Científic i humanista

En una època en la qual la ciència està dominada per la competitivitat i el publish or perish (publicar o morir), és difícil per als investigadors trobar temps per divulgar, reflexionar sobre l’ètica de la ciència, o tenir un compromís polític. Tanmateix, el físic Pere Puigdomènech (Barcelona, 1948) concep aquestes activitats com una part fonamental de la seva professió. Puigdomènech, fill de propietaris d’una botiga de queviures del Born, va descobrir en la física «una de les més grans aventures de la humanitat» –recorda– durant els anys que estudiava als jesuïtes. Va ser el primer de la seva família a entrar a la universitat. Puigdomènech es buscava la vida durant les vacances, visitant les universitats de Montpellier, Ginebra o Heidelberg. La mateixa inquietud també el va empènyer a passar sovint del pati de ciències de la Universitat de Barcelona al de lletres, on va seguir les classes de filosofia analítica de Jesús Mosterín. Entre el 1971 i el 1981 va treballar a França, al Regne Unit i a Alemanya. Durant aquests anys, va passar de la física teòrica a la biologia molecular. De tornada a Espanya, al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), va arribar a dirigir el Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID); va ser el primer director de l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB); i va posar en marxa el Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG). També va formar part del Grup Europeu d’Ètica de les Ciències i Noves Tecnologies i del Comitè de Bioètica del CSIC.

 

Mirant la seva carrera científica, de què se sent més orgullós?

Per descomptat, de la feina que he fet en biologia molecular, però també hi ha d’altres aspectes. En una primera etapa em vaig centrar en l’estructura de les proteïnes. El 1974, vaig fer una de les primeres publicacions on se’ls aplicava la ressonància magnètica nuclear: tens proteïnes en aigua i hi apliques la ressonància magnètica per estudiar-ne la forma. Una de les proteïnes que estava estudiant interactua amb l’ADN. Quan treballava a Berlín, el 1976, el grup que hi havia al laboratori al costat del meu va ser el primer a aïllar un gen. Jo vaig adonar-me del canvi radical que obrien les tècniques d’ADN recombinant, la clonació de l’ADN. El 1981, quan vaig treure plaça al CSIC, vaig veure claríssim que a la biologia molecular moderna havíem de desenvolupar tecnologies d’ADN recombinant.

 

Com es va interessar en les plantes?

Al mateix institut, un grup estudiava el blat de moro. Vam decidir aplicar l’ADN recombinant al blat de moro. La primera seqüència d’ADN que es va publicar a Catalunya, i em sembla que a Espanya, era la d’una proteïna de blat de moro. També vaig participar en el primer genoma de plantes que es va fer al món, el de l’Arabidopsis, i en la seqüència del genoma del meló. En tot cas, a més de la biologia molecular hi ha un parell d’altres aspectes que destacaria.

 

Quins?

En primer lloc, la divulgació. El meu primer contracte laboral el 1968 va ser per fer divulgació, a l’encoclopèdia Salvat. Crec que el meu primer text va ser l’article «Alquímia» per a Enciclopèdia Catalana. Jesús Mosterín era director de Salvat i em va donar l’oportunitat. Escriure sempre m’havia agradat i gràcies a aquella feina als 20 anys vaig deixar de dependre dels meus pares. A més, era un entorn interessantíssim: allà hi havia tots els intel·lectuals de l’època. Escriure per al públic ha sigut una constant, fins a avui, amb els articles que publico a El Periódico. L’altre element que destacaria és el meu compromís amb una idea: cal fer la millor ciència possible aquí. Fer-ho a Berlín és fantàstic, però és molt fàcil. M’han ofert oportunitats a fora, però sempre he pensat que cal fer-ho aquí.

