores de la vida i del planeta, més justes, participatives i solidàries,
Les reflexions que han anat apareixent en els últims dies respecte a aquesta qüestió apunten cap a dos escenaris possibles, de signe oposat.

En un extrem, hom albira el reforçament dels autoritarismes, el retrocés en els drets individuals, les retallades en drets socials, el creixement de la xenofòbia i el debilitament de la confiança social. Un escenari de poders estatals forts, amb un relat de protecció i seguretat, configurat des del rebuig a la diversitat i el tancament de fronteres. Això podria anar acompanyat d’una creixent fragmentació del món en blocs econòmics i geopolítics, tal com advertia Branko Milanovic recentment a ‘Foreign Affairs’.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

En l’altre extrem, resultaria plausible també que la crisi actués com un antídot contra l’individualisme, evidenciés la importància d’un Estat de Benestar arrelat en la vida quotidiana i d’uns serveis públics considerats com a béns comuns, promogués els comportaments solidaris, impulsés les cures i la seva distribució equitativa i ens obligués a reconsiderar radicalment la nostra relació amb el medi ambient. En aquest sentit, Ezra Klein, afirmava fa pocs dies que la qüestió més crucial de totes les que hem d’afrontar ara és si “la solidaritat pot replicar-se més de pressa que el virus”.

El més probable és que l’evolució dels fets ens situï en una combinació d’elements propis d’un escenari i de l’altre. En tot cas, la seva definició resulta clarificadora respecte els grans dilemes que col·lectivament haurem d’afrontar. Les tecnologies digitals emergeixen en aquest context com una arma de doble tall: al servei d’una política autoritària que retalla llibertats i drets en nom de la seguretat de comunitats concebudes com a homogènies i tancades; o al servei d’una política democràtica que promou nous vincles socials solidaris i noves pràctiques de participació per part de comunitats obertes i diverses.

De l’anàlisi preliminar de les respostes socials a la crisi que s’han anat produint en les últimes setmanes, creiem que se’n deriven alguns senyals esperançadors, senyals que, si bé en absolut no fan desaparèixer les amenaces, mereixen ser valorats i promoguts. Ens referim, concretament, a la proliferació de nombroses iniciatives de solidaritat ciutadana orientades a pal·liar els efectes més immediats de la crisi social i sanitària i que poden arribar a jugar un paper molt important per a la preservació de la cohesió social en el mitjà i el llarg termini.

En contrast amb algunes imatges repetides pels mitjans de comunicació durant els primers dies de la crisi (com les de persones acaparant productes de primera necessitat en els supermercats, o les de milers de vehicles desplaçant-se cap a les seves segones residències), la resposta social dominant a la crisi fins el moment no ha estat pas l’individualisme, sinó la solidaritat i les cures.

 

Solidaritats contagioses: continuïtats i innovacions

La solidaritat és l’expressió d’un sentiment de pertinença col·lectiva i de compromís amb la comunitat que ens impel·leix a ajudar-nos mútuament, tot compartint de manera altruista amb els altres les nostres pròpies capacitats (el nostre temps, les nostres capacitats físiques, els nostres coneixements, les nostres habilitats, la nostra experiència, els nostres recursos…). L’esclat de solidaritat que la crisi del coronavirus ha motivat en aquestes darreres setmanes s’ha concreta ten nombroses i molt diverses iniciatives entre les quals podem destacar, almenys, cinc tipus principals:

  1. Les xarxes de suport mutu constituïdes expressament com a reacció a la crisi social i sanitària provocada pel Covid-19, com per exemple aquelles iniciatives que s’agrupen sota el paraigua de la xarxa digital ApoyoMutuoC19, que dues setmanes després de l’inici del confinament recull ja més de 300 iniciatives d’arreu de l’estat.
  2. Les iniciatives de reciprocitat en els àmbits de la proximitat veïnal i familiar, que cobreixen aspectes tan significatius per a la vida quotidiana de les persones com anar a fer les compres per a la gent gran o tenir cura dels infants per a pares i mares que han de treballar.
  3. Les iniciatives culturals, educatives, esportives, de suport psicològic que proliferen en les xarxes socials digitals i que tan presents han esdevingut en el dia a dia de les persones des de l’inici del confinament.
  4. Les pràctiques de solidaritat vehiculades a través de les entitats del Tercer Sector Social (bancs d’aliments, robers socials, menjadors socials, iniciatives de suport a col·lectius vulnerables…) que adquireixen avui un valor renovat davant de la situació d’emergència social.
  5. Les pràctiques d’autoorganització social que precedeixen l’esclat d’aquesta crisi, moltes de les quals van sorgir justament en el context de la crisi econòmica de 2008, i que avui es reorienten cap a la satisfacció de necessitats col·lectives derivades de l’emergència social i sanitària.

 

De fet, l’expansió de les iniciatives solidàries ha estat una constant en les situacions de crisi i d’emergència social com les que estem travessant. Malgrat dècades de prèdiques neoliberals i de difusió dels presumptes valors de l’individualisme, l’acció col·lectiva continua tenint una importància clau tant a l’hora de pal·liar els efectes socials de les crisis com en la defensa dels drets socials.

