Amb la constitució del govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos s’obre en teoria un període de normalitat institucional en el qual el nou Executiu treballarà per impulsar i aplicar el seu programa. És ben cert que aquesta normalitat estarà condicionada per la precarietat dels suports parlamentaris, especialment per la dependència d’Esquerra Republicana, que fia el seu suport al Govern de Pedro Sánchez als avenços en el diàleg sobre el que s’ha convingut a denominar com a «conflicte polític» català, amb el rerefons de la situació penal dels dirigents polítics i socials independentistes condemnats pel Tribunal Suprem.

No és gens realista pensar que un problema polític d’aquest calibre pugui trobar una sortida en poc temps, ni encara menys una solució més que improbable. Del que es tracta és de no empitjorar la situació i a poder ser de millorar-la per possibilitar afrontar amb més calma els hipotètics arranjaments polítics. No cal dir que aquesta distensió passa per reconsiderar la situació dels presos i fugits de la justícia.

Més enllà de l’aplicació dels beneficis penitenciaris a què puguin tenir dret, s’ha especulat amb tres mesures possibles: l’indult, l’amnistia i la reforma del Codi Penal, com relatava Luís Mauri a El Periódico («El futur dels presos del procés», 12-01-20). Amb molta claredat el nou Govern ha optat per una reforma legislativa que, entre d’altres, modifiqui el delicte de sedició i les penes associades, de tal manera que en la seva aplicació retroactiva beneficiessin els dirigents independentistes ja condemnats. És una opció que descarta d’arrel la possibilitat d’una amnistia, considerada inconstitucional, però també l’indult, en la mesura que presenta complicacions institucionals que el Govern deu voler evitar.

En tot cas, el Govern ha de donar per descomptades l’oposició ferotge de les tres dretes i el poder de veto —per no dir xantatge— de l’independentisme, com adverteix Kepa Aulestia («El desjudicializador» a La Vanguardia, 21-01-20). Però el més rellevant és el xoc entre el poder exectiu i el poder judicial que torna a posar sobre la taula la complexa relació entre política i justícia, enmig de proclames entrecreuades sobre la judicialització de la política i de la politització de la justícia, en una situació en la qual es considera impossible un mínim acord transversal per afrontar, no ja les reformes de la justícia, sinó les renovacions preceptives dels Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i Tribunal de Comptes, com narren amb detall Ignacio Escolar («Qué está pasando en el Consejo General del Poder Judicial» a eldiario.es, 17-01-20) o Ernesto Ekaizer («El Zar Lesmes o el gran seleccionador» a CTXT, 14-01-20).

El nou Govern ha optat per una reforma legislativa del delicte de sedició i les penes associades, amb aplicació retroactiva.

En aquesta circumstància de bloqueig, el xoc sembla inevitable entre el Govern i la seva atzarosa majoria parlamentària, d’una banda, i l’oposició parlamentària, d’altra banda, que compta amb l’avantatge de gaudir d’una majoria favorable en els òrgans constitucionals i judicials pendents de renovació. Un abús que Jordi Amat denuncia amb contundència:

«Allò que degrada aquesta mecànica no és que un partit o un govern vagin als tribunals per denunciar una cosa que considerin que vulnera la llei. En absolut. Diguem que així entesa la judicialització és una eina útil de conservació del sistema, una salvaguarda necessària més. Però no ho és quan, com a drecera i com a norma, s’utilitza de manera espúria, “des de darrere”, no per defensar la llei i la salut democràtica, sinó per blindar una posició de poder i patrimonialitzar l’Estat. Així es destrueix la democràcia». («L’esquerda jurídica» a La Vanguardia, 12-01-20)

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Caça política major

Un aperitiu d’aquest enfrontament el tenim en el comunicat del CGPJ crític amb unes declaracions del vicepresident segon del Govern i, sobretot, en la resolució del mateix CGPJ sobre la proposta de nomenament de la nova Fiscal General de l’Estat.

Aquest cul de sac polític il·lustra de forma meridiana una disfunció molt greu del sistema institucional espanyol que té pendent trobar una fórmula més idònia de governança del Poder Judicial, amb els seus efectes determinants en els processos de selecció de les cúpules dels òrgans judicials. Ho explica Rafael Jiménez Asensio:

«El Consell no és poder judicial, sinó l’òrgan de govern d’aquest. Els vocals elegiran la presidència, en funció també de pactes polítics. No cal estranyar-se, per tant, que el Consell del Poder Judicial sigui objecte de caça política major. Les seves places, tot i que són sinecures gairebé sense funcions, estan molt cobejades. A través de la majoria en aquest òrgan constitucional s’incideix directament en el nomenament dels càrrecs governatius judicials més importants i dels membres del Tribunal Suprem, inclosa la seva presidència. I es fa política. Molt poder en joc. Directe i indirecte. D’aquí tota aquesta cruenta batalla política que s’anuncia i aquest joc d’escacs maquiavèl·lic barat que només té un objectiu: repartir-se el CGPJ i determinar així després la política de nomenaments judicials. Res de nou en un Estat prenyat de clientelisme polític. També la justícia està embarassada d’aquest mal endèmic que contamina totes les institucions, incloses les «de control». I sense control efectiu no hi ha separació de poders». («El Poder difuso: Poder Judicial y separación de poderes» al blog Hay Derecho, 20-01-20)

Tanmateix, hi ha un corrent d’opinió que es mostra escèptic respecte als efectes —si més no a curt termini— d’un nou disseny institucional, en considerar que el problema de fons resideix en la cultura política i jurídica que impregna el conjunt de la carrera judicial. Així ho pensa Ignacio Sánchez-Cuenca:

«La cultura jurídica espanyola està llastada per un formalisme molt acusat que la torna poc sensible als valors democràtics. Bona part de les controvèrsies que s’han suscitat a propòsit de la causa especial tenen a veure amb la manera en què s’interpreta la llei davant qüestions que afecten aquests valors. La democràcia apareix en actuacions i sentències com una creació de l’Estat de dret i no l’Estat de dret com un mecanisme de què es dota la democràcia per protegir i perfeccionar els seus principis i valors.

De la mateixa manera que la manca de sensibilitat d’alguns jutges davant els delictes de gènere ha portat a plantejar l’obligatorietat d’uns cursos de formació en la matèria, potser es podria convidar a magistrats i fiscals a rebre unes classes sobre principis democràtics. Em temo que amb l’obsolet sistema d’oposicions no aprenen prou aquesta matèria. Necessitem un sistema jurídic més atent als valors democràtics. Quants problemes ens podríem haver estalviat». («Llei i democràcia» a La Vanguardia, 11-01-20)

 

Sobirania en joc

En definitiva, en el fons de tot plegat es tracta de dilucidar quin poder mana en el nostre Estat, com afirma Guillem Martínez:

«En aquesta guerra està en joc la sobirania. És a dir, l’autonomia d’àmplies zones de l’Estat davant el mateix Estat, la sobirania també davant d’Europa, aquest ens que no entén la democràcia esp. I la sobirania de l’Estat davant d’unes autonomies, però no davant d’altres, amb les quals no es comparteix cultura, aquest llenguatge sense paraules. I, important, també es lluitarà pel gran llegat d’Aznar. MAD com a capital financera d’Iberoamèrica… En negocis que necessiten un soci que miri a una altra banda quan toca: l’Estat. Necessita, en fi, el poder polític, que amb el judicial sol tot és més maldestre i menys fluid.

Això serà una batalla entre dues regions de l’Estat. El Govern i el judicial, on el Govern és l’escanyolit, el menys Estat». («Si vis pacem para bellum» a CTXT, 18-01-20).