 

La genètica ha fet passos de gegant, però també ha plantejat grans reptes ètics: des dels transgènics fins als bebès modificats a la Xina…

Ja el 1975, a la conferència d’Asilomar, els científics es preguntaven: quins són els riscos de treballar amb ADN? Érem perfectament conscients de la prudència que calia tenir. Jo vaig seguir la definició de les lleis europees dels anys 90 i del primer Comitè de Bioseguretat a Europa. S’ha fet tot amb molta prudència. La polarització que s’ha creat al voltant dels transgènics ha estat una sorpresa per a mi. Ningú no pot dir que hi hagi hagut mai un problema de salut causat pels transgènics. Probablement, als anys 90 la síndrome de les vaques boges i la síndrome tòxica van crear desconfiança. També hi va influir, per una banda, que algunes empreses volguessin monopolitzar el sector dels transgènics, i per l’altra, que algunes organitzacions han trobat un bon negoci en la polarització.

La història dels bebès xinesos modificats amb la CRISPR [una nova tècnica de modificació de l’ADN excepcionalment ràpida i barata] és molt diferent. El que han fet és una barbaritat. S’ha superat una barrera que no s’hauria d’haver creuat de cap manera. La gent responsable està diferenciant clarament el que afecta els humans i el que afecta plantes i animals.

 

Quina és la seva relació amb la política? Hi ha entrat en contacte a través de l’ètica de la ciència?

Ve de molt abans: el 1962 [als seus 14 anys] vaig anar a la primera manifestació amb la meva germana. Com moltes persones de la meva generació, vaig estar al Sindicat Democràtic. Després me’n vaig anar a l’estranger. Per una sèrie de casualitats, el 1978 em van proposar escriure un article a Nature sobre política científica a Espanya. Es titulava «Spain has forgotten its scientists» (Espanya ha oblidat els seus científics). Durant 10 anys vaig estar escrivint, però me’n vaig cansar, perquè escrivia sempre el mateix: al 1988 la situació no havia canviat gaire. De fet, no ha canviat tampoc al 2019 [riu].

 

Quina relació hi hauria d’haver entre ciència i política?

Els científics han de tenir independència intel·lectual: jo he estat sempre independent políticament. Però això tampoc no vol dir que la ciència pugui prescindir de la política. Estic convençut que la política és imprescindible per fer una bona ciència. Sense democràcia no hi ha ciència. Ho estem veient a Hongria: quan un govern té tendències dictatorials, ataca la ciència. Necessitem recursos per funcionar, un entorn de llibertat i d’interès per la nostra feina. Al mateix temps, un bon sistema democràtic necessita una ciència independent, a la qual plantejar-li qüestions.

Per exemple, [a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual Puigdomènech presideix la Secció de Ciències Biològiques] estem acabant un informe sobre com afectarà el canvi climàtic la salut a Catalunya. Sabem que les nits tòrrides començaran a plantejar problemes a la gent més vulnerable, que hi haurà més fenòmens catastròfics i que estan arribant vectors de malalties.

 

Però al segle XX els científics han participat també en el desenvolupament d’armes o han justificat genocidis. Cal més control democràtic sobre la ciència?

La resposta fàcil és que el problema no és la ciència, sinó les seves aplicacions. Però les coses són més complexes. Un dels tribunals de Nuremberg va jutjar els experiments als camps de concentració: aquell va ser l’origen de la bioètica. El codi de Nuremberg és el primer que dicta que no es poden fer experiments amb humans. La ciència actual es mou en un entorn extremament regulat. La societat posa normes, amb lleis d’investigació biomèdica sobre experiments, privacitat de les dades, tractament dels animals i modificacions genètiques. Tenim un entorn normatiu que delimita la nostra feina. Alguns pensen que estem exagerant, per exemple en els límits amb l’experimentació animal, o que les reglamentacions dels assajos clínics encareixen massa el fàrmacs. Hi ha altres àrees on el control democràtic gairebé no s’està plantejant.

 

Per exemple?

En les tecnologies de les telecomunicacions. Algunes aplicacions, com els mòbils, estan produint uns enormes canvis gairebé sense intervenció. Potser estem regulant certes coses que ens fan por, mentre n’estan passant d’altres igual de greus que estem acceptant d’una manera molt alegre. Per això vaig escriure un article amb un títol provocatiu: «Hem de nacionalitzar Google?»