Ho vam poder constatar a la crisi del 2008, que va esperonar l’impuls d’una gran quantitat d’iniciatives cooperatives en camps com les cures i l’ajuda mútua, el consum de productes agroecològics, els bancs de temps, les xarxes d’intercanvi, les monedes socials, les cooperatives d’habitatge o les assemblees contra els desnonaments.

El seu desenvolupament va reflectir un canvi significatiu en les formes d’acció col·lectiva, com vam observar també als estudis sobre Moviments Socials i Dret a la Ciutat, transitant des del predomini dels models merament resistencials i de denúncia, cap a pràctiques cooperatives i creatives, amb voluntat d’impulsar canvis de fons per mitjà d’impactes transformadors reals sobre la quotidianitat de les persones.

‘En l’estudi ‘Barris i crisis’ vam poder observar com aquest tipus d’iniciatives s’estenien i adquirien un valor particular en tres àmbits principals: 1) la provisió de béns i serveis que, en les circumstàncies de la crisi, ni el mercat ni les administracions públiques estaven en condicions de proporcionar; b) la defensa i la reivindicació de drets socials; c) l’exploració de formes alternatives d’organització econòmica i social.

La gran majoria de les més de 700 iniciatives incloses en el Mapa de la Innovació Social a Catalunya, o de les més de 600 del Mapa de la Innovació Social a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, es van constituir amb posterioritat a l’esclat de la crisi econòmica i financera del 2008 i, molt particularment, després del 2011, probablement a conseqüència de l’agreujament de la crisi social i de l’impuls que suposà el moviment del 15M.

L’elevat volum d’iniciatives col·lectives sorgides en els anys de la crisi del 2008 va propiciar l’acumulació d’un capital social que avui està reemergint amb força en el combat contra les conseqüències del Covid-19. L’ús de les xarxes socials digitals com a eina d’acció col·lectiva i les manifestacions espontànies de suport als professionals que actuen en la primera línia de la lluita contra la crisi sanitària, per exemple, són en bona part el reflex dels aprenentatges col·lectius realitzats durant els anys precedents. El fenomen que s’ha produït durant les darreres dues setmanes, però, presenta algunes particularitats respecte de les respostes socials a les crisis precedents, entre les que convé destacar:

  1. La velocitat i la intensitat amb la qual estan emergint aquestes iniciatives, que és proporcional a la magnitud de l’emergència social i sanitària provocada per la pandèmia.
  2. La consciència que aquesta és una crisi que dibuixa un horitzó d’incerteses sense precedents i que afecta a tota la societat en el seu conjunt, sense distincions de classe, per més que els seus efectes siguin molt desiguals segons els grups socials.
  3. El fort protagonisme de les xarxes socials digitals: bona part de l’ajuda mútua que ens oferim avui esprodueix a través de les xarxes virtuals, per la raó evident del confinament. Sense menystenir els efectes de la bretxa digital, la gran expansió de les xarxes socials afavoreix que aquest tipus d’iniciatives arribin a molta gent.

 

L’acció col·lectiva: limitacions i necessitat

Probablement, mai com en aquesta crisi ha quedat tan palesa la importància cabdal de la co-responsabilitat ciutadana. Això és així per dues raons: per un costat l’existència de les xarxes de suport mutu està sent crucial per frenar l’expansió de la malaltia; per l’altra, la solidaritat és essencial per pal·liar els seus efectes socioeconòmics. Així, com ha argumentat Yuval Noah Hariri a partir de l’experiència internacional, la confiança i la solidaritat poden ser molt més efectives que no pas el control a l’hora de fer efectiu el compliment de les mesures de confinament i de prevenció de la transmissió de l’epidèmia.

Més enllà de la disciplina social, una crisi com l’actual, amb els seus efectes socials presents i futurs, ens demana, també, mobilitzar-nos col·lectivament per a donar-nos suport els uns als altres.
La solidaritat té doncs efectes positius i insubstituïbles tant des del punt de vista de la salut com del punt de vista social. Permet afrontar la crisi tot potenciant, al mateix temps l’equitat i els drets socials, tot obviant la falsa alternativa que ens obligaria a haver de triar entre la salut i l’increment del control social. A més de fer viable la convivència de salut i llibertat, la solidaritat fa possible reduir els efectes socials de la crisi i distribuir-ne millor els costos.

Així, el valor de la solidaritat ha de ser mesurat pels seus efectes a curt termini, per la seva capacitat de pal·liar els efectes més immediats de la crisi, però també a mitjà i llarg termini, per la seva contribució a la cohesió social en un context econòmic i social que previsiblement serà molt dur.