 

Parlem de política científica: hi ha una política científica de dretes i una d’esquerres?

Sí que hi ha grans matisos. Als Estats Units, que és on va néixer la política científica, tenen clar que la inversió de l’Estat ha de ser en ciència bàsica i les aplicacions són assumpte de les empreses. Si no hi ha una empresa que sigui capaç d’utilitzar un descobriment, vol dir que no és bo. Aquesta seria una política científica liberal. A Europa és diferent. De Gaulle va crear un Centre d’Estudis Espacial del qual van sortir Ariane i Airbus. Ell tenia clar que l’Estat havia d’intervenir en el desenvolupament. Aquesta seria una política amb més intervenció estatal, però tampoc no va venir d’un polític d’esquerres. La barrera dreta-esquerra és difosa en aquest assumpte. En termes generals, podem dir que l’esquerra ha tingut més confiança en la ciència, mentre que certes polítiques de la dreta basades en concepcions religioses en desconfien més.

 

Com ha canviat la política científica als nostres marcs de referència? Comencem amb Europa

El 95 % de la despesa en ciència no depèn d’Europa, sinó dels estats membres. Però és molt clar que Europa vol jugar-hi un paper. La despesa en recerca és el tercer capítol del pressupost europeu, després de política agrària i fons estructurals. Per als grups espanyols, els fons europeus han estat importantíssims. En primer lloc, en moments de crisi els diners d’Europa són essencials. En segon lloc, la política científica europea contrasta amb la política erràtica que hem tingut aquí. En tercer lloc, el contacte amb els grups europeus, que són els que funcionen, és imprescindible. En el fons, aquí seguim sent marginals. No obstant la importància d’Europa, on ens hi juguem més és en les polítiques de l’Estat.

 

Com han evolucionat les polítiques científiques estatals?

El primer govern de González era dels millors perquè hi havia científics: Solana, Boyer, Almunia, Maravall i la seva gent. Abans, Federico Mayor ja havia fet coses. El 1986 es va fer la llei de la ciència. En aquells anys, es van doblar els diners de recerca, es va crear el Plan Nacional [la principal font de finançament de la ciència a Espanya], es va fer una reforma universitària. En general, els governs socialistes han estat millors en inversió, suport i reformes. Tot i que amb Birulés i Piqué també es van fer coses interessants. Però amb la crisi hem fet una enorme regressió en inversió i reformes. Les universitats estan ofegades. Hi ha més burocràcia. En l’entorn estatal, estem en un moment crític.

 

I pel que fa a Catalunya?

A Catalunya, des d’un primer moment hi va haver una voluntat de donar suport a les estructures científiques, amb Gabriel Ferrater i Andreu Mas-Colell. Jo crec en el principi de subsidiarietat. Allò que es pot decidir a prop del ciutadà, que es decideixi a prop del ciutadà. Els centres de recerca, per exemple, s’han de governar localment. El moment més interessant aquí va ser la creació, durant el mandat de Mas-Colell, de nous centres [de la xarxa CERCA] i el programa ICREA [per fitxar investigadors excel·lents], amb les noves maneres de contractar, fora del sistema funcionarial, en el qual jo no crec.

Aquest sistema es basa en dues categories: funcionaris i becaris. No té sentit. Al CSIC, on el model és vigent, jo no he pogut muntar mai un equip amb un mínim de continuïtat. Al contrari, els ICREA són investigadors indefinits, que però han de passar avaluacions periòdiques.

 

És un sistema que va per lliure respecte a l’Estat?

No: una gran part dels diners depèn de l’Estat. La filosofia de Mas-Colell era invertir en instituts i persones, no en projectes de recerca. Aquí sempre s’ha plantejat que el finançament dels projectes s’ha d’anar a buscar a Espanya i a Europa. Mas-Colell deia que si els diners que ens arriben dels fons estatals són un 30 % del total, mentre el que ens correspondria per població era un 18 %, doncs molt millor. Per això jo crec que és un error deixar de treballar perquè les estructures estatals funcionin millor.