Com en la crisi precedent, la mobilització solidària pot acomplir funcions tan importants com:

  • Proveir-nos de béns i de serveis necessaris per a la vida quotidiana que ni les administracions públiques ni el mercat en aquests moments poden satisfer per si sols.
  • Crear i reforçar llaços socials que ens ajuden a combatre la por i l’angoixa que provoca una situació dramàtica i incerta com l’actual i que ens recorden que no estem sols, que pertanyem a una comunitat, i que per tant compartim problemes i que podem arribar a compartir solucions.
  • Promoure la denúncia i la mobilització contra les injustícies que es produeixen en el transcurs de la crisi (els acomiadaments injustificats, l’explotació laboral, els desnonaments, els talls de subministraments, les discriminacions racistes, etcètera).
  • Explorar i promoure models ecològics, socials i econòmics alternatius, que la crisi actual evidencia com a particularment necessaris i urgents.

No podem deixar de considerar, però, les limitacions i, fins i tot, els possibles efectes perversos de certes formes de solidaritat ciutadana en un context com l’actual. La literatura sobre el capital social, per exemple, ha constatat que no totes les formes de reciprocitat són igualment positives per a la qualitat de les democràcies. Certes pràctiques de solidaritat reforcen els llaços socials entre persones properes i amb característiques socials i culturals compartides, alhora que n’exclouen aquelles que són percebudes com a estranyes o diferents, contribuint així a generar comunitats més fragmentades i excloents.

Les formes de capital social més positives per a la democràcia, en canvi, són aquelles capaces de crear vincles de confiança i de reciprocitat entre grups socials diversos (l’anomenat capital social ‘bridging’, que aixeca ponts).
A la línia de recerca de ‘Barris i Crisi’, a més, vàrem constatar una altra de les limitacions importants d’aquest tipus d’iniciatives, que reclamen unes capacitats d’autoorganització social que estan desigualment distribuïdes entre la població i que, per tant, sense mesures compensatòries de cap mena, poden contribuir a reproduir i eixamplar les desigualtats.

Sense caure en el determinisme social, l’evidència empírica acumulada ens demostra que l’acció col·lectiva acostuma a ser major entre els grups socials de rendes mitjanes i mitjanes-altes, i en el marc dels barris amb més capital social i relacional; i en canvi és significativament menor entre els col·lectius i els territoris socialment més vulnerables. Les tradicions de participació associativa en els barris i municipis poden arribar a contrarestar en part l’efecte de la condició socioeconòmica, però la correlació entre les variables de renda i la participació continua sent forta en termes generals.

Algunes dades aparegudes recentment, que sens dubte hauran de ser llegides amb molta cautela, ens indiquen que la incidència dels contagis per Covid19 està sent més acusada en els barris i municipis amb menor renda, probablement a conseqüència d’una combinació de factors com són la major densitat de població i la menor capacitat de fer-hi complir les mesures de confinament. Més enllà dels indicis sobre la prevalença de la malaltia en aquest tipus de barris i la seva possible major incidència en les taxes de mortalitat, resulta evident que les conseqüències socials de la crisi del coronavirus colpejaran amb molta més força aquest tipus d’àrees urbanes on des de fa temps ja es concentren les situacions de major necessitat social.

La solidaritat ciutadana esdevindrà aquí més important que en cap altre indret, però l’aposta per l’acció comunitària en resposta a aquesta crisi haurà de tenir molt present que aquesta ha de ser acompanyada per una acció institucional decidida, capaç de contrarestar tan les desigualtats en les capacitats d’acció col·lectiva de la població, com les inequitats en les capacitats institucionals dels municipis per fer front a les realitats socials de les seves respectives poblacions.

La gestió de la crisi del coronavirus posa en evidència la importància de l’acció dels poders públics. Després de dècades de prèdiques sobre la reducció de l’Estat, ara es fa palès que aquest resulta imprescindible, en molts àmbits i, de manera molt destacada, en els camps de la salut i de les cures. La seva acció institucional que haurà de tenir forts components de proximitat i quotidianitat, per protegir sense recórrer a paternalismes i jerarquies.

Així mateix, la crisi mostra la necessitat i la urgència d’establir instruments de governança global democràtica davant els reptes als quals han de fer front les societats contemporànies. Ara bé, aquesta acció dels poders públics ha de ser impulsada i acompanyada per l’acció col·lectiva d’una ciutadania activa que no renuncia al protagonisme de la fraternitat. Només així, només a través de l’enfortiment de la solidaritat i dels drets socials, la crisi podrà afrontar-se de manera eficaç i justa.

 


Referències

  • Blanco, Ismael & Nel·lo, Oriol, eds.: ‘Barrios y crisis- Crisis econòmica, segregación urbana e innovación social en Cataluña’, València, Tirant lo Blanch, 2018.
  • Harari, Yuval Noah: ‘The world after coronavirus’, ‘Financial Times’, 20 de març 2020.
  • Ibarra, P. Gomà, R. et. al. eds: ‘Movimientos sociales y derecho a la ciudad’, Barcelona, Icària, 2018.
  • Klein, Ezra: ‘The Covid-19 question: Can social solidarity replicate faster than the virus?’, vox.com, 17 de març 2020.
  • Milanovic, Branko: `’The Real Pandemic Danger Is Social Collapse’, ‘Foreign Affairs’, 19 de març 2020.