 

És cert que Catalunya és comparable amb Massachusetts o Dinamarca en ciència, i que la crisi no l’ha afectat, com diuen alguns polítics?

Alguns d’aquests discursos triomfalistes em preocupen. És cert que aquí la ciència s’ha mantingut. Els programes, els centres i allò que depenia del govern s’han anat mantenint. Però tampoc no s’han pres grans decisions: el sistema està com a l’espera. A la vegada, a nivell estatal hi ha hagut retallades de diners i inestabilitat en les convocatòries. Tanmateix, l’èxit del programa Severo Ochoa a Catalunya [un programa estatal que dóna un finançament addicional a centres d’excel·lència] ens ha permès sobreviure, tot i que sense grans alegries. El gran problema aquí són les universitats.

 

Què passa amb les universitats?

Els instituts s’han anat recolzant durant la crisi, però les universitats estan ofegades. Els investigadors ICREA són alguns centenars, però els professors universitaris són 15.000. Si els donéssim més possibilitats d’intervenir en la recerca, tindríem un recurs extraordinari. Ara la meva generació s’està jubilant: si triem bé qui ens reemplaçarà, podem tornar a donar una empenta a les universitats. Per això, caldria que les universitats fossin més dinàmiques i fugissin de l’inbreeding [amiguisme].

També crec que és un error crear una frontera entre universitats i centres de recerca. A l’hora de la veritat, els centres de recerca aïllats de les universitats no tenen futur, han d’estar integrats. Els centres recullen estudiants de les universitats i les universitats haurien de ser les destinatàries del personal que surt dels centres.

 

Quin impacte ha tingut el procés en la ciència?

Em consta que alguns científics que havien de venir s’ho han pensat. Es pregunten: què passarà? Aquesta inestabilitat ha fet que moltes coses estiguin parades. No s’estan prenent iniciatives. S’ha trencat políticament la coordinació entre Generalitat i Estat que, tal i com està muntat el sistema, és essencial. S’ha trencat la capacitat d’influir en l’Estat. La meva percepció és que hi ha hagut una enorme irresponsabilitat per part del govern central i des d’aquí s’han comès errors. La ciència necessita estabilitat i coordinació. A Catalunya, continuem vivint dels pressupostos del 2017.

 

L’ANC té un grup de destacats científics per la independència. Importants investigadors biomèdics van demanar votar Mas. El mateix Institut d’Estudis Catalans es va posicionar a favor de la independència. Tots els investigadors són independentistes?

No. Però quan a Madrid hi havia un govern que reduïa pressupostos, amb estructures burocràtiques restrictives, mentre a Catalunya hi ha uns elements modernitzadors, jo puc entendre que molta gent s’ho pensi.

 

Quins efectes tindria la independència en la ciència? I quedar-se a Espanya?

Dependria de les condicions. Si la independència implica aïllar-nos d’Europa, no ens interessa. Seria plantejable un estat català com Dinamarca? Segurament sí, en abstracte. Però no partim de zero i cal tenir en compte l’entorn, que és el que és. Per altra banda, hem tingut exemples que, quan les coses es coordinen [a dins de l’Estat], poden anar bé. Alhora, també hem tingut exemples de regressió. Retornar a un sistema centralitzat, com alguns plantegen, no ens convé.

A Catalunya tenim un sistema cultural, històric, lingüístic, industrial que fa que molts aspectes s’hagin de governar de manera diferent de la resta de l’Estat. Aquest sistema de subsidiarietat és el que cal aplicar. I ho diu una persona que, estant a l’IEC, creu que existeix una cultura catalana feta en castellà. Per altra banda, la pràctica científica és universal: publiquem en anglès, ens movem en un entorn internacional. Jo vull una ciència forta perquè és necessària per a la democràcia d’aquest país.